Europa V

Europa V

Europa. El dolor més intens és prendre consciència d’aquell del qual hom n’és causa. Aqueixa veritable frontera entre allò que faig i l’efecte produït inicia el camí de la dissolució, llarguíssim, que ens durà a la ineludible realització de l’ésser en la Història (des de Sant Agustí a Hegel), lluny del mite, i és la via encetada per la tragèdia grega de Sòfocles, accelerada pel descregut Sòcrates i l’epígon Eurípides. El col·lapse del mite grec és el senyal de sortida de la magnífica ascensió cap a l’Olimp dels éssers humans, la lenta però inlassable victòria de la projecció dels hòmens sobre l’ombra inaccessible dels viaranys ineluctables dels jugadors de daus. Entre el segle IV aC i el segle XX, hem escrit els batecs de l’Europa Occidental, una barreja de jueus zoroàstrics i de grecs indostànics, inoculats pels imperis omaïta i persa, damunt de l’espessa capa de la cristiandat. L’antropomorfisme resultant, però, comença a diluir-se entre la bellesa incòlume que la tècnica posa a l’abast, i que no és altra cosa que el zenit dels anhels més recòndits, l’haver assolit el lloc reservat a aquells de qui ens volíem separar, el racó des d’on es decideix què serà la nostra vida, i si ens és llegut d’ésser-ne sobirans del seu traç, dibuixar llur trajecte i ajornar, fins que algú altre relate la nostra permanència eterna, el nostre final. El cicle, així, s’haurà acomplert: serem aquil·leus i després Apol·los, perquè puga refer-se la condició humana. 

 L’Europa Medieval és la tríada imperial, de magisteri i de sacerdoci que la Lotaringia de Carlemany ja assenyala, antiga frontera de l’Imperi Romà nuclear, Itàlia, França i Alemanya, inversa i respectivament. Un eix estable que suportarà les envestides dels perses i de l’islam incansablement. Unes envestides que li eren, al mateix temps, brases que atiaran la flama del bressol que fou un dia el món indoeuropeu, els grecs. Davant de la inèrcia estàtica dels imperis xinés i hindú, Europa es fa de capes de migracions del nord que mengen i beuen els àpats preparats per l’Hèlade i distribuïts pels semites. Eslaus i Germànics, Gots i Francs, Normands i Saxons seuran al banquet disposat per la pressió d’un Orient quiet però de presència inqüestionable, amb unes menges l’origen de les quals cal cercar entre aqueixa Troia VI del segle XIII aC i l’exquisidesa de l’Atenes del IV aC. A Carlemany se li afegirà una Europa externa i marítima que acabarà conformant el desplaçament del centre cap a l’est (d’Aquisgran al combinat Berlín / Viena) i que iniciarà l’Europa contemporània.

 Europa és possible, a més a més, perquè els seus habitants (segle V / 2-3 milions; XIV / 12; XVII / 16 milions; i XIX / 24) es disseminen per la terra que acollirà a les petites ciutats –la gran majoria- que únicament a partir del XVIII / XIX començaran a convertir-se en grans metròpolis. La xarxa agrària que és Europa permet unes connexions que ni l’antiguitat ni els pobles estantissos orientals haurien mai possibilitat. De fet, Europa, fins i tot en les seues expressions seculars i artístiques, presenta una diversitat que és fruit de la gran extensió que els seus habitants practiquen. Una extensió pel territori que no permet poder intensificar-se excessivament en alguna o altra ciutat / Estat, com era el cas en l’antiguitat. Només en el pas de l’Edat Mitjana a la Moderna i Contemporània és possible parlar d’una inclusió reduïda d’unes monarquies suficientment concentrades per esmentar l’aparició dels Estats / Nació i del triomf de la ciutat sobre el camp en tots els territoris. 

L’Edat Mitjana seria la vall que queda entre els cims de la Modernitat i l’Antiguitat. Des de l’actualitat, quan mirem enrere, visualitzem més les crestes de la serralada que no pas la fosca de l’espessor de la canal. Una vall de reminiscències prometeiques (home / natura) i de presents fàustics (home /tècnica).  

Com en totes les coses, hi ha límits, limitacions caldria dir, d’estats, i tots són dinàmics, això és, canviants, perquè un estat inalterable és, precisament, un no-estat, on el temps i l’espai, i totes les variables que puguem imaginar, estarien absents, no hi serien de fet, i així no seria ni tan sols possible d’imaginar-lo. I aquí rau la clau de l’estructura que coneixem de la matèria i totes les forces que li són d’aplicació, les dèbils i fortes de rang atòmic i la gravitatòria, requereixen d’un marc espacial i temporal, com el nostre cervell si vol traçar-lo. Tret que ens situem en el zero absolut, tot es mou, per bé que tendeix a la paràlisi absoluta, a aqueix zero. Sabem que morirem de fred. Mentrestant quasi tot és possible. Als jueus de Franc-Bourgeois de París els resultaria entranyable veure arribar a Morceau als nous rics d’Europa, pels volts de 1850, quan s’obrien les vistes de la ciutat. La vida fluïa al nord del Sena. Com s’arribarien a sentir, tots plegats, quan l’any 1940 el món es corglaçava i produïa un minúscul terrabastall a la galàxia en accelerar-se de cop el camí cap a la mort?

Josep Franco i Giner