"El tocadiscos de Fuster", espectacle musical o la consciència d'un País que mai no hem fet?

La Casa de la Cultura va acollir ahir la representació "El tocadiscos de Fuster", potser una de les obres més emotives per al espectador, sobre tots aquells que han mamat i cresqueren amb la Nova Cançó des dels seus orígens i que veien que, sota aquesta premissa del temps passat, es retia un sentit homenatge a Joan Fuster a partir dels textos del pensament fusterià i els seus gustos musicals, com a "leit motiv" de l'obra. 

"El tocadiscos de Fuster", o si voleu una obra teatral basada en les reflexions i textos de l'escriptor de Sueca sobre la música i la Nova Cançó, s'iniciava amb unes reflexions sobre el paper del vinil com a element democratitzador musical, ens va parlar del valor de la Nova Cançó i del que va significar per al reviscolament de la nostra llengua, sobre tot després que un bon grapat de cantants seguiren el camí  traçat per Lluís Serrahima en el memorable article "Ens calen cançons d'ara" a "Serra d'Or" l'any 1959.

 

 

  

I a partir d'ací la nostra llengua es va fer cançó.  i com a cançó assoleix un component polític en una etapa convulsa de reivindicació nacional a les perifèries de l'estat, com s'explica en el text de l'obra, i en especial al nostre àmbit lingüístic.  I com a un ens viu, la cançó evoluciona i entra en els circuits comercials, gràcies al "valencianet", que així va ser nomenat Raimon en el seu primer concert a Catalunya. Ja ha plogut molt, però aquells records es fan viu en l'obra que presenciàvem, amb els inicis del "Pele", pel cognom Pelegero del cantant Raimon, fet símbol de la llibertat amb el seu "Al vent" que ara compleix 60 anys.

"El tocadiscos de Fuster" a poc a poc i tal com avança la representació, es converteix en un homenatge a la Nova Cançó gràcies a les valoracions i reflexions que arreplega el text de Pau Alabajos en una obra basada en els escrits de Fuster. Un text que recull la superació de "clixés", com el seguiment de la cançó francesa que regia a Catalunya, front al trencament que suposa el clam, crit  i força del Raimon valencià, i és aleshores quan les cançons de l'Ovidi, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Lluís Llach... es converteixen en senyera per a la lluita en defensa d'uns anhels que resumits serien en "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", crit que no apareix en escena però que segur molts assistents recordaven en escoltar els temes cantats. 

 

 

 

"Diguem no" de Raimon, "M’aclame a tu" o "La samarreta" de l'Ovidi Montllor, "Què volen aquesta gent" de Maria del Mar Bonet, "El burro i l'àguila reial" del Quico Pi de la Serra o "Abril 74" i "L'estaca" del Llach, aquesta de regal al final, són cançons mítiques, que han quedat en la memòria col·lectiva sobre tot d'una passada generació que veu ara com molts dels seus anhels dels 70/80 han quedat en el no-res, desdibuixats, en un segon pla. 

Circumstància que ha palesat Llach en el tema "No és això companys, no és això", un retrat del desencís, un retret a tants que han abandonat  tanta ideologia, en una transició fallida, que no va culminar, i que va significar la fi de l'esperit del 1978, amb les polítiques d'una esquerra capgirada als plantejaments de la dreta, com expressava el personatge de Fuster damunt l'escenari.

Perquè les cançons també ens recorden aquell "fer País", un lema que amb els anys ha quedat en amples sectors de la societat en una simple i pobra defensa de "la nostra maltractada llengua", que diria Raimon, mentre s'ha traït el viatge a Ítaca: "Més lluny, hem d'anar més lluny, molt més lluny de l'avui que ara ens empresona",  cantava Llach en versos de Kafavis, per moure i aconseguir la reivindicació d'un poble com a tal i la seua dignitat, però que encara pateix maltractaments en el finançament o no veu reconegut el dret civil...  

 

 

 

I un esment especial a Quico Pi de la Serra perquè "ni el sol va lluir radiant i amb força, ni el festeig va durar quatre setmanes,  ni va ser una festa a nivell nacional quan va morir el burro i l'àguila reial" com cantava. Més bé tot el contrari del que desitjava. Al final, i com a bis, de nou Llach, que serà junt Raimon el dos cantautors més polítics, el cant de  "L'Estaca" esdevenia la consciència de tots aquells que abandonaren la lluita per uns ideals i han trobat refugi en el postureig dels partits regits des de Madrid, front al "segur que tomba, ben corcada deu ser ja" i que, ja ho sabem, no ha tombat.

Perquè no es pot defugir que les reflexions posades en boca de Fuster, a partir dels seus propis textos sobre "Els Setze Jutges", ens dóna una visió política de l'estat espanyol dels anys 60 i 70, tot i que cal llegir-la entre línies, car no s'aprofundeix massa, ni pensem era l'objectiu del text d'Alabajos.  Així, tal com avançava la representació i ja en la part final, pensàvem si no hagués calgut acompanyar les cançons amb algun text posat en boca de Fuster i recordatori sobre els fets d'aquells anys, perquè han estat molt determinants per als valencians i per al nostre País. 

 

 

Potser calia explicar d'on ve el País Valencià que ara tenim i, fins i tot, el perquè de l'odi a Fuster de la dreta valenciana quan és l'intel·lectual valencià més gran del segle XX, el perquè fou cremat en una falla com a manera de purificar la "nascuda comunitat" i netejar-la de les idees herètiques del Fuster sobre que som nosaltres els valencians i quina llengua parlem. I també explicar, si és possible, perquè als valencians/anes estem tan a gust i ens agrada tant el nom despersonalitzador de "comunitat valenciana", com si la nostra terra fora un edifici de veïns o una associació de regants, o el perquè de la complaença i la submissió, cap cot, a Madrid dels partits valencians, o perquè tantes i tantes claudicacions de l'esquerra valenciana. 

En resum, en tant que "El tocadisc de Fuster" és una obra musical, no podem deslligar-la de la seua vessant política. Pau Alabajos ha fet una excel·lent obra, amb una cura exquisida dels textos fusterians perquè l'espectador puga entendre el personatge dins del context del temps on va viure, amb una magnífica interpretació d'Alfred Picó com a Joan Fuster, creant un personatge realista, convincent, ben acompanyat de Lara Salvador,  com a "punxa" que provoca les reaccions de Fuster.  Un bon homenatge a Joan Fuster, i que es completa amb la presència de Feliu Ventura i de Mireia Vives en la part musical.