RELATS D'ESTIU (VIII): Lleu sensació de malestar a l'estòmac

Lleu sensació de malestar a l'estòmac

No sé per què em vaig fixar en ell. Aparentment no hi havia res en ell que cridés l’atenció. Jo viatjava en el metro, que anava de gom a gom, i a poca distància meua, el vaig veure. Era un home d’edat indefinida entre 40 i 50 anys; però ben bé hagués pogut tenir-ne 30 o 60

 Era alt, i anava vestit amb americana i corbata. A la mà esquerra duia una cartera negra i amb la mà dreta se subjectava a una barra horitzontal paral·lela al sostre del vagó. El comboi anava parant en les diferents estacions, i la gent en baixava i en pujava contínuament.

Per fi vaig arribar a la meua estació. En vaig baixar amb un poc de pressa. Calia córrer si no volia fer tard a l’oficina. De reüll vaig veure que l’home de la cartera també n’havia descendit. També semblava tenir pressa.

Pujàrem per l’escala –ambdós i dotzenes de persones més– i sortírem a l’exterior. Una glopada de soroll, veus i fum ens va donar la benvinguda al carrer.

 L’home de la cartera seguia caminant a la meua altura. Duia la mateixa meua direcció. Jo, sense saber per què, continuava observant-lo d’esquitllada. Havia tret el seu mòbil per veure si per fi hauria recuperat la cobertura perduda al subsòl. Es disposava a fer una trucada.

I llavors succeí una cosa inesperada. De sobte, l’home de la cartera es va aturar, va contraure la cara fent una lletja ganyota i es va dur les mans al pit. La cartera i el mòbil caigueren a la voravia. Jo no em vaig poder estar d’aturar-me bocabadat.

L’home va emetre un estrany so paregut al rugit d’un animal i va caure estés en la vorera. Em vaig quedar observant-lo astorat sense saber què fer. Quatre o cinc persones més hi van restar també sorpreses. Ningú no sabia com hi havia d’actuar.

Em vaig mirar el rellotge. Déu meu, era tardíssim!

La gent anava parant-se i mirant l’home caigut. Alguns continuaven el seu camí.

Vaig tornar a fitar el meu rellotge de polsera i vaig decidir angoixat que me n’havia d’anar. Era tan tard! Ja s’encarregaria algú d’aquell pobre home.

 Vaig començar a caminar en direcció a l’oficina. No obstant això, no vaig poder evitar girar-me un parell de vegades per tal de veure l’home de la cartera. La gent seguia parant-se i anant-se’n contínuament. 

Jo vaig caminar apressat i amb una estranya sensació de malestar a l'estómac, però no sabia per què era; potser per l’ansietat produïda en fer tard al treball?

En arribar a l’oficina em vaig posar a treballar com de costum i vaig acabar oblidant-me de l’assumpte de l’home de la cartera. Sortosament, no hi vaig fer tard.

Les hores hi transcorregueren amb l’esfereïdora lentitud habitual i per fi, a migdia, arribà l’hora del dinar. Vaig enfilar cap a casa. 

En atansar-me a l’estació del metro, vaig observar un estol de gent que feien rotgle mirant el terra. Al principi no ho vaig recordar, però de colp i volta vaig notar com un rampell que va recórrer tot el meu cos i vaig pensar en l’home de la cartera. M’hi vaig acostar amb precaució i, efectivament, l’home de la cartera continuava estés en terra, exactament en la mateixa posició en què l’havia deixat cinc hores abans. La sensació de malestar em va tornar a l'estómac.

La gent l’esguardava encuriosida; alguns amb indiferència, d’altres amb una expressió que recordava vagament la compassió, la llàstima o alguna cosa semblant; i la majoria el miraven d’una manera freda i buida, com qui mira distret una tanca publicitària o un cotxe avariat al carrer.

Jo vaig decidir baixar les escales i agafar el metro. Se m’estava fent tard. Vaig dinar amb la meua dona, el meu fill i la meua eterna companya la pressa, i vaig tornar a l’oficina.

En baixar del metro, aquesta vegada sí que vaig pensar en ell. Vaig pujar les escales, vaig guaitar i, efectivament, encara hi era l’home de la cartera. Les persones seguien observant-lo amb una certa sorpresa inicial; alguns, però, ja assabentats, hi transitaven sense fer-ne cas o fins i tot passant per damunt d’ell tot procurant, això sí, no aixafar-lo. Em vaig adonar que la cartera i el mòbil hi havien desaparegut. Algun lladre.

Passaren els dies i l’home de la cartera es convertí en una mena de mobiliari urbà d’aquell carrer, talment com un fanal, un test o una barana amb publicitat; àdhuc hi vaig veure alguna volta turistes fotografiant-lo.

Jo, tanmateix, no em vaig poder desfer mai de la lleu sensació de malestar a l'estómac que sentia en passar-hi. Caldria anar al metge?

Ara fa uns dies que he canviat el meu trajecte habitual per anar al treball. He de caminar uns metres més per arribar a la següent estació i sortir de casa un poc més d’hora.

Supose que l’home de la cartera encara hi romandrà gitat en terra i, evidentment, mort. L’últim dia que el vaig veure s’havia quedat sense americana i sabates; però ell hi seguia indiferent de bocaterrosa. Algú deuria endur-se el seu cadàver. No sé com s’actua en aquests casos, però no sé, trobe que seria millor.

Jo, almenys, des que he canviat el meu recorregut, m’he deslliurat de la lleu sensació de malestar a l'estómac.

 Sico Fons

Relat del llibre "Humors agres", premiat al certamen Soler i Estruch i publicat per Edicions del Bullent.