Les nostres tradicions que anem perdent: Sant Antoni del porquet

 

 

 

L'hivern no acaba de vindre. Si bé ja fa algunes setmanes que vam entrar en el cicle hivernal segons el calendari, l'oratge que estem gaudint és més propi d'una primavera que dels rigors que, teòricament, haurien d'acompanyar el mes de gener. I després hi ha qui nega canvi climàtic i que ens estem "carregant" els planeta!!!

 

El 17 celebrem Sant Antoni Abat, acompanyat del ritus del foc, tradicional, secular i molt important en algunes comarques valencianes: encendre una bona foguera servia per escampar el fred i que la foscor de tantes hores de nit com té l'hivern ens fora més lleu.

Sant Antoni (dit també de les Barbes Blanques en alguns llocs) forma part del patrimoni cultural dels valencians,on ha esdevingut el sant patró dels animals domèstics. Hi ha el costum antiquíssim, també a Tavernes, de col·locar un taulell amb la figura del sant als estables i corrals de les cases perquè els beneïsca i protegesca. Tot i que cada dia més el taulell ha anat desapareixent, com ha anat desapareixent els estables, els corrals, les haques i els carros com elements del treball agrícola, encara hi ha cases de llaurador antigues on aquesta presència del sant es palesa amb aquest taulell, on es representa el sant, amb les llargues i blanques barbes, acompanyat per un porquet i envoltat pels animals domèstics i tot l'aviram.

 

I aixi, com tantes altres coses, es perd en la memòria col·lectiva dels valencians la importància que els animals tenien en una societat eminentment agrícola, com era la vallera, tant a l'hora del treball, com del mateix sustent humà.

 

I a l'espera de festejar-lo, com tots els anys us oferim uns goigs molt especials dedicats al sant. El professor i escriptor d'Otos, Joan Olivares, des de fa més de 20 anys, ens escriu uns gojos, tot al voltant dels esdeveniments de l'any que ha acabat fa pocs dies Per tant... Visca Sant Antoni del Porquet, tot i que amb uns dies per endavant...

 

 

SANT ANTONI ABAT

Lloat siau, sant Antoni,
lo nostre mestre estimat,
patró de les criatures
que viuen en els corrals,
 
i de totes les persones
que en el camp o la ciutat
esperem en candeleta
la vostra festivitat.

 Abans de tot desitgem,
en dia tan senyalat,
que estigueu bo de salut
i al cel ben acompanyat.

 Segurament ja sabeu
que les coses, ací baix,
si fa no fa, van com sempre,
és a dir: ni bé ni mal.


El món es la loteria
que juguem sense comprar,
uns tenen la sort de cara
i altres, més val no parlar.


Als que viuen a Ucraïna,
l’infortuni els ha tocat,
i als que fabriquen les armes,
la sort grossa de Nadal.


Diu que mentre la pandèmia
assolava els hospitals,
alguns s’omplien la bossa,
però de forma legal!

 I ara que ja l’hem vençuda
amb vacunes i boçals,
tornem a tindre a cormull
les sales dels hospitals.

 Els metges no donen coll,
si t’havien d’operar
de la pròstata o el cor,
un any t’hauràs d’esperar.


Si vas un poc dur d’orella
o tens un genoll ballant,
més val que no tingues pressa,
hi ha coses més importants.

 
Però diuen els que manen
que no mos hem d’inquietar,
porque no corre peligro
l’Estado del Bienestar

Quin benestar es pot tindre
quan et fa mal el queixal
i et diuen: vuelva mañana
que hoy esto está fatal?

Que lluny queden aquells temps
en que anglesos i alemanys
se’n venien de vacances
a les platges i hospitals.

Amb l’excusa de la guerra
tots los preus s’han disparat:
el menjar, les hipoteques,
el gasoil i el quilovat. 

Mos diuen que posem plaques
en teulades i terrats,
que mos gastem los gallets
p’a que ells seguisquen guanyant.

Segurament, sant Antoni,
des del cel heu contemplat
les fogueres que en l’estiu
socarraven el boscam.

Si parlàreu amb san Pere,
li podríeu demanar
que quan veja fumagueres
traga els núvols a pixar. 

Deveu recordar també
que solíem lamentar
que el poble se mos buidava
de joventut i d’infants.

Quines coses té la vida!
Com havíem de pensar
que gràcies a la pandèmia
podíem reviscolar?

Una colla de gent jove,
del poble i de la ciutat,
omplin les cases de vida,
i de joia el veïnat.

D’aquells pobrets que a Melilla,
fugint de l’adversitat,
deixaren penjant la vida
en un fil de palomar,

diu que no se sap quants n’eren,
vint, setanta... tant se val,
l’única cosa que importa
és saber en quin costat.

Són raons de la justícia,
que diu que té els ulls tapats,
però bé que se’ls destapa
quan esguita els arrimats.

Segurament, sant Antoni,
deveu haver escoltat
les floretes que a les Corts
es llancen els diputats.

Quines senyores tan fines,
quins senyors tan educats,
quines paraules divines,
quines raons tan cabals.

Quina gràcia de persones,
quin exemple p’als infants.
Que tranquils podem dormir
estant en tan bones mans.

Es desviuen per nosaltres,
i preserven de tot mal
los valores de Occidente
i el rèdit del capital.

No tenemos novedades
en el tema valencià:
seguimos siendo campeones
de las glorias de ofrendar.


Igual dona si a Madrid
manen els rojos o els blaus,
pues como somos tan muelles
mos toregen com bambaus.

Si... un mèdico de Burgos,
i no s’ho prenguen a mal,
nos dice que no le rota
el valenciano estudiar,

sus amigos de la playa
sacan presto a pasear
la comidilla de siempre:
que no se debe obligar!

I això tres-cents anys després
de prohibir-mos parlar
cap idioma que no fora
el de l’Espanya Imperial.

Perdoneu-mos sant Antoni
que mos hàgem allargat,
vos queden quatre o cinc versos 
per si voleu opinar.

Vos diria tantes coses
que no sé com començar.
Ai, si foren altres temps:
estaríeu condemnats!

Mireu Sodoma i Gomorra,
ni l’apuntador quedà.
Però Déu ja no és lo que era,
i encara vos ha premiat:

El toc manual de campanes, 
València millor ciutat,
un bisbe de Quatretonda,
i Messi guanya el mundial.