En blanc

 

En blanc

I (b)

I m’esborrone de veure quanta raó tenia aquell professor de guió a Florència en dir que Espanya (1985) no hi feia part d’Europa, ni en faria mai part si no es refeia el camí des del ‘36, tot i reconèixer que la partida s’havia de plantejar des d’allà, i ho deia davant de gent de Mèxic, Suècia, Iugoslàvia, Itàlia, Suïssa, Xile i jo, català sense Estat.
I la mòmia dorment encara jau devora d’hòmens de dreta raó. I mig Estat es posa de perfil.

No cal afegir que no em reconec altra cosa que allò que sóc, i l’exili sempre ha estat una opció, també a Catalunya, suggerida pels pares del sistema educatiu valencià, sabuts de la impotència de fer res aquí, i ara que Espanya vol gestionar el Plurilingüisme globalment i aquí els mostren els percentatges seria una bona ocasió.

1983 LUEV; 2018 pròrrogues per exigir la capacitació fins 2022. La mòmia no va governar tant.

Tanmateix ja sóc vell i em jubilaré prest si Déu vol, i ho faré havent-me presentat (octubre 2017) a inspector accidental i obtenir la pitjor nota de tots els candidats, feliç d’oferir-los l’ocasió de rectificar tants anys i panys de desídia del cos llur en no fer el més mínim gest envers la nostra llengua, ans, haver-se-la fotuda viva. 

Fou a Xàtiva, la ciutat dels socarrats, on em socarraren la il·lusió, i amb aquesta la de molts.

 

 

Xàtiva

Ni jutges, ni metges, ni inspectors, ni veïns –un de prop em qualificà de neo-nacionalista (?)-, ni herba a l’abast he tingut per dormir bé, i no em queixe, per bé que una nit d’estels hagués agraït al foc d’amics que no dubtaren del que som, catalans de condició, i que ja basta d’ajupir el cap davant de ningú, que és arribada l’hora digna.
Què necessitem que passe encara per entendre que si no som catalans no som res?

Ara que finalment no hi haurà altre remei, ni opció, que atendre la irresistible presència de Catalunya, Països Catalans, per tothom, moriré tranquil –un temps enllà encara-, en la humana percepció que tots els de la meua espècie, Parpalló o Bolomor, som de La Safor, i podríem haver estat, idò, catalans, l’imperi hereu de grecs i romans.
I no únicament, ans un ressò viu de la continuïtat d’aquella Europa somniada per Carlemany.

 

 

Tenir cagalló de petits era tenir por d’alguna cosa, i de grans també. Podem escollir de seguir tenint-ne, i fer-lo ben gros, ja que hi som, posats en la caganera perpètua de no saber ni voler saber què som, o bé ésser d’una vegada efímera llana de be i planar i seguir surant séquia enllà i llanejar pla i català als narius dels altres.
Els pobles ho són per decisió pròpia. És així que es passa de la tribu a la comunitat regida.

Espere amatent que vinguen primer a per mi i deixen els altres tranquils, per cap altra raó que ja no em sent amb forces i puc oferir-los un esquinçall per botí als botxins, poca glòria i menys honor. Sóc mestís i català, sóc de la mediterrània acollidora, grega i romana, i turca i àrab, ben lluny de l’aplanadora maquinària castellana estepària.
I no em sap greu.

 

Josep Franco i Giner