Confinament 52

 

 

Em va semblar el més adequat. A més a més, no vaig tenir el coratge d’abandonar els mobles, creguí que no seria capaç de reconèixer-me sense ells.

La mort del cor. Elizabeth Bowen

 

Contrast

I 

Vista d'Agres (el Comtat)

Ara que el poble d’Agres ja no fa d’assut de les emocions excedides, les que brollen de les jordanes els anys de pluges sostingudes, ni de les altres, les que reposen en silenci sense paraules que les conhorten, amb la casa de València oberta de bat a bat a les onades dels llevants salnitrosos i als crits en llibertat dels sagals de sota i la de Consell satisfeta de la complicitat del veïnat retornada, àdhuc protegida per les atencions llurs, ara, finalment, el poble torna a mostrar-se com sempre ho ha estat, una mena de descobriment inacabable de mirades i racons interminables, un refugi on arribar sempre en contínua transformació, la mateixa que d’habitud m’ha acompanyat invariablement en les visites, la mateixa que m’ha rebut en arribar i entrar a cals sogres i, a correcuita, cercar una bona manta gruixuda, d’aquelles de Renfe, per protegir-me del fred i romandre unes estones en precari equilibri, tan intens era el fred que s’havia ensenyorit de la casa, el cos amb prou feines fent tentines per no caure del balancí, talment una eruga sense extremitats que li facen de punts d’argument, sense paraules, efectivament, desproveïdes del baf que el blanc del glaç imposa, com en els exilis de qui tan avesat a la desproporció que implica no tenir casa pròpia, si més no apropiadament en ús, en usdefruit si us plau, per no deixar no deixa ni les coses que duu en la mà sobre una taula, ni es treu, ni afluixant la gelor, cap peça d’abric de sobre per no saber si en fer-ho l’oblidarà i la perdrà, com els habituals dels hotels, tot en un munt petit, tot allò que et pertany, i tot allò que no et pertany, la mirada atenta als més petits detalls recorre com per fer-se’ls seus centímetre a centímetre l’espai fins que se n’adona que les panades que s’ha comprat al forn i els dolços d’acabament encara estan esperant d’ésser atesos com es mereixen, qui sap si una mica de vi hagués anat bé per fer passar el mos avall al cor de la gelera, que hom diria que no hi sóc dins d’una casa sinó al fons de la cava gran, amb el desavantatge que l’arribada a aquesta localització necessita d’un esforç que encalenteix el cos que l’entrada a  la casa d’Agres  no exigeix, i l’esmorzar esdevé un vist i no vist d’extremitats que guaiten

 

 

Cava Gran - Agres

 

el defora de la manta just el tram que els permet d’agafar curosament els queviures perquè no se’n vagen a terra, la qual cosa complicaria i molt l’acte de menjar-se’ls, quasi es podria dir que el cancel·laria, al glaç hauríem d’afegir la incertesa higiènica que, lògicament, és atribuïble a qualsevol indret on no se sap fa quant de temps ha estat poblada per un humà, i aquesta era altrament la gràcia de les visites, un anar on enlloc ningú hi anava, un apropar-se a la casa d’aquelles persones, els pares de la meua dona, que amb tant de gust per la vida, també la pròpia, varen saber trobar el racó just on esplaiar-se justament de la capital del regne, per bé que se’n consideraven regnícoles com els que més, però també, la sogra sobretot, part d’una territori, L’Alcoià, El Comtat, La Vall d’Albaida, d’on eren els avantpassats, i això en una dona que va haver de conèixer exilis imposats durant la guerra i després de carències econòmiques quan la família gran va començar el declivi, això, s’ha de reconèixer, i en un temps complicat per a les dones, en general, i en particular per aquelles que no renunciaven a fer-se càrrec, és un punt a favor en el curs de la història petita, aquesta que a tots ens ateny, la vida de cadascú, ara que ja sabem que el poble no serà mai més excusa de res, sinó que li retornarem la presència que per si mateixa es mereix, la pau, la tranquil·litat de saber-se entre iguals de nació, per bé que molts encara no ho sàpiguen què és això, la satisfacció d’ésser reclamat per assistir a algun esdeveniment, més enllà del surrealisme implícit, que als pobles petits ja s’ho saben, qualsevol actuació serà vista absolutament en desmesura per tots aquells nouvinguts, com ara nosaltres, d’exili conegut, on un temps la màgia inacabable ens sojornava, i encara avui assegut a la còmoda butaca de sota del reverter i amb una bona il·luminació que em permet de llegir o escriure generosament assistit de biaix per la Mola que hostatja Boira, Ona dorment i Gràcia ocupada en les coses destinades als joves de demà, puc dir que aquella tranquil·la visita origen de tantes sensacions segueix essent la tònica dominant, malgrat alguns imprevistos. 

 

 

Jaciment ibèric de la Mola a Agres

 

II

Anastàsia va aparèixer de sobte, des del plom del fons de la sala, deserta en aqueixes hores de transició, gèlida encara per la manca de sons que acotaren l’estància, eren moments de canvi de guàrdia, en què la planta queda un xic prou deshabitada, cosa que ocorre pocs pics al dia, de fet, ara, en aquest moment, i durant la nit, on l’única vida possible esdevé cinc nivells més avall, allà on les urgències fagociten alés i il·lusions de millora, allà on les corredisses es juguen atzarosament l’oportunitat de seguir viu o l’ocasió d’acabar, i fou que vaig entendre que la vida transcorre sempre diversa, que la sorpresa i la insistència en voler ésser enmig era inútil, banal i del tot innecessari per assolir, ni que siga de puntetes, una estona de pau.

 

Josep Franco i Giner