Confinament 50

Confinament 50

 

Les funcions derivades són les més simples, les més fàcils de tractar i, tanmateix, són l’excepció; o si es
prefereix un llenguatge geomètric, les corbes que no tenen tangent són la regla, i les corbes regulars, com
el cercle, són casos interessants, però molt particulars.
Les objects franctals. Forme, hasard et dimensión. Benoît Mandelbrot
 

Decidim aquí que les dades del problema de la legitimació del saber avui estan suficientment clares per al
nostre propòsit. El recurs als grans relats està exclòs; no es podria, doncs, recórrer ni a la dialèctica de
l’Esperit ni tampoc a l’emancipació de la humanitat per a atorgar validesa al discurs científic postmodern.
Però com s’acaba de veure, “el petit relat” es manté com la forma per excel·lència que agafa la invenció
imaginativa i, per suposat, la ciència. D’altra banda, el principi del consens com a criteri de validació
sembla també insuficient. O bé és l’acord dels homes en tant que intel·ligències cognoscents i voluntats
lliures obtingut mitjançant el diàleg (...) O bé és manipulat pel sistema com un dels seus components en
vistes de mantenir i millorar llurs actuacions.
La Condició Postmoderna. Jean-François Lyotard

La Vida

I

Que difícil resulta contar, fer partícip d’un relat a algú extern, incrustar entre les paraules i els silencis llur capacitat d’atenció, acompanyar-lo a agafar el ritme dels successos, caminar pels carrers un dia ventós, entre la cridadissa aguda dels xiulets que es generen en passar l’aire pel mig dels orificis de finestres i portes, branques i fulles, sentir el cruixir de les escampadisses de matèria orgànica i andròmines voleiant per sobre dels caps dels vianants, la rauxa descontrolada dels moviments dels mòbils que l’humà abandona inconscient onsevulla, un dia de vent, un dia amenaçador, és difícil copsar, i fer entenedor per escrit encara més, els moviments aleatòriament distribuïts del món, l’urbà més que el de la natura, els cossos que contesten a gestos quasi intuïts, salutacions confirmades, sons amb prou feines desxifrats, paraules enteses, segones intencions, mirades que s’enganxen als ulls dels passavolants, altres que defugen el contacte, la lentitud del ball dels desplaçaments, de vegades sobtadament interromputs pel canvi de direcció, no tant per la modificació del mòdul vectorial, aquell anar i tornar tan difícil d’endevinar, d’agafar al vol, fins i tot d’entendre, entendre qualsevol cosa, què difícil resulta observar com l’excepció resulta ser el cas més particular, el més interessant, allí on la ‘regularitat’ es deixa explicar és on, curiosament, nia el caos, el descontrol d’una gent que no ha decidit res, ni tan sols ser gent, ocupar mancomunadament un conjunt i, a partir d’aquesta determinació, tenir ben clar què es pot i què no es pot convertir en acció efectiva, esdevenir ciutadans amb normativa que vincule, justament en el context aparent de la conformitat és on les tangents permeten fugir d’estudi, cadascú pel seu compte, tothom a l’escapada en un moviment brownià incontestablement aleatori, és quan la manca de pertinença a un grup plenament i a consciència realitza raonaments vàlids amb premisses falses i es viu agosarament instal·lat en la mentida, és quan el relat construït sobre el terror s’imposa a cap altra consideració, això és, quan qui ostenta el poder des de la usurpació de les voluntats individuals, perquè no han pogut ‘decidir’, usa interessadament la no existència del consens en benefici propi perquè aquesta opció no es realitze mai, i aleshores els pretesos ‘petits relats’ esdevenen sacrosantes veritats capaces de generar infinites variants de corbes, totes amb tangents per als decididors, i sense sortida possible per als pacients muts que es miren l’espectacle literalment sense ni gosar aspirar a entendre res, per bé que amb la continuïtat de la tranquil·litat assegurada del cec que transita un precipici ignorant del pes de la caiguda, i és doncs en aqueix moment que el sistema se sap invencible, una paralogia infinita on localment col·loca les dades necessàries per mantenir-se però mai suficients per obtenir una informació que el desemmascare, així la vida en el seu curs, un fractal immens.

 

 

II

Ara ho sé, hi he arribat, hi sóc allí, amb Ona transite la Terra protegit de brama, ni la que imposa el consens de viure entre humans suposadament atribuïts de coneixement, ni sotmès al conjunt que malda per resoldre-ho tot segons el seu interès, ni coneixement ni interès, Terra, en una mena de privilegi encara sense parla, tot i que amb el llenguatge que ens lliura d’altres condicionants, un brou primigeni on hi som amb els batecs dels animals encauats i aquells que solquen els cels traçant les línies magnètiques dels cossos en suspensió, una simfonia de silencis amb l’aigua de rerefons, la quietud del paisatge, les repeticions interminables dels cicles, el sol majestàtic, la lluna que ens recorda que no estem sols, ans al contrari, sàviament ens invita cada dia a guaitar l’univers que li és al darrere, juganera, sap que sabem que hi estem fets de la pols estel·lar que abans ha gaudit de les seves platges, generosa, ens n’ofereix una part, prudent, quantifica amb mesura i discreció les condicions de l’oferta, no pot ser tal que el resultat de la barreja desconega els lliurament previs, i Ona m’ho confirma cada matí, no va ser possible amb Boira, m’hi vaig entossudir a romandre al Món, un món miserable, per jo, absent de Terra, ni amb Filca, no va haver temps, com tampoc va ocórrer amb Tundra i Haix, em recorda on és que som, allí on l’ésser s’acobla, ho ha estat, ho fou, amb Maite, i ara ho és amb Gràcia, una Terra-Món que conjuga les escletxes per on traspassa la llum de la Vida, que harmonitza el saber estar entre gent d’una certa condició i una natura de qualsevol empremta, aquella acotada sense remei i aquesta oberta a la improvisació, i ara ho sé, que hi he arribat, plenament conscient d’aquella dita marxista, no sabem amb què ens trobarem més amunt, si us plau, porta’m al missatger. 

 

Josep Franco i Giner