Confinament 30: Cans i Llocs

 

La intimitat de món i cosa es manifesta en l’[es]-cissió de l’Entre, es manifesta en la inter-cissió.
De camí a la parla. Martin Heidegger
 
N’oubliez pas de me rendre mon crayon
Clawdia Chauchat a Hans Castorp al final de la Nit de Walpurgis
La Muntanya Màgica, Thomas Mann

 

 Cans i Llocs

 IV

 

Castelló-Torreblanca-Alcossebre. Estius a Tavernes de la Valldigna. Retorn a València 1985-1992

 

Parc Natural Serra d'Irta

1985-1990. Castelló, València-Vila-real, UNED, Filologia. 1989-1994. Comunicació Audiovisual. Gener de 1993, Bari-Urbino. Filca. 1993-1994. Platja de Tavernes. Treball a l’IVESP. Oposicions Mallorca. I adéu.

          Aquests foren els anys de formació, intensa, anivellant els de fora seny, excessius. El cel sortia cada dia. La direcció estava decidida i pres el sentit de la vida. La mar de la Serra d’Irta, els passeigs per la costa de Benicàssim, les cerveses als pubs de Castelló, els sopars amb els companys de la UNED, cada dijous, les anades i tornades a Tavernes, l’arribada a la València dels voltants de C9, Ràdio, la Universitat de València i finalment el Passeig al Mar d’amic, i el regnat al departament de Teoria dels Llenguatges, diplomatura, llicenciatura (la segona) i el doctorat, el cap del qual m’oferí l’entrada d’associat, que Mallorca va barrar, era absolutament imperatiu optar per un futur cimentat, i les oposicions me l’asseguraven, però entre els anys de formació al departament (1989-1996) i els de comunicacions i publicacions acadèmiques, les darreres, 2004, segurament, mai hagués somniat poder tenir una relació tan estreta i complida, de gairebé quinze anys, amb aquella universitat que de jove no m’estimava.

 

  Mallorca. Estius, vacances

IES Juníper Serra - Ciutat de Palma

 1994-1996. IES Juníper Serra. Ciutat de Palma. Agost 96, compra de la casa de València. 1996-1999. IES Emili Darder. 1999-2003, Assessor a Conselleria. Octubre 1999, compra de la casa de Consell. Boira. Si algú em digués, t’ho imagines?, serà on t’esperaré, als peus de la Tramuntana, ben cofoi li respondria, som-hi, doncs, si no és que sóc a la de la Mariola. Decidit que està, puc marxar com les gavines, de vacances perpètues, entre els cels llurs a la recerca del silenci que el món m’ha negat.

  Agres, des de 1993

Agres

          Després de l’adéu de setembre de 2019, Ona de dos anys (octubre 17), i del comiat provisional de casa de València (pandèmia, febrer de 2020), i d’haver passat el curs 2020-21 a la Platja de Xeraco, tornem a posar-nos en marxa amb una nova destinació laboral per a Gràcia, després d’haver aprovat les oposicions (estiu 21), a Alcoi (EASD) i casa a Agres, si més no per aquest curs 2021-22. Conec el poble, on la família Sarrión té un petit pis, des del nadal de 1993, d’abans fins i tot d’aprovar les de Mallorca (oposicions estiu 1994) i hi inicie la feina de professor.

 En aquests anys el poble ha canviat ben poc. Gairebé gens. Manté la mateixa estructura i extensió. D’ençà de la pandèmia ha augmentat de població, quatre parelles amb fills que han possibilitat el manteniment de l’escola com a ens individualitzat. S’ha millorat el restaurant del convent, i els marges del riu, naixement avall fins La Fontanella, i algunes cases s’han refet del tot, modernitzant-les en tots els aspectes que l’arquitectura permet, que en són molts. Nosaltres seguiren vivint en el petit pis que ara és de quatre germans, i pagarem un lloguer adequat a les dimensions i serveis del llogarret, 150 euros al mes. Les muntanyes que el voregen estan igual que fa vint-i-vuit anys. Els accessos als cims segueixen igual de poc assenyalats, tot i que mentrestant la Mariola ha estat declarada Parc Natural. La gent, més gran, obvi, està més o menys, també, igual.

           Poc després de conèixer la casa d’Agres (’93) es va vendre la casa de la mar de Tavernes (’96) i dos mesos després (agost) vàrem comprar la de València, i encara tres anys més tard la de Mallorca (Consell), per l’octubre de 1999. Tot va anar molt ràpid. Passats uns anys es va reformar la del Cap i Casal (2018). En fi, la vida també són les cases i els objectes que contenen, però sobretot són la idea que hom s’ha fet i els records que van modificant-se amb el pas del temps, per bé que això, metafísica de la dolenta, no hauria de ser modificat per aquest. De fet, són les cases els nostres continents més resistents, aquells que, si no els venem, ens sobreviuran, no així els cossos, els continents caducs que hem d’abandonar quan partim i que es corrompen aviat, quasi més de pressa que nosaltres partim.

 

Serra de Tramuntana (Mallorca) - Serra de Mariola (País Valencià)

 

            El ser és allò que permet ser a l’ens. Portar la parla com a parla a la parla, la tasca del Dir, també és el ser. Per a Plató ja era així, però instal·lat en la idea que el ser l’era, la idea, i en aqueix món de caverna el temps no hi transcorria, en oposició al món físic de les coses i els ens. D’altra banda, l’idealista col·loca la Veritat del lloc de la Idea com a Ens, i allunya d’aquesta possibilitat (ser ver) el món físic dels ens de les coses, a més d’oblidar que la Idea no era en realitat, ni en el món del no temps, la Metafísica, un Ens, sinó el ser. Aqueix error, agafar-se la Metafísica com a Filosofia, inicia la Història, també com a metafísica. Aquella Idea com a essència del Ser, Nietzsche la transforma en Voluntat de Poder (ser sempre més, una mena de Teologia) i Art i Veritat es constitueixen, per a Heidegger, en el fonament Ontològic del Ser. L’Etern Retorn a allò Mateix. Essència i Ontologia, Existència i Teologia, conformen l’Ontoteologia, on Ser i Ens comparteixen una base comuna en l’abans (Identitat en l’Onto) i una unificació en el més del després (Diferència en el Teo): Identitat en el deixar-se comparèixer i diferència en l’Entre de la mostració.

           Avui l’home és fet per la tècnica. L’home i la seua possibilitat de ser, que era la de deixar-se compartir com a Ens amb l’Ésser en el camí de l’Entre i mostrar-se diferent a l’ensems que idèntic, ara és un objecte (ens) més entre la infinita catalogació de la producció. Estar fora, per tant, per a persones concretes, d’aquesta voràgine és, precisament, estar en el camí del clar del bosc, i reparar l’oblit, l’error original, que al món físic no li pertanyia la possibilitat de pensar.

          Diuen que al darrer hom és allà on havia de ser, i la penyora li serà lliurada en forma i manera als seus mèrits de vida. Aquí l’espere, idò. En l’Entre que voreja la Tramuntana illenca i la Mariola del nostre petit País.

 Josep Franco i Giner