INFORME: La hemimandibula de cuó, un nou cànid habitant de Bolomor fa sobre els 165.000 anys

  

 

Bolomor sempre resulta una capsa de sorpreses, i d’exemples n’hem tingut moltes al llarg dels més de 30 anys d’excavacions i estudis de la flora i especialment de la fauna que hi visqué en la prehistòria efectuats per l’equip que dirigeix Josep Fernàndez.

 

Si en ocasions hem informat de com les tortugues formaren part de la dieta de l’home de Bolomor, o fins i tot conills i algunes aus, ara un estudi del mateix Josep Fernández i Alfred Sanchis ens informa d’un nou habitant,  el cuó, que va habitar en la cova en el plistocè mitja.

 

La importància de la troballa rau que és una de les restes més antigues amb una cronologia definida entre 163.000-165.000 anys abans del present. Correspon a una fase freda de finals del Plistocè mitjà (MIS 6) tot i que la presència d’altres restes d’herbívors indica unes condicions climàtiques no molt fredes.

 

Aquest bell cànid, del qual hi ha avui una menuda població a Àsia encara viva, va trobar a la Valldigna i els seus ecosistemes de marjal un lloc idoni on subsistir atès que és un magnífic nadador. Afortunadament un grup de neandertals li va donar caça i avui es pot estudiar al costat d’altres restes d’herbívors procedents de la mateixa activitat cinegètica.

 

 

 

 

 

I què és un cuó?

 

El cuó és un cànid present a la península ibèrica en diverses fases de la prehistòria, el Plistocé mitjà i Plistocé superior, quan apareix distribuït en gran part del territori ibèric, amb troballes normalment de restes òssies i dentals conservades parcialment. Amb el pas del temps va desaparèixer d’Europa i de la península ibèrica,  i l’espècie actual Cuon alpinus ara està distribuïda per diverses àrees de l’Índia, la Xina,  SE  asiàtic  i  Indonèsia.  Estan classificats com en perill d'extinció per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN).

 

El cuó, també conegut com a dole, gos roig, gos salvatge asiàtic, és un mamífer carnívor de la família Canidae. És l'únic membre existent del gènere Cuon, que difereix de Canis pel reduït nombre de molars i un major nombre de mugrons. Té la mateixa grandària i gran semblança amb el coiot, però se’n diferencia  pel seu pèl vermellós, per ser un animal social que viu en clans i s'alimenten principalment d'ungulats de grandària mitjana, que cacen per cansament després de llargues persecucions, i els maten esbudellant-los.  A diferència de la majoria dels cànids socials deixen menjar primer les cries després d'una cacera. 

 

 

 

 

 

Els cuons apareixen al Plistocé i durant l'últim període glacial es distribuïen per la major part d'Euràsia, però també van habitar Amèrica del Nord com ho demostra un únic fòssil trobat en el Golf de Mèxic. A la península ibèrica s’ha localitzat en contextos arqueològics i paleontològics del Plistocé mitjà i superior.

 

Actualment existeixen al Tibet, a la frontera entre l'Índia i el sud-est del Tibet, és possible que encara siguen presents a Corea del Nord i es troben a l'Índia al sud del riu Ganges, especialment en l'altiplà central indi i en els Ghats orientals i occidentals.

 

En 2015 ja només quedaven 2500 exemplars en la naturalesa, i els científics consideren que va camí d'una ràpida extinció si no es prenen mesures efectives de conservació i es deté la pèrdua d'hàbitat i l'enverinament per part dels ramaders.

 

 

L’hemimandibula de Bolomor

 

Les excavacions a Bolomor han permés localitzar una hemimandíbula al nivell X del  jaciment valler. L’estudi de la troballa, així com la descripció morfomètrica efectuada per Josep Fernández i Alfred Sanchis es plasma en un dens article científic titulat “Morfometria d’una hemimandíbula de cuon del Plistocé mitjà (MISs 6) de la Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, València)” que es publicarà aquest mes en la revista “Jornades de Arqueozoologia 2021” del Museu de Prehistòria de València.

 

 

 

 

 

L’hemimandíbula fòssil de Cuon estudiada en el treball  va ser recuperada l’any 2007 i correspon a la fase Bolomor III de caràcter rigorós de la part final del Plistocé mitjà (MIS 6). La resta òssia es trobava molt fragmentada i dins d’una matriu bretxosa de gran duresa, per la qual cosa van ser necessaris mètodes mecànics per a l’extracció efectuada per Mara Peiró al Laboratori de restauració del Museu de Prehistòria de València, amb un posterior muntatge dels fragments.

