Carlemany, rei dels francs entre el 768 i el 814 i primer en ser coronat emperador d'ençà l'imperi romà,  va ser el creador de la denominada "Marca Hispànica". Desitjava elevar el nivell cultural i moral del conjunt de pobles que formaven el seu extens regne, un intent de reconstruir l'imperi romà. La seua cancelleria va promulgar l’Admonitio Generalis, el tret d'eixida de la denominada Renovatio Carolingia: la reforma educativa, eclesiàstica i artística més important de l’Europa medieval. 

Abans d'aquesta reforma només cal esmentar com a de gran impacte social la romana del segle IV, quan s'adapta el cristianisme com a confessió oficial de l’Imperi, i després ja no hi haurà altra fins a finals del segle XV, quan s'ensorra el règim feudal i inicia el Renaixement, havien assolit tan gran impacte social. La celebració del Dilluns de Pasqua (i del segon dia Nadal) transmesa a través dels segles serà una de les conseqüències d’aquesta reforma.

Quan es promulga l'Admonio Generalis, l'any 789, Carlemany dominava el terç nord de l’actual Catalunya i el seu fill i successor les dues dècades posteriors empentaren la frontera dins al riu Llobregat incorporant Osona, el Vallès i  Barcelona als seus dominis (801). Per l'oest, abastava el nord d'Aragó i el País Basc i Navarra.

Carlemany  entenia el cristianisme com a mitjà per recuperar el nivell de civilització perdut amb la caiguda de l’imperi romà d’Occident (segle V), i per tant com a element  per cohesionar l'extraordinària diversitat de pobles que formaven el seu imperi. I va usar l’Església i el ressò que donaven els milers de temples cristians i de rectors parroquials que serien els encarregat d'explicar la ideologia del poder.

I com a complement, Carlemany va promoure escoles a tots els monestirs dels seus dominis per fer universal el coneixement de la lectura i de l’escriptura. Tothom havia de poder llegir i interpretar la Bíblia, en benefici del poder: les ensenyances de la Bíblia, oportunament mediatitzades, havien de justificar i enaltir la nova civilització cristiana i el nou règim polític i militar carolingi.

 


La família es reunia i es retrobava per Nadal i Pasqua

I es va universalitzar la tradició germànica de la reunió a la casa del patriarca per celebrar esdeveniments d’una gran importància familiar: el naixement i la mort (bateigs i funerals). I la Renovatio Carolingia impulsa la celebració familiar del que era el naixement i la mort més important per a un cristià: Nadal (el naixement de Jesús de Natzaret) i Pasqua (la mort... i resurrecció, o siga el segon naixement de Jesús de Natzaret).

A principis del segle IX, quan es promulga la Renovatio Carolingia, els desplaçaments eren llargs,  difícils i insegurs i la cancelleria uneix la festa i el missatge del poder: institucionalitzar  Sant Esteve i el Dilluns de Pasqua, perquè aquells que viatjaven per reunir-se amb els seus parents no feren curta la seua estada i  gaudiren d'un dia per retornar a casa. Sant Esteve (segon dia Nadal i el Dilluns de Pasqua es convertiren en festius i dedicats al retorn.

 


Tots els espanyols no celebren el Dilluns de Pasqua

El projecte de Marca Hispànica va fracassar, però l'impuls renovador carolingi es va quedar en els extrems d’aquell territori, i a través del temps, la tradició del Dilluns de Pasqua festiu va romandre a Navarra, Euskadi i  Catalunya, com després al País Valencià i les Balears per la conquesta i repoblació catalana dels territoris.

I explica perquè aquells en els territoris peninsulars hereus del petits dominis cristians de la serralada Cantàbria, origen dels regnes d'Astúries, Lleó, Galícia, Castella i Portugal no tenen aquesta tradició: van créixer amb el pensament de la restauració de la monarquia visigòtica hispànica, idea que no van compartir mai els territoris carolingis.

La celebració festiva d'avui, Dilluns de Pasqua o segon dia de Pasqua ens ho recorda. Però no és només en els territoris peninsulars esmentats on se celebra el Dilluns de Pasqua, també a  gran part de l'Europa  hereva d'aquell imperi de Carlemany avui es festa, i mantenen tradicions semblants a la nostra de reunir-se les famílies i/o els amics per celebrar-ho. No som nosaltres els rars, com hi ha qui ens qualifica, perquè ells no ho celebren.