RELATS DE TARDOR (II) : La mirada d'Ofèlia

LA MIRADA D’OFÈLIA

Reconec que al principi no em va caure gens bé. Em va parèixer massa major per a la meua mamá, no massa guapo i amb un aire no sé si d’apatia tan difús que no sabia si qualificar-lo de mig bleda, intel·lectual poc sociable o, simplement, de freaky. Un altre! vaig pensar. Però després, a poc a poc, la meua percepció a l’hora de veure’l, va anar millorant; almenys ja no em queia tan malament com l’últim. Aquell -com li deien? Ja no me’n recorde. Era pintor, o almenys això deia ell. I ho mirava tot com si fora la primera vegada que ho veia. Amb sorpresa, amb fascinació... però a mi sempre em feia l’efecte que estava fingint, com un actor que pretén fer creure que és un altre personatge davant del públic i després, quan se sap a soles, deixa d’actuar, torna a ser ell mateix, un vulgar mediocre. Francament, no sé què li veia ma mare. Era molt amic dels afalacs, i sempre estava damunt de la meua mamà tocant-la, palpant-la i explorant el seu cos.

 Ah, sí, Lluís, li deien Lluís! El dia que em va dir que volia fer-me un retrat, de seguida me’l vaig vore vindre. Per descomptat que m’hi vaig negar. Però a la meua mamà li va fer il·lusió i van insistir tant, que al final vaig acceptar. Em va posar asseguda damunt d’un tamboret, va començar a col·locar-me el rostre, la barbeta, els braços, les cames... i a pintar-me sobre el llenç. Quin avorriment! Tot molt bé. Però quan aprofitant que la mamà se n’havia anat al lavabo o no sé on, se’m va tornar a acostar i va tornar a voler col·locar-me el rostre, els braços, les cames... de sobte vaig comprovar, mig espantada, com començava a acariciar-me i a palpar-me les cuixes, no ho vaig poder evitar, ni vaig voler. La galtada que li vaig pegar va sonar tan forta que jo crec que la deguera sentir tot el veïnat. Va sonar tan fort que va tornar la meua mare a cuita-corrents tota espantada. No hi van caldre moltes explicacions, ell tenia els meus cinc dits marcats a la cara. Recorde que hi hagueren algunes preguntes; ell, per descomptat, ho va negar tot. Nervis, males cares... Finalment se n’anà. No sé què passaria entre ells dos i què es van dir exactament, però ja no el vaig tornar a vore mai més. 

 

 I l’anterior a Lluís? D’este sí que recorde bé el nom. Sergi. Era guapot i jove, més jove que la meua mamà. I era actor de teatre. I per tant, un boig. Era vegà i no suportava que nosaltres dues menjàrem carn. Assassines, destructores del planeta! Una vegada ma mare em va dur a vore’l actuar en una obra de teatre. Ens havien regalat les entrades. Jo vaig convèncer la meua amiga Imma perquè ens acompanyara. I em vaig avorrir tant, que em vaig adormir i tot. Com un soc m’hi vaig quedar. Era una obra d’eixes modernes amb pocs mobles, pocs actors i moltes paraules. Actuaven ell, dues xicotes molt guapes i esveltes i un altre xicot que era alt i guaixat com un actor de Hollywood.

 Temps després ma mare i ell es van barallar no sé ben bé per què i es va acabar el romanç entre ells dos. Segons em va dir la meua amiga Imma –que no sé com s’ho fa però ho sap tot– se’n va anar amb una de les dues actrius que vam vore en l’obra de teatre. Coses dels artistes! 

I el Jordi! Ai, el Jordi! Era bon xicot. Aquest seria de l’edat de la mamà, i era músic. Tocava la guitarra en un grup de rock-folk. Ens portava a les actuacions que feien per diferents barris de la ciutat i pobles del voltant. Algeps es deien. Vaja quin nom! Estaven bé, vull dir que sonaven bé. Podíem ballar i tot, i ens divertíem. Quan siga major, em buscaré un nóvio músic. Música i beguda debades i a vore món. Vam estar... vull dir que la meua mamà va estar amb el Jordi més d’un any. Cosa estranya, val a dir! 

 

 
I l’Àlex? L’Àlex era escultor, xarrava més que alenava i es passava el dia bevent whisky. Uf, no m’agradava! No el podia vore ni en pintura. Ni en escultura tampoc... Oooh, quin acudit més dolent! Sort que a ma mare només li va durar uns mesos!

 I per últim –i de moment– va conèixer el Carles. Crec que el va conèixer per Internet. Un escriptor! Em va dir tota acomboiada. T’agradarà. El dia que va quedar amb ell perquè vinguera a casa, em va demanar abans, que al cap d’una estona, que vegera quina excusa m’inventava i que desapareguera de casa. Ok, reina? Ok, mami! Tu manes i jo obeïsc, ja ho saps, li vaig dir tancant-li un ullet.

La cosa va anar bé entre ells dos. A mi, com ja he dit, no em va caure massa bé al principi, però a poc a poc, vaig vore que en el fons no era mala gent, o si més no, es podia suportar. A voltes pense que a la màxima cosa que pots aspirar amb un home és a poder suportar-lo i que no et faça mai mal... mental o físic.

Quan jo anava a vore mon pare, ell em preguntava per ella i jo li deia que estava bé, però mai li parlava dels seus amics. Per a què? El meu papà vivia tot sol en un apartament a l’altre cap de la ciutat, però se li notava que en el fons, continuava estimant la mamà. 

 

 

Una vegada, després de dinar i estant encara en taula, li vaig dir a la mamà:

-Et falta un fotògraf.

-Com? -va demanar ella sense comprendre’m.

-Que et falta un fotògraf per a continuar la teua col·lecció d’homes artistes.

-Per què dius això?

-Em penses que no ho sé. Eres una col·leccionista, una col·leccionista d’amants.

Llavors la meua mamà em va pegar tan gran galtada que ho deguera sentir tot el veïnat. Plaf!!!

Jo em vaig quedar mirant-la de fit a fit, més dolguda pel fet que pel dolor. La meua mamà mai m’havia posat la mà damunt. Mai. Jo, a ella, tampoc l’havia mirada mai així. La meua mamà, aleshores, va comença a plorar, es va tapar la cara amb les mans i alçant-se de la cadira, se’n va anar del menjador.

Es va tancar en la seua habitació i ja no va tornar a eixir fins a la nit.

Sico Fons

(Relat del llibre "L'home gris")