La Voluntat del Nan V

 

 

La Voluntat del Nan V

Hem anat veient com l'estructura bàsica de la sintàctica de la vida s'ensorrava a ca nostra tot just quan començava a afermar-se, com una falla valenciana. Que el temps jugava en contra per als ideòlegs del règim perquè la seva visió del passat i de la nostàlgia no s'adia amb una societat activa i mercantilista, de caire burgés i urbà, que mira cap al futur. De fet les primeres adequacions del món literari al món real tardaran en arribar. Haurem d'esperar el Tirant lo Blanc. L'ordre cavalleresc no es toca fins a arribar aquí. Les novel·les sentimentals anteriors no són sinó una defensa del món feudal, encara. Hi trobem, això sí, algunes petites mostres d'humor burlesc i satíric en les codolades, però superficials. La crítica no passa del nivell costumista.

 

 

 

El cas més sonat de què alguna cosa no anava bé fou el del mallorquí Anselm Turmeda. És la representació més evident del procés de desprestigi del dogma del cristianisme i del clima de desencís que assolava el món occidental des del segle XIII. En un món d'aparences, com és el món medieval, ell fou el més gran miratge que puguem imaginar: per als cristians era un màrtir pres, i el llegien amb avidesa sense voler escoltar-lo; per als àrabs era tot un santó. Degué ser una bufetada per al pobre eix de bolquers. 

 

La nostàlgia no ens abandonà. Les obres del XV s'omplin de torneigs, passos d'armes, exhibicions, vots estrafolaris, aventures pintoresques. Però hi ha una cosa nova: desproveïda de connotacions metafísiques i essencialistes, l'aventura és la raó d'ésser de la novel.la i no els cavallers de l'època, i per tant la gesta pot oblidar-se i vindre a substituir-la la dispersió de la prosa burgesa, caracteritzada, sobretot per la seva voluntat de totalització; això és, la necessitat d'explicar-ho tot. Aquest serà el darrer tret que comentarem, després d'haver parlat de polifonia i dialogisme, la clausura explicativa. Allà on abans hi havia una explicació de caire al·legòric, el món medieval i la seva numerologia, cabalística jueva, ara esdevé psicologia del món modern, també numerològica, però. Apareix també el fet de la intertextualitat amb la presència de lletres de batalla al mig de la narració. 

 

 

"Disputa de l'ase" de fra Anselm Turmeda

La clausura totalitzant moderna substitueix el dogma i el credo pel convenciment versemblant d'uns fets mig històrics mig ficció. La narració ve a substituir els cops de campana de maitines. La fissura entre uns fets objectius i d'altres subjectius, entre un món que es veu problemàtic i discutible i el subjecte que l'observa personalment, l'abisme obert entre l'antiga, sòlida, transcendental harmonia còsmica, i el desenvolupament circumstancial, provisional, de la personalitat micro-còsmica d'un personatge aïllat. Tot això, fissura i abisme adobat d'ironia, la distància crítica necessària entre el món i u mateix, entre les coses i les paraules. La nostra classicitat la podem situar efectivament en el segle XV. Fou allí quan vàrem assolir les més grans cotes de modernitat. Fins i tot incloguérem el sexe de cossos i no de les lletres al bell mig de les paraules, separant finalment els fantasmes de la mentida. Donar-li a la dona un cos real i físic fou la nostra gran aportació a la tradició occidental i europea. 

No voldríem acabar fent referència un altre cop al títol d'aquesta part de la tesi, però ho farem. A les envistes dels elements comentats, nostàlgia, polifonia, dialogisme, intertextualitat, totalització, ironia i fins i tot feminisme (oblidem-nos per un moment de mestre Roig), no cal dir que la cosa la teníem bastant avançada. Només ens hagués calgut una empenta per a convertir-nos en l'Estat més modern de l'Occident Medieval. No fou possible, però les eines literàries ja estaven bastides. El cop de timó de mestre Vicent ens tornà a les catacumbes, un segle després. Potser ja eren molt bèsties. Teníem un eix bastant avançat fet, sobretot, de memòries, però prompte hagués assolit solidesa suficient, vista la capacitat de renovació dels elements literaris. Creguem que l'aventura imperialista de la Mediterrània fou una fugida cap a endavant conseqüència de la falta d'interès d'Alfons el Magnànim d'agafar el bou per les banyes: la seva dona, l'aristocràcia espanyola que arribava, el redreçament intern i la consolidació d'una economia que tingués com a base la ciutat de València. Preferí viure tranquil a Nàpols i aquí se'ns menjaren les modes forasteres. Començava a funcionar allò d'"abans que", "més ràpid que". 

 

Alfons el Magnànim

 

La llengua castellana anava convertint-se en una moneda que ho feia tot més fàcil i arribava als llocs abans que la llengua catalana. El canvi estructural de la nostra sintàctica de la vida s'havia acomplert: havíem substituït un valor que durava en el temps (la llengua parlada pel poble) per un altre que n'era absolutament dependent (la llengua de l'aristocràcia i de la incipient burgesia urbana). "A" era millor que "B" perquè arribava abans al moll del poder. Havien canviat les condicions de possibilitat. La velocitat de comunicació ens desproveïa de la nostra memòria col·lectiva. Ens convertíem en massa. La nostra alteritat anava passejant-se a partir d'aquell moment per dins de ca nostra. No havent pogut construir un sistema vertical. perquè les ferramentes que fèiem servir eren de caire més postmodern que modern, com hem anat veient, ens tornarem a ajupir i passarem a ser, de poble cristià, a poble que lladra a la lluna el seu oblit. Quan haguérem pogut, no vàrem voler. En realitat, no hem volgut mai. En el fons som uns postmoderns de pensament feble. Nans del sol.

 Josep Franco i Giner