De l'exili del centre (I)

 

 

De l'exili del centre
I

L’article que els proposo és una reflexió teòrica, en veu alta, al voltant del concepte de centre, de qualsevol centre; del centrat de l'espectador en la pantalla cinematogràfica i de l'escriptura centrada de la seva història; d'altres possibilitats d'escriptura cinematogràfica, com la proposada recentment per Jean-Luc Godard, i de les seves lectures polítiques, una qualsevol.

 

 En les aigües procel·loses i agitades de la Il·lustració abunden espècies dignes de les últimes classificacions. Són cabudes i recorden com de mal envelleixen. Semblen sortides d'una manifestació contra els grisos i en canvi conviuen amb els de blau. Varen ser pares un dia, compulsius paridors de normes que impedissin que el gris tornés sobre el blau. Amants de blau i de sigles obreristes coneixen a fons el fons del mar. Són peixos amb barbes mil·lenàries i conquilles de mirall per ulls que dificulten la visió de qui vulgui saber alguna cosa més sobre tan rara espècie. Habiten el centre abundant i privat per als més forts i parlen també la seva llengua, la dels més forts. De tant en tant dirigeixen la seva mirada de peix cap a altres llocs no tan centrats i recorden com n’eren de forts i amenacen amb normes sortides d'un malson, de la nit dels temps en què la por era la norma. Viuen de recordar-nos la por. Bastards de barbes blaves d'ulls pesats habiten l'herència del terror, aquell que obliga a interpretar des del centre constitucional de l'Estat del divuit, des del fill d'aquell cabut voltat cap a baix de la ciutat dels 'socarrats'. Tres vegades matarien per a conservar a Carlos. A la fi de segle tornen les veus que el van fer possible. Veus negades pels hereus del Rei. I de l'altre també. 

 

 

Recorden com n’eren de forts i amenacen amb normes sortides d'un malson...

 

 El centre és el lloc de les Identitats i de les Repeticions. Cap cosa es mou allí per a no ser reabsorbit de nou i recentrat després d'un breu moviment productiu. El centre atreu tot el que té prop, sempre el mateix, el més allunyat de qualsevol encarnació, paraules dispars. Ho atreu i immobilitza tot, fins la brutor. Es diria que la pols de què estan fetes les paraules pesa més en el centre. Fins i tot aquestes semblen hostatges del pes insofrible de la mort centrada. El pes del centre aixafa significativament els signes en rotació, en pelegrinatge perpetu i productiu, esdevenidor erm de l'encara no mort. El centre és blanc i és cadàver, res se li escapa als seus comptes, sempre restrictius, reduccionistes i grisos. Cap resta indesxifrable fuig dels seus marges, opacs, densos, intransitables. El centre és un significant tan gran i pesat que en realitat es converteix en zero, en l'oposat al clar del bosc. Fins la mort (la renovada) el tem i el defuig tant quant pot fins que, cansada, no pot més que visitar-lo i quedar-se per sempre. Altra mort recorrerà la perifèria, missatgera del centre, aquesta sempre idèntica, transsumpte del centre, la seva altra cara, aixafant i ignorant, reduint i localitzant el llenguatge, vigilant de l'exterior, complint l’"estatut de territorialitat" que en el cinema significa que l'enemic ve de fora. Tot el relat del centre és pura reconducció cap a l'ordre primordial. El centre s’alia amb el que és primordial per a suplantar-ho. El centre, en realitat, menja primordials. És un devorador de clars del bosc i en el seu irresistible apetit consumeix llum. El centre produeix desordre, caos, impedeix la circulació dels signes, que sempre han de tributar-li el cos sencer i amb ell la seva condició de possibilitat d'existència. El centre ordena i classifica en sèries borgianas i per això, precisament, triomfa, perquè aquestes són prop de l'imaginari. El centre es mira a si mateix, Narcís que mai coneixerà el Malenconiós, i sap que els altres el miren temorosos, atrets fatalment per la seva força centrípeta, i en ell es creix en la seva identitat imaginària. Dintre del primordial, el centre es torna carn, s'encarna en text fonamental amb pares guardians amatents a mossegar a qui intenti desvetllar el secret. Fer-ho implicaria poder moure les peces del puzle i el centre s'hauria de desplaçar, moure's, ressituar-se, centrar-se, i la seva matèria de corc pot ser que no resistís tant de trull. El centre és de cartró-pedra, és fals i mentider, igual a si mateix i improductiu. Està mort i olora malament. Cap cosa el pot canviar, la seva pròpia existència, ara en el simbòlic, anuncia la impossibilitat de desfer-se d'ell. Regeix els espais i els temps controlats (i per això productius en el seu si), impedeix (aparentment) la desorientació en el món: es presenta com primordial quan en realitat és un suplantador que impedeix als altres possibles suplantadores viure. 

 

El centre és de cartró-pedra, és fals i mentider, igual a si mateix i improductiu.

Un dia el cinema va voler centrar-se també, i amb ell al seu espectador, i apartar de si tot el que a l'inici li va servir per a fer-se. Es va despullar de tot intertext, hipertext i altres signes que impedissin acollir en el seu si l’’home’. Va fer el mateix que l'època clàssica amb la representació de l’'home', el va acollir i li va donar un lloc on inscriure's, escriure's, inserir-se. Aquest lloc de sorra, de pols fina que un dia les ones esborraran, en el cinema es va atorgar a condició de tornar cec l'espectador. Formar part de la representació a canvi de no saber com funciona, de què està feta, cap a quins llocs dirigeix les seves armes, de quina manca parla en el seu relat interminable. Lloc insegur el de la representació, però s'està centrat. Mirar sense veure per a poder estar. El centre ho castra tot, ho redimeix tot, ho torna improductiu. L’'home', les pràctiques discursives que així l'han constituït, prefereix oldre malament en carn blanca que romandre expulsat de la Identitat.