TRADICIONS IV: És temps d'arnadí o caramull, dolç tradicional de la Valldigna

 

L'arnadí (o si voleu el caramull perquè així el nomenem també a Tavernes) és un dolç tradicional que sempre s'ha dit potser fóra d'origen morisc, però.... que voleu que us hi diguem? La carabassa i el moniato, ingredients bàsics en l’elaboració, són d’origen americà i foren introduïts a Europa en el segle XVI. Igual en el curt període de temps fins a la seua expulsió, a principis del segle XVII, els moriscs foren els primers en elaborar-lo. Igual va ser una "adaptació" a dolços ja existents, però.... Cal més investigació, que igual resulta complicada per la manca que tenim els valencians de tractats de cuina al llarg de la història antiga.

 

La Costera, i en especial a Xàtiva, el consideren un dolç propi, però nosaltres reivindiquem que és també nostre, ben nostre, de la Valldigna i lamentem que no s'oferesca a les postres en tot l'any als restaurants de la nostra ciutat i que quede reduït només al veïnat i en la Setmana Santa. 

 

Confecció

Bé, dit açò, com a notes del nostre dolç típic, expliquem la confecció, on no cal dir que cada família li donarà el seu toc particular. A ca nostra, l'hem aprés de la nostra iaia (q.e.p.d.), l'elaborem així:

Posem la carabassa al forn, partida per la meitat i li traurem les pepides, a una temperatura sobre els 180º-200º graus fins que la tindrem ben torrada. Traiem la polpa de la carabassa i la desfem un poc, bé a mà bé amb qualsevol estri casolà, o si voleu amb el braç elèctric però amb molta cura: és molt fàcil passar-se, només és desfer-la un poc, i més si té bolics de polpa o fils. La poseu dins d’un saquet de tela i que estiga escorrent tota la nit, i si potser millor a la serena, com mana la tradició.

Per elaborar-lo cal mesclar la polpa de la carabassa amb el sucre. I això va a gustos, perquè els més llépols poden fins i tot barrejar els dos ingredients a parts iguals. Nosaltres aconsellem de no posar tant de sucre i més si no es vol un punt de dolçor massa fort. Així que abocarem el sucre en petites quantitats i anirem tastant-lo de tant en tant... De tota manera l’arnadí és, per definició, un dolç ben dolç, encara que això - repetim- sempre va a gust del consumidor.

 

 

També hi ha qui trau el punt al sucre abans d’abocar-hi la polpa de carabassa a la cassola on treballem. Cadascú té el seu costum a l’hora del procés d’elaborar-lo.

La mescla es remena lentament al foc i se li aboca la ratlladura d’una llima i canella fins que prenga un color obscur, no massa, senyal que la massa està ja cuita.

Particularitats: a la massa se li pot afegir, al gust de cadascú, ametlló (ametlla mòlta) però el més habitual són ametlles, panses i trossets de nous, amb la quantitat segons el costum de cada casa i tenint en compte si els agrada més o menys carregat de fruits secs. Una cosa si que és ben certa: el resultat d’un arnadí amb aquests ingredients afegits és espectacular. És un arnadí més potent en unir els sabors de la carabassa, el fons de l'ametlló i dels fruits secs.

Amb aquesta mescla, i dins d’un recipient baixet, tipus cassoleta de fang o ara que som més moderns de cristall resistent al forn, amunteguem la massa fins formar una mena de con que es decora amb ametles, pinyons i, fins i tot, amb algun terrós de sucre.

El resultat el posem al forn, a una temperatura entre sobre 150º graus, més bé fluix que no es soflame, i fins que estiga un poc daurat. I bon profit.... i a conservar les tradicions i els costums!!