En blanc

 

En blanc I (a)

 [...] Va conèixer el cercle juvenil cristiano-germànic (...) com si hagués trobat la seva veritable pàtria (...) formaven (...) sectes espirituals il·limitadament lliures (...) des de la caiguda de l’ideal humanístic. No eren antisemites racials, sinó enemics del “pensament jueu”, dins del qual incloïen el capitalisme, el socialisme, la ciència, la raó, el poder i l’arrogància dels pares, el càlcul, la psicologia i l’escepticisme. La seva tesi principal era l’existència d’un “símbol” (...) les grans manifestacions de la gràcia que converteixen la confusió i la mesquinesa de la vida (...) en claredat i grandesa, que eliminen els sorolls del sentit i humitegen el front amb les aigües del més enllà. (...) l’altar d’Isenheimer, les piràmides d’Egipte i Novalis (...) Beethoven i Stefan George, però (...) els aris no poden ser objectius... (Robert Musil. L’home sense qualitats)

... perquè en realitat no desitgen altra cosa que no tenir-nos al davant, en la modalitat que siga, actius, passius, fets franquícia o ajupits; no percebre’ns i prou és el que voldrien. L’encerten.
 

El veïnat intolerant que viu tranquil·lament justificat en veure que els nostres el respecten.

Tampoc no entenen gaire de percentatges, aquests, perquè tenen el total i el volen complet per poder-lo gestionar des del seu centre; per això hem conegut propostes que els parlaven sense embulls, i d’altres que encara fan comptes que faran res cenyint-se a les molles que aquells els hi deixaran pel camí, engrunes de fam. No hi cap dubtar.

Quants en som que mai parlem en castellà al nostre país? Quatre faves mal comptades. I encara.

Ens hem passat el temps sol·licitant empatia i no hem rebut altra cosa que clatellades a dojo, i a terra i amunt, consumint resiliències, esgotant les ganes d’explicar-nos com és que hem estat capaços de denigrar a aquell que ha gosat mantenir-se ferm i en canvi hem disculpat l’ase que s’ha emmirallat amb el carceller.

Altre cop, massa cops.

I algun dia es dirà, sense circumloquis que esquiven tabús, que aquest Estat no té un dibuix gens democràtic; que és heretat d’una dictadura que s’imposà contra un govern legítim, la qual cosa implicà una guerra molt cruenta i unes conseqüències encara més violentes; que vivim en una monarquia de rel feixista. Es dirà i tots ho oirem clar i ferm.

Les banderes feixistes als estats d'Europa

Europa i el món ens observen. Ho observen. No abjurar del feixisme.

Obvi que hi haja gent, que no se’n senta ni còmoda ni segura, disposada a posar-se a disposició de governs que sí que han transitat, a través de les votacions del poble, la senda que els construeix políticament i els reafirma en el contracte social, abans que deixar-se engolir per codis penals que olen a naftalina cortesana conservada als anus.

La unió dels pobles, aquí, es converteix en comunió espiritual, amb el rector del ram, sempre igual.

En quin cap cap cap explicació que tranquil·litze les persones en general si hom comprova que és la dèria de revenja allò que mou la judicatura, atiada per l’executiu, amb un legislatiu captiu, que invoca el dret repressiu per censurar idees, assenyala mestres i segresta llibres, atès que ningú s’escapa de l’embogida drecera d’on no s’ix.

Percentatges de jutges a La Pell, irrisori. Paneroles n’hi ha més.

Molts ius per tan poca llei dreta per a un territori esquiu a Maastricht i que conté gairebé cinc milions de parlants nadius de català, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, L’Alguer enllà, i dotze milions d’humans i el percentatge del PIB suficient per fer de l’Estat una cosa sostenible, ai, l’arc mediterrani, ressò de la soca clàssica.

 

Amigó, vicepresidenta de la Diputació, identificada per dirigir-se en valencià als agents (2017)

 

I hem de suportar el tràfec de l’altiplà que ens insulta en ignorar-nos. Droba.

Si jo fos estatalista i espanyol de medul·la amb ADN de pedra picada per la unitat de la pàtria i amb la consciència de la catòlica majestat i unitària sobirania de la castellana pell de brau, que tot ho ompli des dels èxits atlàntics, fracassos tot d’una en traspassar-ho a l’Europa del XVI-XVII, seria ciutadà de ple dret, tort i tot. Ciutadà bort.

Ser basc o català entre guerxos de fons blau resulta car.

Però sóc català de naixença a la Valldigna, on el XIII els monjos del Císter de Santes Creus per la gràcia del Rei d’Aragó, de casal barceloní entre el Pilós i el XV, hi feren posada de futurs reis i papes, guia espiritual i mercantil de les quatre barres fins la desamortització de 1835 (i la guerra de 1707, en què fórem capats de drets). Ho sóc.

Cada cop que travesse La Valldigna imagine que Sant Vicent Ferrer podia no haver estat un ca de Déu.