De llengua: D'un temps

 

D’uns temps (II)

A Joan Fuster, clar. [A qui, si no?]

Nuestro vivir es (...) una educación del olvido.
“La postulación de la realidad”. Discusión. 1932. Jorge Luis Borges.

Però els forasters no deixaven d’arribar, de dins, de més a prop, de fora, no tan lluny o sí, de devora que quasi comparties taula amb ells històricament, o afegits de darrera hora que acabaven fent-te veure que el foraster, finalment, eres tu. Costa de fer entrar al corral un ramat de la mena que siga si no és que hi ha un referent, i nosaltres l’havíem perdut, tant si venien de la capital, que vés a saber d’on era realment que venien, com si feien el xurro, si parlaven gal·lès o anglès, o si directament et feien veure que ells eren els vertaders ciutadans de la terra que tu ocupaves, que en realitat tu només eres una aproximació a un projecte a extingir, una incomoditat a superar, un no se sap què enmig del paradís que els altres, ells, havien escollit per fer estada, llarga o curta, tant els feia, perquè ens havíem convertit de la nit al matí, com qui capgira el mitjó per fer veure que les coses han mudat, en els forasters a ca nostra, en provisionals hostatges d’unes terres que periòdicament ells vindrien a ocupar com a vers senyors, amb la llengua vertadera, els usos i costums universals, els grans i únics, els que de debò feien quall, i no aqueix aiguabarreig, confusió sense trellat aigualida a més a més, de poca consistència –de sang d’orxata- que érem els d’aquí de sempre, a dir dels altres, clar. D’un nosaltres havíem passat a ser uns de pertot un poc, d’onsevulla menys valencians d’origen català. I ara!

Un temps, la coincidència de les coses feu pensar a més d’un bon jai que la lluita contra la dictadura, que arremolinava a moros i cristians en una croada contra la manca de llibertat, la injustícia, i altres herbes, canviaria la nostra condició de subalterns. Qui sap si mort el gran ca hom respecta el que som, ens dèiem, i volaren les quadribarrades devora de martells vermells, i els Països Catalans semblaven possibles, els aplecs esdevingueren norma de la casa arreu del territori, de la mà de sants hòmens que ens guiaven, bones persones segur, excepció feta d’alguns que amb el temps volgueren canviar-nos, i ho aconseguiren –poder devora- fins i tot els mots que podíem i havíem de pronunciar.

 

El 1976 una gran manifestació va reclamar llibertat, amnistia i estatut d’autonomia a València

La il·lusió brollava per les cantonades dels carrers i va arribar a fer pensar que els governants progressistes hi estaven per la feina, però la feina els la férem debades, aquells que pensaven que, innocents, un nou context s’obria davant seu, nostre, la conjunció d’un poble i una llengua, l’opció efectiva d’expressar-nos, després dels anys dels miratges econòmics, per sempre més, en la forma dels nostres avantpassats. En foren multitud a cantar la bona nova, del nord i del sud, àdhuc ponentins.

N’hi havia un, però, que vivia sense gaires ganes, com va morir, Joan Fuster, que no ho veia gens clar. Per més fer, adscrit com estava a la soca marxista dels vents d’aleshores, temptava de fer-nos veure que el nostre era un cas de tot o res, de tots o ningú, de control absolut dels mitjans de producció –també els que fan moure els usos lingüístics- i una plèiade de seguidors, de bon començament –anys 70, per fer-ho breu- li atorgaren el plàcet. En esdevenir-se –una més- la Batalla de València i perdre-la –entre altres coses perquè aquells progressistes s’havien fos en la mar de les progressions personals- el seu discurs –senzill d’entendre en qualsevol lloc- va passar a convertir-se en l’origen de tots els mals possibles del nostre desfermat poble valencià. Qui havia de morir com havia viscut, sense ganes, hauria de veure com finalment passava l’oportunitat de redreçament conjuntiu, i com les falses promeses d’un temps recent –les flàccides esquerres- esdevenien fermeses que cloïen per sempre més opcions de canvi vertader. Com el projecte moria

 

Batalla de València

 

  II

Tot va passar molt ràpid i de la flamarada inicial –més d’un milió de persones pels carrers de la inexpugnable- vàrem passar a les consignes prohibicionistes que negaven l’evidència –que som catalans de nació- i a creure’ns que si fèiem bondat hi tindríem alguna opció real de poder -vosté primer-, i així fou com arribàrem a les primeres rebaixes –valencià sí, clar, però no tant que ens puguen titllar d’extremistes i radicals, i això d’aparèixer al costat del català, ni de lluny. Anys vuitanta.

Els noranta s’obriren perquè altres pogueren progressar i anestesiaren la paràlisi amb què deixaren els anteriors la qüestió sociolingüística, que alguna cosa semblava que haguessen pogut arribar a fer en segons quins aspectes, però que no veien massa clar i facilitaren el camí dels nouvinguts per enllestir el cop de gràcia. Ni aigua als pretesos valencians -i/o catalans-. Ni aigua als quatre mestres que seguint les indicacions socialistes s’havien cregut la bona fe d’aquelles fal·làcies –fem bondat. La irreductible fou la primera en caure, i des d’aleshores. Poc després s’enfonsa la Generalitat. Fuster ja no ho va veure.

No hem aprés res. Res de nou. Ja fa vint anys llargs de la mort de l’únic assagista de renom del nostre país i continuem on érem. Assetjats del tot a l’ínclita, espaordits a la blanca i corpresos al castell. Ara ressonen càntics d’un temps, reduïts, però, a escenaris tribals –i que déu, si vol, em perdone- que poc o gens intervenen més enllà de la platea. Si els vuitanta –setantes- la gent d’arreu es mirava el fenomen com encara arrelat a una remota vigència –el nom Països Catalans hi era inscrit a la quadribarrada, un nom i una senyera perduts de fresc a la recent escomesa-, els noranta estava prohibit parlar-ne–tret d’alguns quasi expulsats del sistema- i amb els ressons epigonals dels inicis del segle nou, tot i al bell mig de les expressions de grup, amb prou feines s’hi exposa d’amagatotis imprès sobre un blanc que evita les barres. Els límits entre Salses i Guardamar, els esforçats joves d’ara no els poden articular obertament, i la travessa de Fraga a Maó és tan irreal com una promesa d’amor en ple temporal de llevant. 

 

 No hem avançat gens ni mica. Tot al contrari, ara expressen els mateixos de sempre les ganes virulentes que ens tenen a aqueixos que diuen gairebé i aleshores, i al remat mostren públicament que ara també, com abans, com els temps dels vassallatges, si poden, ens fotran ben vius. Però ningú no es planteja si no seria possible, perduts per perduts, arriscar-se i fer-hi front de cara al feixisme que ens vol rematats del tot. Ningú es planteja d’anar als tribunals cada cop que els actuals governants estatals, que són els mateixos des dels anys noranta, arrabassen una mica més de terreny a la soca única i mata de jonc a defendre. Què és el que ha de passar per fer-hi front, extensivament i intensa, a aquesta dreta que ens voldria negats del tot? Cal, potser, apel·lar a l’aplec del ferro ja o tornarem abans esclaus per sempre més, i la por ens serà estendard?
 

Josep Franco i Giner