Confinament 41

 

Confinament 41

Das sich auslegende Gegenwärtigen, das heisst das im “jetzt” angesprochene Ausgelegte nennen wir “Zeit”.

Sein und Zeit. Martin Heiddeger

“Ocupar-se d’un no-immediat, un estrany, alguna cosa pertanyent al record, a la memòria i al pensament”

Werke. G.W.Fr. Hegel

 El Temps

I

 Tots els textos del món, dels mons possibles de cadascú, cadascú amb els seus actes de parla, sustenten la seua existència en la correspondència que s’estableix entre la temporalitat i la narrativitat, entre la forma de vida i els jocs del llenguatge que li són referents, i ho fan en la mesura que, igual que l’espai i les seues dimensions, transiten categories temporals de successió i configuració, gairebé estructures sintagmàtiques que en el córrer del temps ordinari poden ésser substituïdes per segments intercanviables en profunditat paradigmàtica, i així, el món, tots els textos que el conformen, pot organitzar-se espacialment, dalt, baix, dreta, esquerra, però també en un abans, ara, després, amb el benentès que la forma última del temps és aquella que unifica en un pervenir, aquell fou i aquest és, destinat a la mort, una mena de repetició sobre si o clausura en la identitat, que no és altra cosa que el retorn d’un llarg camí que anomenem vida, però no de qualsevol vida, de la mateixa manera que no tots els textos estan en el món, no totes les vides hi són en el voler fer món que únicament una cura d’allò que ens ateny assegura, i a aquesta evidència de l’epifania, si l’han assolida, els textos que tenen la pretensió de significar amb sentit, s’afig la música, que escodrinya els dedins sense mediació, i la matemàtica, que és el nèctar amb què els Déus commemoren la pertinença a l’univers llur.

II

 

"El llenguatge, capaç de fer coses amb les paraules, reescriure i copsar el vector que anomenem temps"

         És en la proximitat a les coses, als útils en concret, que, a través del llenguatge, hom s’instal·la en el temps, es fa història de si, una forma de temporalitat, l’única, si excloem la manera de l’èxtasi, de què parlarem aviat, i esdevé món efectiu, actant en acció capaç de fer coses amb les paraules, reescriure i copsar en la seua immediatesa el transcórrer del vector que anomenem temps, que en la seua vessant ordinària passa de llarg, i serà en la forma de relat, teixit des de les diverses dimensions d’aquell, que assolirem el nucli de la vida acumulant el que va ser, el que és i el que serà, en el cercle que qualsevol viatge implica, ésser destinat a la finitud inevitable, però que en aquesta haurà, finalment, format part de l’existència, una existència que es limita, si la circumscrivim al llenguatge natural, als textos que circulen en direcció a si mateix, tot i saber que se’n poden trobar un de diferent al final del camí, i atribuir-ho a un canvi de sistema, o, en el presentar-se, topar amb alguna cosa estranya, diversa d’allò pròpiament admès com una temptativa de vida, i haver de recórrer a un exorcisme de la mà de la ficció per tal de reconvertir-ho en allò semblant a un text, àdhuc, en el camí, no ser-li indiferent, i en el gest, créixer i mudar, també, de sistema, al cap i a la fi, l’estar allí de l’ésser, la primera condició inherent per poder ser, és la comprensió, no tant què és el que fem o el que hauríem de fer, sinó què ocorre amb nosaltres, per sobre de nosaltres, amb aqueix voler i fer, de manera que en comptades ocasions, però que ja passa, allò que hem desitjat s’acompleix, malgrat nosaltres, fins i tot.

III

 

"El romanticisme va col·locar l’humanisme, en el seu sentit més ample, en el lloc que li corresponia: la ficció"

         

 En la construcció d’un text ja rau el seu caràcter de versemblança en la conjunció dels elements que el constituiran, per tant una certa teleologia l’afecta de bon començament, cosa que no li treu ni un gra de la seua capacitat de veritat, una veritat que ateny més a una inducció artística que no pas a una de científica, però veritat al cap i a la fi, si més no des què les ciències de l’esperit varen deixar la porta oberta a que la ficció, no tan allunyada de la història, per exemple, o de la filosofia, i el llenguatge que les construeix, pogués constituir-se també com a origen del ser que en la seua temporalitat narrativa aspira a ser esdeveniment útil per a l’acció de comprendre, fenomenologia d’un horitzó històric la interpretació del qual la puga convertir en fet efectual, capaç de participar en una concepció del món sense causes prèvies que l’encotillen, empíricament capaç de generar regularitats, per bé que encara no amb caràcter de lleis, que asseguren el coneixement que es deriva de la trama concreta i individual d’aquella, una hermenèutica del plaer estètic que supere, tot i conservant el valor de veritat de la tradició, la voluntat del racionalisme i de la il·lustració de lligar-la a una manca de llibertat pròpia de les ciències vertaderes, que el romanticisme, però, va saber corregir i així col·locar l’humanisme, en el sentit més ample del terme, en el lloc que li corresponia, la ficció com a superadora dels marges que el mètode li tenia assignats, la culminació de la generalitat a través de la formació –ascensió en benefici del comú-, la ficció com a residu activador d’allò públic.

 

Josep Franco i Giner