Relat (II) : Es clouen les parpelles 3

 

Relat (II)

Es clouen les parpelles
3

-Pare, estàs bé?-, li deia el menut dels fills mascles al Frederic, el Mauro, que jeia al llit de l’hospital de la Safor, el Francesc de Borja, quaranta-un anys després de morta mare, just en el quarantè aniversari de la seua construcció, una gran fita per a la comarca, que va permetre apropar la gent a la sanitat d’una certa qualitat, dels pocs grans centres de salut del País d’aleshores, -Felip ha arribat?-, que demana el malalt ja una mica desorientat, -quin Felip?-, li retruca el petit de cinquanta-tres anys, -Felip l’electricista-, insisteix l’ajagut, i la seua dona que arriba, amb qui es va casar en segones quatre anys després de morir Encarnació, i el menut que veu l’ocasió de desfer-se’n ràpid del mal rotllo que sempre resulta ser carregar-se al muscle la pesantor del cos baldat de qui comença el seu final, -ara arriba, aquí el tens, llàstima que no haja vingut també Daniel, que acaba abans i no es deixa marejar- ho arrodonia el Mauro, -sí, segur que sí-, que afig el ja no tan en suspens Frederic, -i Mireia?-, abans de dir bon dia com esteu, -no està-...-sí se n’ha anat a casa a dutxar-se-, -com?-, estava una mica sorda aquesta dona dels mateixos anys que el Frederic amb qui vivia ja trenta-set anys, un de més que els que va viure la primera dona, -i Marc, no està?-, hi insistia, -Mireia se n’ha anat a dutxar-se a casa-, temptava d’explicar el Mauro, -crida una mica més que estic sorda Mauro-, -que tenia ganes d’anar a casa a arreglar-se i descansar una mica, i vindrà tard, després de dinar-, creia el Mauro que quedava clar, -que va, abans de dinar ja està ací segur, ella s’arregla una miqueta i prou- va haver d’afegir,  el més petit dels mascles, Mauro no veia pas l’hora d’anar-se’n,  i no feia ni dues

 

 

hores que havia arribat a l’hospital, més per justificar l’assistència de cara a la seua germana, la complidora i inigualable Mireia, que no pas per servir d’ajuda a ningú, que aqueixa considerava que no era la seua atribució, ja feia estona que havia perdut la condició de fill, segurament d’ençà de la mort de sa mare, i pel que fa al gran, segurament la dormia, que feia feina tota la setmana d’organitzador d’escales alienes moltes hores durant la setmana i l’únic dia, com mana la tradició, de descans s’havia d’aprofitar, clar, discretament la nou vinguda ja no va insistir més a demanar per ell, el gran, altrament s’haguera arribat a esmentar-lo en negatiu, cosa que era una gran afició de la mai considerada mare pels fills de Frederic, i tot d’una es va dedicar al seu marit com si la resta del món no existira, no sense abans contar que en arribar a Gandia amb el tren, a la sortida de l’estació un xic, i amb aquesta denominació ja es podia preveure qualsevol cosa, que anava en bici m’ha demanat diners per agafar el tren i jo l’he mirat així –i feia el gest de mirar de baix cap a dalt, com solen mirar aquells que ho menyspreen tot- i li he dit que per a què volia anar en tren si ja anava en bici, adduint un raonament absolutament irreprotxable i contundent, i el menut que continuava mirant-se l’hora d’encetar l’escapada, de fet ja li venia llarg estar a l’habitació del malalt  d’ençà que Mireia se n’havia anat al poble, i semblava més un

 

lleó a la gàbia que un acompanyant que ha de transmetre pau i tranquil·litat, com la que semblava transmetre l’altre ocupant de l’habitació, un heroïnòman a dir de Mireia, que ja l’havia advertit, com li comentava aquest matí al seu germà, -aquest, que m’arriba amb un col·lega d’aqueixos que els veus anar ben a gust, de cavall vaja, i jo que me’ls trobe a la sala on parlàvem ahir fent-se una ratlla, i no vaig poder estar-me d’advertir-li que aquí no volia veure cap festa, i ells que se’m queden mirant bocabadats per la meua gosadia, i insistisc, a l’habitació de mon pare no vull veure cap història, si no tindrem renouer-, seriosa, la Mireia, -jo t’he molestat en res-, que li retruca el pacient, -de moment no, però no vull que passe res de res, d’acord?-, i així li ho contava al menut que ja veia quasi les portes obertes de la batuda quan li arriba un missatge de la Mireia que està tancada a l’ascensor de la casa dels pares on havia anat a arreglar-se i que no podia eixir, que ja havia avisat els tècnics, que no tardarien, però aquesta és l’oportunitat clara de fotre el camp i després de saludar son pare i la dona de son pare, el menut que s’escapa amb l’excusa d’anar a veure com estava la Mireia, una bona i contundent excusa, encara que gens versemblant a l’oïda de Mireia que tot d’una que té resolta la qüestió de l’ascensor li truca per a avisar-lo, però ja ha fet tard, Mauro ja s’ha escapat de l’hospital, -estaràs bé pare-, que encara arriba a dir.

Josep Franco i Giner