Confinament 33: L'edat de Crist I

Confinament 33
En matemàtiques, com en esport o en música, tots els que han estudiat junts saben el que val l’altre.
Pedra, paper, estisores. Maksim Óssipov
Sempre que començava a contar alguna història es girava cap a ell, doncs havia notat que l’ajudant era el seu oient més atent.
L’ajudant. Robert Walser

 

 

L’edat de Crist I 

 
Si les amistats encara hi són pel mig segurament és perquè ningú ha marxat, precisament, i aleshores ja comença a sentir-se l’enyor de l’harmonia que les diferents èpoques imprimiren al grup, la manca de melodia que les estrictes normes de relació, repetides fins la nàusea, converteixen en enllaços coneguts, duplicats sense sentit, cul-de-sacs en forma de paradís que són, en canvi, reserves estantisses de malalties mentals en conserva, una catàstrofe al capdavall, perquè els espais i els aires renovellats projecten en l’humà futurs imaginats la realització dels quals, o no, provoquen la reactivació necessària que la vida de tothom requereix, cosa que el paisatge estàtic, idèntic cada dia a allò mateix en què ens hem convertit si no hi ha hagut moviments, si les portes de l’experiència acoten en privat les variacions a l’abast, no conté, és com tenir sempre a mà una estructura, musical o matemàtica, un pla de millora de la salut basat en l’esport, per exemple, o l’alimentació, és igual, tan genial com es vulga, tan certa en llur efectivitat com calga, però mancada efectivament dels elements escaients per fer-la útil a aquell, la quietud del qual impossibilita la imperiosa condició que fa humans als humans, escoltar amb la devoció que es mereix a l’altre que vàrem conèixer i que ja no distingim en el cau d’idèntics que l’estanqueïtat aporta a la nostra quotidianitat, una mena d’escolàstica on la ideologia no deixa de formar part de la lògica, un abans de la modernitat que la Revolució Francesa ja va superar amb escreix, un passat jesuïta d’olors inefables, quan tothom sap que la ideologia és un joc de miralls. 

 

Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació - València

 

 
Crist ja s’havia apartat de la pretensió posterior de deixar en mans de la metafísica tot allò que el món oferia, continuar veient en les primeres sensacions quelcom amb què poder navegar eternament, i en canvi va optar per mirar el món com un contínuum de la imatge que del jo se’n derivava, fer de la naturalesa, de llur observació, una ideologia del futur, una lectura que esdevingués relectura amb els desplaçaments, i és, la seva, l’edat ideal per marxar quan jo vaig partir, en realitat ja feia molt de temps que no hi era entre les amistats, d’ençà de la conversió, transmutació de l’adolescència, quan els jocs que t’acompanyen des de nin comencen a ser rebuts altrament, com una espècie de tèrbol difuminat on la imatge que de tu tenies, tens, es perd, i l’aprehensió primera del món que tant et va servir per viure-hi s’ha fos i ets tu qui s’ha perdut, trans substancio en els sopars a la UNED, Vila-Real, els dinars a la Facultat d’Econòmiques de Blasco Ibáñez, després de parlar de Postmodernitat a la de Filosofia, la recerca amb l’amic de la coca necessària per iniciar el camí, les copes amb l’amiga iniciàtica, les vesprades vora mar amb el jutge que quedarà a ca meua quan jo partiré al sud d’Itàlia a la recerca de l’excel·lència, Università di Bari, estada a Urbino, ja amb la companyia escaient, les nits en aquell pub d’Antonio, el desvetllament de la capacitat de creació assagística que es tornarà comunicació rere comunicació una processó de congressos i simposis, publicacions, viatges, satisfaccions personals fetes currículum, la promesa de formar part de Teoria dels Llenguatges, la tasca docent incipient, les pors, i encara els darrers estius a Tavernes, el comiat definitiu amb l’altre amic i les trucades a JFK, desenganxar-se de tot de la mà dels mestres, Talens i Ponzio, iniciar el viatge amb les lletres dels gegants, un saber que al pou de la quieta amistat mai hagués ni imaginat que existís.

 

7 agost 1991. El buc de càrrega "Vlora" amb 20.000 refugiats albanesos arriba al port de Bari

 
Ol a salnitre al lungomare, entre Palese Macchie i Santo Spirito, i s’ol la barbàrie a l’altra vora de l’Adriàtic, ’91, i me’n recorde d’Helije Vuco d’Split, a qui vaig conèixer devora l’Arno a Florència, i amb qui vaig compartir hores de festa i estudi, i reflexions al voltant del fet nacional, ell croat, jo català, pocs anys abans, pocs, i encara menys des de la darrera vegada en què coincidírem, a ca seva, havien passat solament tres anys, ’85 – ’88, entre una i l’altra situació, i des d’aquella estada de cinema a la visita al seu país, mesos abans de la caiguda del mur de Berlín, el món s’havia capgirat, el seu món, tant que ni ens va presentar la dona amb qui s’havia casat, òbviament algú no catòlic, algú no de la seua tribu, i sentia vergonya d’haver-me-la de mostrar, la seua vergonya, en aquella banda del món, mentrestant em menjava un àpat de peix i marisc en algun dels restaurants que miraven cap a orient, i pensava, obvi, en l’amiga que havia partit uns dies per, ho esperava ferventment, acomiadar-se de l’altre, per bé que anterior, hi arribaven vaixells reblerts de gent de confessió musulmana que fugia de la massacre que els infringia el món eslau, hi pensava entre tassó i tassó de vi blanc en aquells somnis generats al Centre de Ciència Cinematogràfica, aquella il·lusió tan breu, tan fràgil, tan estrictament fútil que ni de l’amor podia dir que s’havia beneït, la visita a Mostar del ’88 i les imatges de Mostar del ’92 venien a condensar quin grau de catàstrofe s’havia arribat a assolir, en la darrera guerra dels Balcans del segle XX, i des de Bari estant, quasi al marge, me’n parlaven els hostes de la mar.
 

 

Josep Franco i Giner