Confinament 44: Subtilesa

No serà que tota la nostàlgia de la Terra no és altra cosa que un error, començant per la meua pròpia, per la meua nostàlgia d’una vida senzilla i impulsiva, d’aqueixa vida muda que desconeix tant la transfiguració per l’esperit i l’art com la redempció per la paraula?
Els afamats. Un estudi.
Thomas Mann

Subtilesa

I

És quan la casa et mostra els racons que pots dir que has arribat, i és quan el tacte et rep de franc que comprens que et pots quedar, perquè en la ment dels humans hi dues coses bàsiques que ens sustenten, molt abans de ser-ho, ja quan mamàvem, cosa que ens posa en condicions d’igualtat amb d’altres espècies, però que en el nostre cas s’ha accentuat per la reserva que el llenguatge ens aporta, una mena d’extra residual en la nostra relació amb el món, l’orientació i el benestar, que esdevé compartible, i aquí rau la importància del dipòsit lingüístic, amb els altres que arribem a entendre-ho de manera semblant, l’espècie humana se sap tan fràgil que va haver de resoldre ràpidament aquestes dues coses, on era que era en la vastíssima sabana, i com s’ho havia de manegar si quedava abandonat, i no, no és la nostàlgia de res allò que ens ha destinat a conèixer, contemplar, crear, enlloc de ser, viure, estimar, sinó la por, la por a la doble pèrdua després d’haver-nos sabut fora del rotgle, fora de la costera on varen quedar els éssers que ens recorden cada dia amb la seua mirada tènuement entranyable que nosaltres ja no hi formen part del paradís perdut. 

II

La subtil diferència entre ser, en plenitud, i estar en dependència d’altri, d’altri que no s’ha escollit, que se’ns ha imposat per la força, pel poder exercir una efervescent influència al damunt de qui siga, on siga, com siga, a l’hora que es vulga, rau en el fet de fer girar el llenguatge, i totes les marques que van dipositant-se al cervell, a voluntat, sense permisos que faciliten l’entrada o la sortida de cap lloc, ni haver de disculpar-se per parlar, parlar, altra llengua tan homologada pel llenguatge com qualsevol altra, l’ús de la qual, potser, està minoritzada per la força aquella exercida, una imposició que ve sabuda de naturalitat pels mateixos esclaus que hi renuncien, perquè aqueixa és en grau màxim la condició de l’esclau, parlar la llengua de l’amo, per bé que hom creu fer-ho voluntàriament, tanmateix, què passa, no res, si en definitiva també és la meua llengua, la que he fet servit cada cop que algú altre me n’ha parlat, o l’he feta servir amb els pares, que volien que fórem millors que els propis veïns, per diners, per educació, per ser la llengua de l’església, de l’exèrcit, dels posseïdors de les terres, dels gran negocis, del batlle, en fi, per ser una mica distints d’aqueixos de devora, i ja posats, per què hauria de dimitir d’aqueixa cosa que sí, ho reconec, forma part d’una història ben tràgica, ben abjecta, però qui és qui no té un passat una mica agre, no cal donar-li tanta importància, mira si bé ho analitzes, és ben normal fer servir la llengua del poderós, si no què ens queda quan anem a comprar, a fer classes, a relacionar-nos amb els íntims que la practiquen, familiars, amics, coneguts, passavolants o la mare que els ha parit a tots de tot plegat, si una mica esclaus ja ho som tots, no?, ara resultarà que hi algú en aquesta petita parcel·la de món que pot dir que és un ciutadà de ple dret, de ple dret en què, en callar?, potser sí, en aquesta disciplina segur que sí.

Llengües europees, la majoria minoritzades

 

 

 

III

La formació, la vertadera formació, és la que ens faculta per poder estar amb l’altre, estar en l’altre, en el lloc de l’altre, posar-nos a disposició de l’altre, no baratar res a canvi, ni canviar res per l’altre, senzillament poder mirar-lo a la cara i fer-li saber que hi som allí, que ho estem, decidits a romandre oberts a qualsevol succés que puga mostrar-se, que no és el mateix que semblar-ho, o sotmetre’s a les variacions que aquell impose, sinó, subtilment escoltar, deixar-se dur, no intercanviar-se en absolut, contràriament ensenyar des de la posició que s’ocupe que és un espai que no requereix modificacions a l’altre per poder-lo assumir, que és una topologia ordenadament assequible al diàleg, al llenguatge que ens va aconduir des de la sabana a les costes orientals de la mediterrània, a aquelles planures entre rius, a travessar l’Àsia i fondre’ns envellutats de paraula amb els éssers que anàvem transitant, i fundar una Europa de mites primer i d’història després, amb la llengua i l’orella, amb l’escriptura i les normes, amb els mites sempre observant-nos, subtilment, el créixer estructuralment, i tot gràcies a una formació que va saber organitzar-se permanentment a disposició, i costa de creure com en aquestes alçades de món encara hi ha voluntaris d’esclaus entre amos que també desconeixen què és estar en el món, enmig del llenguatge, al marge de la barbàrie que ja vàrem deixar ‘enrere’ molts segles abans, però és evident que la subtil diferència entre haver-ho fet i estar encara per fer, molts, massa encara, no la perceben.