D'uns Països

 

A Joan Fuster (25è aniversari de la seva mort)

 Cremaré, però això no és cap altra cosa que un fet. Ja continuarem discutint de tot plegat a l’eternitat.

Miguel Servet

 I

          Hom diu –és una dita marinera de la Safor aplicada al camp del Mareny de la Valldigna- que si remous el fem només trauràs sentor. I encara sort que el fem que s’escampa pels camps de tarongers de la Vall no és de gallinàcia, sinó de cabrum o de vaques, també de porc, si és vol, de les granges disseminades pels volts de la Puigmola, arran del Montdúber, senyoriu de Barx. Aquí dalt els forasters no s’aplegaven, si no era per fer un tomb d’excursionista desocupat, i això els més veterans de la platja, aquells capaços de dir als nouvinguts secrets d’iniciats. Conèixer, per exemple, on és que es feia la millor paella amb caragols del món, si a ca la tia Maria de Barx o a la mateixa Puigmola. Josep Piera ho tindria clar.

 

Paella al restaurant la Puigmola, cuinada amb llenya

          Quan els cans començaren a deixar de bordar les nits d’estiu, cosa que volia dir que el món s’endinsava en una xarxa que regalimava els passats per les costures, i la ruralia esdevenia xino-xano urbana, pobletana però, les noves generacions s’ocupaven, entre altres dèries, de regirar-ho tot. També de posar en qüestió els senyals dels temps. En general, fins els seixanta, de sota la catifa no se solia gratar gaire. Hom podia encendre un llumí entre dos efígies assegudes al voltant de la mesa faldera, hieràtiques de la pau que exhumaven, i no trobava altra cosa que una vertadera –o falsa- harmonia. Poc després tots els brasers del carrer varen recollir-se als envans de les cases i una altra manera de mirar s’ocupà del guiatge del comú.

          Si els moviments de masses hagueren arribat a ca nostra una mica després del final de la cridòria dels cans. Si el silenci consegüent a l’emmudiment dels galls no fora induït per la precipitació dels fets. Si la nostra societat s’hagués mogut just una mica abans de l’allau del turisme, per altres motius, comercials, artesanals, o senzillament s’hagués sabut desvetllar autònomament al marge del sector serveis. Però no va ser així. Quan vàrem començar a saber una mica què érem ja estàvem voltats d’ànsies vel·leïtoses que generaven més gana. Un cop més ens va anar de ben poc aconseguir-ho, això de fer-nos contemporanis sense que la mà del foraster intercedira –segle XVIII, XX.

          Regirar els estris que constitueixen la cofurna de la memòria, si es fa entre mans conegudes, sense espectadors aliens als gestos indescriptibles que es puguen generar, no provoca cap sentor. Sorpreses sí, si els embolcalls ens duen a passats compartits. Mirades complaents, si encara perdura en els contactes físics que la troballa evoca alguna espurna de complicitat. Somriures d’entesa, si la tendresa que sura a l’ambient fa suficient renou perquè els ulls s’enriolen a les foscúries. Però mai sentor.

Els joves d’aleshores –anys setanta- movien i movien andròmines de vells que els vells volien protegides de les mirades dels forasters. Algunes de ben recents. Sobretot les més recents. Aqueixes que contaven que just ara, dies abans de la mort del ca major, qui ho podia saber, havien acceptat de renunciar també a la gràcia que contenia la llengua que sempre havien parlat. Just ara, tota la vida fent-la servir, havien d’arribar aquests forasters de butxaca fàcil i les justes reivindicacions tantes vegades somniades en els silencis de la nit. Tot a l’ensems.

Fou com desvetllar-se enmig de la nit al si d’una cridòria intensíssima i més encara il·luminada pels encenalls de la progressió econòmica. Ben a les envistes de tothom, tothom plantejava els seus desacords. El cas, però, era que de tot plegat s’havien confós i barrejat deutes pendents divergents. A la necessitat de fer uns comptes nous s’hi va afegir la precipitació de pujar al carro de la renovació. El que estava clar, segurament l’únic que vertaderament tothom compartia –dreta al marge, clar- era la urgència de sortir de la foscúria de la dictadura. L’efígie alada imperial hereva del sagrat camí de la contrareforma –altre cop, segles XVI i XVII, companys eterns de la unió fallida-,  calia soterrar-la. Simbòlicament en molts llocs fou senzill fer-ho. Però encara avui -2017- sobta comprovar com de fals fou pensar que la Transició va servir de debò per cloure cap camí. Ni sortíem de fet de la maleïda contrareforma, ni sortíem tampoc de la malentesa unitat. Unitat de què? I sobretot, unitat per a què?

 

 

Uns maldaven per fugir d’estudi i no assumir cap responsabilitat que poguera posar en dubte res des dels Catòlics, i guanyaren; i altres s’entestaven a reconduir parcialment coses que no es podien separar, i perderen. Com sol passar sempre que hi ha conflicte, la dreta guanyà. Als joves del moment, més ambiciosos, no els anava bé el caire que anava prenent la negociació, com és normal. Ni ruptura amb l’església; ni evidentment ruptura amb la il·legalitat de l’estat de coses –monarquia imposada-; ni ruptura amb la percepció d’una Espanya inexistent –conseqüència d’altra imposició. Però els negociadors sempre han tingut molt clar que de totes les ruptures possibles aquesta darrera era la innegociable. Espanya no es tocaria. Cafè per a tothom. S’ajornava així, i la justificació era tan barroera com constitutiva de la més denigrant de les fal·làcies –que la burgesia era la garant de les identitats altres que l’espanyola-, l’ocasió de refer un equívoc històric: que un Estat es pot fer per metonímia excloent, enlloc de per analogies inclusives, les úniques capaces de construir un relat.

 

Així  va començar tot: El 30-09-2005  el Parlament de Catalunya aprovava amb 120  vots a favor i 15 en contra, el nou  Estatut. Després fou aprovat també per les Corts Espanyoles, però un recurs del PP al TC el va retallar per totes bandes.

Els vuitanta foren la processó de l’oblit. Els noranta consistiren en poca cosa més que continuar ignorant les pretensions de l’altre. Però la dreta hi tornà a casa i Europa mirava amb ulls esbatanats com de llarga era la mà de les croades –una versió de la contrareforma, vaja; ens referim a la guerra dels Balcans-. Una cosa havia canviat, però, respecte dels anys setanta i vuitanta, amb totes les derrotes internes que es vulguen adduir. Després de la caiguda del mur de Berlín el projecte comunitari es feia indefugible i cada cop menys serien ja opcions acceptables posicions inamovibles respecte dels drets dels pobles a decidir. En aquesta conjuntura hem de situar la passa feta per Catalunya en la seua proposta d’Estatut de 2005 i les simbòliques –encara- manifestacions del Parlament Basc del dret a l’autodeterminació. Ja se sap com va acabar la proposta –tot i votada a favor pels parlaments Català i Espanyol.

  Josep Franco i Giner