Und Katalonien

 

Und Katalonien

 

Es va demanar a Plató...per què un pollastre plomat...«bípede sense plomes», no era...un home... L’home és l’animal que estafa...amb un somriure sorneguer.
Edgar Allan Poe
L’estafa considerada com una de les ciències exactes. Contes. Volum II. La Butxaca

 

            Quan Aragó se’n va de l’opció Castella es decanta per la Independència. Es desplaça cap a una altra òrbita que li és ben pròpia: el casal d’aquells que, orfes d’emperador, basculaven a una banda i altra dels Pirineus. Quan Companys hi renuncia a l’alternativa avalada per França d’ésser independents sota tutela escull també la Independència. I ara, hom la continua cercant. El cas és que no hi ha química de solubilitat capaç de fer encabir aquells senyors hereus de Carlemany amb l’ortodòxia de Toledo. Tampoc no és tan complicat d’entendre. Una qüestió de biologia i de botànica ben evident, la mar pel mig. 

           

 El pacte del ’78 diferia la topada. Parlar-ne. Amb la República Catalana dels trenta, que no va dubtar a desplaçar-se a Madrid per defendre-la del feixisme, enlloc de fer camí. D’ençà de la Guerra de Successió (1707-1714) Catalunya no ha deixat de voler anar-se’n. Abans i tot de federar-se paulatinament des del segle XV, era la mar que l’atreia. No n’ha fet mai part d’un imaginari de planura, amb tots els respectes per a les persones que en són portadors. L’estafa és i ha estat haver pensat, i fer públic, que Catalunya hi era. No ho ha estat mai. Si li dius a algú de Madrid (en general) que ets català, no ho entendrà. Sempre s’ha mirat cap a un altre costat, però és tan evident la tensió superficial que es pot crear, com quan a Kafka li queia la màscara i veia a un jueu oriental. Entre la família jueva de Praga, Berlín o Viena i un de no assimilat hi havia la mateixa distància que entre un ‘espanyol’ de Madrid (en general) i un de Catalunya. No s’assemblen en res. L’holocaust els tractava igual a aquells. La repressió de la Guerra Civil també a aquests. És evident que un senyor de Càceres s’emmiralla abans amb un senyor de la França profunda que amb un de Cadaqués. A anys llum.

            Se’n volen anar. No se senten al marc. L’Estat no se n’ha ocupat mai. Per això aquest no en té de marc. L’Estat no hi és. No n’hi ha. Hi ha una suposada Castella a Madrid farcida d’estafadors, això sí. No tots, clar.

Mapa del 1850 amb "l'España Uniforme", i l'Espanya Asimilada". Sense comentaris

            El grup de comtes resultant de la resistència contra els àrabs a l’orient dels Pirineus va formalitzar el contracte d’Estat el segle XII. Un contracte que ens ateny a valencians i balears poc després. Un contracte que va ser cancel·lat externament per la força de les armes. Un contracte que es va tornar a activar –ara en forma de República- l’any 1931. I hem d’entendre que el del ’78 permetia reconèixer-lo, sota forma monàrquica, i permetia eixamplar-lo, Estatut de 2005. Allò que no estava previst en el darrer contracte és que d’una pinzellada es cancel·lés l’herència del ’31 i el compromís del ’78. Sentència del Constitucional de 2010.

            1 d’octubre de 2017, el poble Català s’expressa pacíficament a les urnes i recupera allò que se’ls va arravatar l’any 1939, per la força de les armes. Recupera la dignitat inherent al compromís de 1978, abans de ser pervertit l’any 2010. I recupera, finalment la seua Independència, cancel·lada també per les armes l’any 1714.

            Al cap i a la fi, Catalunya mai no ha estat, voluntàriament, part d’aqueixa Castella (Espanya) de la qual ni Aragó en va voler saber res el segle XII. Fa 1200 anys, quan un roure tot just acabava de nàixer a les faldes dels Carpats Ucrainians, Catalunya (el bressol) ja feia via pel seu compte. Segurament és una d’aqueixes anomalies europees que s’ha mantingut al marge de l’assimilació massiva dels grans Estats d’Europa, com el Bosc dels Llops d’aquella banda del món. També estem convençuts que la Independència de Catalunya marcarà un abans i un després per al funcionament intern dels Estats d’Europa. I qui sap si no serà el senyal de sortida d’una nova estructura d’aquests.

 

            

 Finalment estem assistint, crec, a una història increïble i apassionant. Sóc valencià, i m’agradaria que un dia Catalunya m’acceptés com a ciutadà seu. Recuperar-nos en la soca seria una bona manera de fer el darrer tram de la vida.

            Aquest estiu una família d’Alemanya va temptar de comprar-nos la casa de Mallorca. No la vàrem vendre. Per compensar el gest provàrem de comprar una litografia de Miró d’una exposició realitzada a Alemanya els anys seixanta d’obra feta a Catalunya. Und Katalonien. Espere que fóra una premonició d’una possibilitat de somni latent, els Països Catalans. De moment, visca Catalunya. I enhorabona.

Josep Franco i Giner