De llengua: L'imaginari col·lectiu ( Illencs i aïllats) II

L’imaginari col·lectiu (illencs i aïllats) II

 Als illencs de la mediterrània pròpia, l’imaginari dels quals ol a salobre, a cosa cuita sanejada pel sol mediterrani, a saber transversal de llevant, tramuntana i migjorn. Al recol·lector d’espàrrecs de garriga i guia de ciutat, l’illenc Jordi Bibiloni i Rotger, que mai s’ha sentit aïllat.

Hi ha un silenci angoixant dins la garriga. Un silenci que fa possible la remor de la mar, l’aleteig dels ocells a la recerca d’un nou esguard entre fulles i branques de pi, el vol adormissat de mosques verdes.

Tirannosaurus. Guillem Frontera

 

         Encara conservem la casa a Mallorca, malgrat que ja fa anys que fem feina al País Valencià. Quan hi tornem, de vacances, experimentem totes les sensacions que et pot oferir una Cala Blava o una passejada pel camí des Raiguer, o senzillament el silenci de les nits, però aïllats mai no ens hi sentim. És cert que hi ha contextos artificials creats a l’illa perquè els anglesos o els alemanys facen la seua, però els illencs això ho viuen com un mal passatger –maldament dure ja molts anys. No els hi toca, tret que hom es guanye les garroves amb els negocis amb estrangers. I encara i així es viu de biaix la relació. No hi ha sutura possible. És una nafra que sura pràcticament tot l’any –més a l’estiu, clar- i que mulla l’aire d’un baf enrarit, la mar d’un excés de brutícia, i la garriga de ressons llunyans de festes incomprensibles, quasi de víkings acabats d’arribar. Els espanyols són una raresa, per bé que també n’hi ha amb pretensions de mantenir l’estatus, i a aquestos se’ls reserva l’expressió barco (rejilla), entre un selecte grup d’avançats en el coneixement que acullen els marges de pedra seca. El que sí que hi abunda són els matrimonis mixtos dimitits de llengua. Actualment la llengua corre riscos seriosos d’acantonar-se als espais demogràficament més febles. I en algunes zones la urgent normalització ja ha fet tard. Tot i així, si no et perds una nit per la Bierstrasse, d’aïllat –com ara ho pots estar a Benidorm un dia qualsevol d’estiu- no te n’hi sents a l’illa. L’imaginari col·lectiu català t’hi sustenta encara.

 

El Consell de Mallorca ha engegat una nova campanya per fomentar l'ús del català

 

Sempre he pensat que el País Valencià és molt poc conegut pels indígenes. Però és veritat que no en són tants, si els comparàvem amb la caterva de forasters que habiten les zones més urbanes i demogràficament més dures. A aquests ja els costa d’acceptar que a l’estació del Nord de València cada dia hi desembarquen centenars i centenars, milers, de provincians que arriben a ciutat a comprar o a negociar, a estudiar o a visitar el metge, i que en descavalcar del tren, de primeres, parlen en valencià. Aquesta gent de València se’ls mira amb els ulls fora d’òrbita, els esborrona pensar que algun dia vinguen per quedar-se, i òbviament els interessa ben poc o gens la terra d’on provenen, es diga Barx, Bussot o Bel. Això que apliquem al cap i casal es pot fer extensible a massa llocs, i no cal insistir. Els valencians haurien de viatjar més el seu País. Fins i tot viure un temps en diversos indrets. Les nostres comarques més allunyades es desconeixen mútuament. En general, som profundament ignorants del nostre territori. A Catalunya això no passa. I a les illes, són illencs, i respecten molt la mar, però encara que en vaixells diferents, tots van embarcats, i s’hi identifiquen conceptualment, malgrat no hagen vist mai l’illa de devora ni des de la costa estant. Tampoc no estaria de més que els catalans dels tres territoris s’avingueren una mica més en llur coneixença mútua. Ajudaria en la constitució de l’imaginari col·lectiu.

 

 

          Aqueix és el relat pendent. Un relat que clausure totes les temptatives fracassades o insuficients d’ençà que vàrem deixar de ser Estat. Ja sé que a molta gent aquesta proposta els deixarà indiferents. Altres pensaran que quin anacronisme. Alguns la titllaran d’inoportuna. I tots tindran raó. Fins i tot els que la signarien. Un relat comú, cultural, però també polític –en educació, per exemple, model de conjunció lingüística idèntic a tots els territoris-, i en tots aquells àmbits que ens atenyen –infraestructures, posem per cas, o finances-, d’exigències administratives –coneixement de la llengua pròpia, requisit lingüístic-, mitjans de comunicació d’arreu dels territoris, etcètera. Un relat guanyador del qual fóra difícil no voler-ne fer part. L’imaginari col·lectiu és un constructe que es projecta en el futur, es cus cada dia i repara les escletxes que inevitablement puguen sortir. Ho podem fer. Passar d’estar aïllats i convertir-nos en illencs continentals.