 

El resultat final va ser l’obtenció d’una hemimandíbula esquerra de cànid conservada quasi completa, a excepció de la part superior del procés coronoide que es mostra afectat per una fractura recent, possiblement durant l’excavació. La identificació de la resta es va efectuar per anatomia comparada, amb ús en l’estudi  d’ altres  mandíbules d’exemplars  fòssils adults de cuó plistocens de la península ibèrica i també amb exemplars actuals asiàtics.

 

 

 

La dentició i altres trets de l’hemimandíbula

 

L’estudi de l’hemimandíbula ens informa que conserva la major part de la dentició  i ens descriu detalladament les peces dentàries que hi conte i les característiques, algunes de les quals com l’absència de la tercera molar, les cúspides principals amb disposició molt vertical i premolars punxeguts, són pròpies del gènere Cuon, comunes a altres exemplars fòssils de cuó de la península ibèrica, i no apareixen en el gènere Canis.

 

L’article ens assenyala que la dentició és típica de cuó tal com ens mostren altres fòssils plistocens en la península ibèrica i remarca com la primera molar (m1) de Bolomor correspon a un cuó ben adaptat a l’hipercarnivorisme, tot i que el talònid - la part de les dents molars inferiors que serveix per moldre els aliments - encara és bastant ample, cosa que l’allunya dels exemplars més antic del tipus Cuon priscus, amb dents més grans i amples del Plistocé mitjà, i  l’acosta a característiques més pròpies dels cuons del Plistocé superior, tipus "Cuon alpinus europaeus", més menut i més gracil.

 

 

 

Aquesta hemimandíbula de cuó forma part d’un conjunt de 113 restes de fauna del mateix nivell X, de les quals 42 són de cérvol (Cervus elaphus), 13 de tar (Hemitragus sp.), 9 de conill (Oryctolagus cuniculus), 5 d’aus i la resta de fragments indeterminats de talla mitjana i petita. L’estudi tafonòmic del conjunt ha relacionat els exemplars adults de cérvol i tar amb l’acció humana, mentre que les restes infantils de cérvol es vinculen a l’acció de cànids i concretament del llop.

 

El treball de Fernández i Sanchis ens endinsa en l’estudi de la primera troballa de Cuon a Bolomor, tot i no ser l’única del País Valencià valencià, on aquest cànid ja ha estat identificat en diversos jaciments del Plistocé mitjà com Cova Negra i del Plistocé superior com El Salt, Cova del Parpalló, Coves de Santa Maira i Cova de les Malladetes.

 

 

 

 

Competència per l'ús de les coves

 

L’aparició de restes de Cuon en contextos arqueològics ens indica la competència per l’ús de les coves i de confrontació directa entre aquests carnívors i els grups humans. Aleshores, les restes de cuó presenten modificacions d’origen humà, cas de les marques lítiques en restes cranials, com l’hemimandíbula de Cova Negra i el crani de les Coves de Santa Maira, o e radi i la tíbia de la Cova de les Malladetes. Seria una evidència del processat carnisser humà i s’han interpretat conseqüència del pelat, per obtindre la pell o del descarnament, durant la preparació i consum de la carn. Sembla ser que tant neandertals com els humans anatòmicament moderns van interactuar amb aquests cànids fins a la seua extinció.

 

A manera de conclusió, l’estudi assenyala que l’anàlisi morfomètrica de l’hemimandíbula de cuó del nivell X de la Cova del Bolomor permet la seua atribució a “Cuon cf. alpinus europaeus”, la subespècie de cuó característica del Plistocé superior europeu, amb una dentició més hipercarnívora i de menor talla que la dels cuons més robustos de les fases més antigues del Plistocé mitjà. 

 

La presència del cuó a Bolomor demostra l’existència de processos d’interacció amb els grups neandertals. La mandíbula de cuó no mostra marques d’origen antròpic però, si que hi ha confirmació que altres carnívors han estat aportats i processats pels humans a la cavitat i aquest també podria ser el cas del cuó, sense descartar-ne l’ús esporàdic durant fases de desocupació humana.

 

 

El present informe esta basat en l'article “Morfometria d’una hemimandíbula de cuon del Plistocé mitjà (MISs 6) de la Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, València)” que es publicarà aquest mes en la revista “Jornades de Arqueozoologia 2021” del Museu de Prehistòria de València.

Agraïm a Josep Fernández que ens l'haja facilitat així com altres dades per redactar aquest article.