De l'exili del centre III

De l'exili del centre

III

Mostrar i màgia a un temps, se li retorna al cinema així narrat, fet discurs i no relat, la seva altra manera d'entendre’l: en profunditat, esquinçant els signes violentament opacs i de cos ostensible. La mirada ho agraeix, tant de temps immersa en el frenètic 'centrat' de la seva "anul·lació". Recupera així, no cap primordial perdut o centre d’observació paisatgístic, sinó la capacitat de saber-se construïda i històrica, amb sexe i desitjos, viva en la seva blanca raó i finita. Aquest llibre de Godard és, d'altra banda, també una provocació des de la seva mateixa textura d’imatge. Atrapats en una curosa enquadernació un univers de signes hipertròfics es riuen dels guardians de centres. Tot es mou en un perpetuo 'crescendo' on cada lector/espectador és qui li imprimeix el ritme a les paraules i a les imatges. Es diria que l’obra està per fer, o que no està feta allí on (ni com) l'esperàvem. Es diria fins i tot que l’ “autor” s'ha dissolt a consciència i desaparegut. Les marques del narrador són, en canvi, ben visibles, tot el contrari de la pretensió del Sistema de Representació Clàssic, sense que per això s’aconsegueixi del tot. Cal reconèixer-li a la Semiòtica aquest èxit, i a certa interpretació simptomàtica. El que tot el món coneix, o creu conèixer, com a constitutiu del 'format llibre', Dipòsits Legals i Editors, no sembla estar on hauria d'estar. En el fons això no és un llibre. Tampoc, lògicament, és un film, però és una resta de cel·luloide perdut en la sala fosca del muntador. Trossos petits de descartes ajuntats d'una manera que podria haver estat d’altra distinta. Paraules i ulls, imatge i paper, barrejats en el punt mòbil del doll de llum de la sala dels desitjos. Com en gairebé tot el Godard, està filmat amb el cap, però sembla sortir dels budells. Però a diferència d'aquells budells/vísceres farcits de cinefília i ansiosos de “cinefàgia”, que sempre couen el mateix i es repeteixen fins la sacietat la mateixa cançó de bressol per anar-se’n a dormir en pau, després d’aconseguir en cada cocció el mateix, els budells aquí posats al forn són altres en la seva alteritat ostensiva. 

Jean-Luc Godard

Des d'una Identitat No-Indiferent es pot escriure l'Altre In-Existent, d'una altra manera que sent. El cinema va voler imitar la vida re-produint-la, refregint, potser massa, les cosidures en l'imaginari, arrencant-li tota possibilitat simbòlica o real a la seva Manera de Representació. Durant molt de temps (tota la seva història clàssica i la seva clàssica posada en forma) es va entendre que així era. Una certa crítica simptomàtica dels setanta juntament amb una acció deconstructora del seu teixit transparent, units a una revisió de la seva escriptura on ni l'autor, ni l'obra, ni la seva proximitat o llunyania a quin centre, han ajudat a entendre el cinema com un sistema en continuo moviment, és a dir, descentrat, escapçat. Per això alguns teoritzen la seva mort sobtada i prematura, juntament amb la caiguda del Sistema Clàssic i la Producció d'Estudis d'Hollywood. Sense centre, el cinema és ja altra cosa. No vol re-representar cap cosa primordial i convertit en simulacre comparteix amb altres simulacres espais de poder en la constel·lació de bastards. El cinema s'ha desprès del seu centre. És cert que encara tempta de cancel·lar altres Maneres de Representació, però aquestes comencen a tenir les seves possibilitats. En realitat el centre ha naufragat és aquesta fi de segle un poc barroer i voyeur, almenys pel que fa al cinema. Però hi ha supervivents encara instal·lats en inamovibles pedres aïllades. Dos exemples. Espais de cinefília i cinefàgia per on per res del món ha circulat aire semiòtic i encara es perpetua l'aura d’autor sagrada de les paraules primordials, gens allunyades del seu objecte, de les seves coses, fetes roca en la roca de la història així pensada, convertides no ja en centres de res, perquè gairebé cap cosa remet en l’espai del llogaret global a aquest centre, però són paraules que fan mal. Són paraules mentideres tretes just a temps per a detenir el temps. En aquest gelat espectacle bateguen minúsculs alés que d'una altra manera trencarien els seus límits. Espais de cinefília i de centre que ignoren noves disposicions. 

 

 

 
Amb la vida també, segons exemples a escollir. Mai es va fer tant amb la Constitució perquè no es fes res amb ella. Si en el cinema és productiu tot el discurs elaborat per lents descentrades, potser també en el polític i les males arts fos bo que els pares atorguessin les seves paraules autoritzades als bastards perifèrics perquè les convertissin en paraules equivocades. És més ètic estar equivocat que autoritzat. I en qualsevol cas, convertir-se en llosa d'Estat ol molt malament. Haurien d'aprendre del guerxo Godard aquests barbuts de blau. Potser el polític de l'artístic en aquest final de segle no hauria d'allunyar-se tant, com tantes vegades. Massa vegades. Em permetran que acabi amb unes paraules tretes del llibre de Godard, concretament del capítol 4 (a) del volum 4 de la seva obra, titulat el control de l'univers: “a mitjan veu, amb una veu dolça i feble, però dient grans coses, importants, sorprenents, profundes, i coses justes. Amb una veu dolça i feble, l'amenaça del tro, la presència d'absoluts, amb una veu de pit-roig, en el fi detall d'una flauta i en la delicadesa del seu so pur, suggerint el sol sencer amb un mig somriure. Oh mitja veu, i amb una espècie de murmuro en un francès infinitament pur, qui no hagués entès les paraules, qui les hagués escoltat des de lluny, hagués cregut que no deien gaire, que eren res, per a l’oïda segura. Però aquest contrast i aquesta música, aquesta veu ondulant tot just en l'aire, aquest poder murmurat, aquestes perspectives, aquests descobriments, aquests abismes, aquestes martingales endevinades, aquest somriure acomiadant l'univers. També somni per acabar amb el soroll de vellut, sol i discret, d'un foc que es consumeix, en crear la sala, i que es parla a si mateix, o a mi, gairebé per ell”. 

 

Josep Franco i Giner

BIBLIOGRAFIA
Company-Ramón, Juan Miguel (1987), El traç de la lletra en la imatge. Madrid: Càtedra.
Foucault, Michel (1966), Les paraules i les coses. Mèxic: Segle XXI (1a ed. 1968/20ena ed. 1990).
Godard, Jean-Luc (1998), Histoire(s) du cinéma. Vérone (Itàlia): Gallimard-Gaumont.