Scritti sul linguaggio - Primo Tempo

Scritti sul linguaggio*. Primo Tempo.

 II

 Davant la llengua ens tornem cecs: ho veig; Veig com em mira; sap que el miro. El llenguatge és el panòpticom. Creure que es pot parlar des de la deficiència absoluta és una broma. Això fa mal. Entenc que en el discurs que estem fent aquí primer hem d'aprendre a sumar, descansar (diferències, restes), etc. Però, no ens hem de creure que som els subjectes d'aquesta farsa, d'aquesta representació. Al meu entendre és molt perillós relacionar el llenguatge amb un instrument material que produeix. Si sempre fos així, no podríem dir res que no fos 2 + 2 = 4. I sé que hi ha algunes coses que tenen aquesta cara, i també reconec el valor del marxisme per analitzar aquestes coses, però el llenguatge, certament, no és això. Una anàlisi marxista del llenguatge hauria de ser una altra cosa. Parlem de poder, de saber, tot el temps. També hi ha gaudi, plaer. Però sobretot hi ha la manca de mirada, d'espai, de llenguatge, de mort.

Ens interessa especialment l'efímer, l'alteritat, la diferència, la discreció en el sentit de discontinuïtat irreductible, també per un fet lingüístic i polític: el català al meu petit país és un ésser destinat a morir. Però també com a fet estètic: a fora de es pot pensar millor allò que mai s'ha pensat. La llibertat que ens ofereix aquesta societat és la més gran de les presons.

 

 

 

Professor emèrit de Filosofia i teoria del llenguatge. Università degli Studi di Bari.

3. Vaig aprendre l'idioma al llit d'una dona italiana. Va ser a Florència. Fa vuit anys. Només per això parlaré des de l'altra banda de la pissarra, on hi ha el desig. El meu parlar, el meu escrit, neix, doncs, destinat a morir; seria un petit trosset d'un somni. No diu res, és inútil. Des d'aquest espai en blanc parlarà la meva dissolució, es farà la meva difusió. Vaig aprendre l'idioma al llit d'una dona. Vaig aprendre la llengua. La llengua. Aquesta llengua de gat que Déu em va donar. Aquest gat de la llengua que necessito per interrompre la passió de l'Efímer. 

Llegim dins “Scrittura letteratura gioco" in "Il viaggio Sterne Foscolo" in Il filosofo e la tartaruga, d'Augusto Ponzio, Longo Editore Ravenna, 1990, pàgina 68, "però aquesta interrupció està prevista en l'escriptura, és essencial: l'escriptura a partir de l'indiferent, que té l'indiferent com a origen i com a objecte és una anticipació de la mort» (ma questa interruzione è prevista nella scrittura, è essenziale: la scrittura a partire dell'indifferente, che ha l'indifferente come origine e come oggetto è anticipazione della morte). Així m'agradaria la meva escriptura, com la del Foucault que parla d'espai, llenguatge, mort, mirada. Del mateix llibre, pàgina 85, «I una vegada més escriure explicant una història (es refereix a "La literarietat dels Promessi Sposi" d'Alessandro Manzoni) en què no hi ha desenvolupament, en què no hi ha creixement, no hi ha productivitat, no hi ha projecte, objectiu, ni tendència a una conclusió, diu de si mateix, de la seva improductivitat, de la seva no funcionalitat, diu que és un gest inútil que no tolera ni principi ni final. S'estableix, doncs, una relació sòlida entre l'escriptura i la mort, però no la mort com a fi, com a conclusió, sinó com a punt de vista respecte al qual els esdeveniments humans es redimensionen, es resolen en el sentit que es dissolen. La mort com a fonament infundat de l'escriptura, com a perspectiva des de la qual sorgeix, com a sensació de repetició i retorn sense tenir-hi mai res de nou, fa que l'escriptura, ja que no pot tenir un inici que no sigui un inici diferit, no pot tenir una conclusió que no siga reenviada, ajornada i, per tant, buida i cancel·lada com a conclusió» 

 

 

"I promessi Sposi" (Els promesos) d'Alessandro Manzoni

 

(E ancora una volta la scrittura raccontando una storia (si riferisce a "La letterarietà dei Promessi Sposi" di Alessandro Manzoni) in cui non c'è sviluppo, in cui non c'è crescita, non c'è arricchimento, non c'è progetto, obiettivo, né un tendere a una conclusione, dice di se stessa, della sua improduttività, della sua infunzionalità, dice del suo essere un gesto inutile che non tollera né inizio né fine. Un rapporto saldo viene dunque a stabilirsi fra scrittura e morte, ma non la morte come fine, come conclusione, ma come punto di vista rispetto al quale si ridimensionano le vicende umane, si risolvono nel senso che si dissolvono. La morte come infondato fondamento della scrittura, come l'ottica dalla quale essa si pone, come senso della ripetizione e del ritorno senza che ci sia in esso mai niente di nuovo, fa sí che la scrittura, come non può avere un inizio che non sia un inizio differito, così non può avere una conclusione che non sia rinviata, rimandata, e così svuotata e annullata come conclusione). 

 

 

"La parabola dels cecs" de Peter Brueghel. Museu Capodimonte de Nàpols

 
Escriure és un verb intransitiu, que diria Barthes. Aquí, doncs, no sóc jo qui parlo. Jo ja no existeixo. Només hem deixat la seva llengua de gat. Exotopia argumental del desig. Joc sense sentit. Clausura que no tanca. Mirall buit que només em mira a mi, o millor dit, a l'altre que sóc jo en l'acte d'escriure, o millor encara, aquella multiplicitat d'altres que em miren entre ells: l'esquizofrènia del plaer. Així l'escriptura. Aquest color blanc que fa mal, que mata, com la vida mateixa, l'absència de vida, una repetició que em colpeja violentament a les orelles en la foscor de la nit, en el crit desesperat de la manca, en el viatge de no retorn que és l’escriptura. La mirada cega dels cecs de Brueghel, la solitud de gaudir, la Z seguida de zeros, el final suau de Blue Nile, el guapo Antonio i el seu amic Jean Pierre. L'estimada se n'ha anat. A partir d'ara deixaré de viure en la seva dolça mirada, la construcció del sentit que era la seva presència. El fet d'enamorar-se també és un fet econòmic (de malbaratament), d'autocura "Le souci de soi même", que deia Foucault. El vermell brillant de les mans que cremen el cos cobert de res. El contrallum de la cara que parla i no escoltem.

Sabem que no estem fent un discurs provinent del tedi, el neutral o el brunzit. El nostre discurs vol inserir-se en la productivitat de les coses per aturar la màquina. Volem introduir els nostres impulsos en aquest espai de saviesa per fer-lo saltar. No som innocents de res, volem ser terroristes. Volem creuar la pissarra amb les mans i pintar els rastres de la nostra veu en la superfície aquosa d'aquesta, esborrar els límits del quadre.

*Escrits de Bari. Estada a la Università degli Studi di Bari. Lettere e Filosofia / Centro Internazionale di Scienze Semiotiche. Univerità degli Studi di Urbino. Gener-Juliol 1993. Dins del programa doctoral “Postestructuralisme i crisi de la Modernitat”. Erasmus naixent.

 

Josep Franco i Giner