De llengua: Substitució Lingüística

 

La Substitució Lingüística

(Vectorials de condició humana)

 

A la tercera llei de Newton: “Sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer...aquestes dues forces...no es contraresten, ja que estan aplicades sobre cossos diferents”. I a la incertesa de Heisenberg: “No podem conèixer el present amb tot detall, ni tan sols en principi”.

 

En l’encomanar que invoca les coses i el món, allò vertaderament esmentat és: la Diferència.

De camí a la parla. Martin Heidegger

 

Un acte de parla és un vector, un element d’un espai vectorial, i té una orientació i una posició, això és, un sentit i un valor escalar, una destinació assenyalada en cada instant i unes coordenades definides en l’espai. Un acte de parla ha de tenir, per tant, un horitzó i un terra des dels quals poder desplaçar-se i proposar la seua pertinença a la tradició, la seua aplicació, llur història efectiva. En realitat és un futurible en acció de qui no podem assegurar mai simultàniament la causa i l’efecte perquè, estrictament, en activar-se perd la condició d’observable –de la física clàssica- per esdevenir, senzillament, potència en acte –com els electrons de la física quàntica.

 Sobretot en l’acte comunicatiu per excel·lència, la conversa. Aquí els diferents parlars s’han de posar d’acord sobre l’assumpte, no posar-se uns i altres en els llocs aliens, sinó retre’s tots davant del fet que és el mitjà que anomenem llenguatge allò que els possibilitarà. Perquè això passe cal un lloc comú, una mateixa disposició lingüística d’acció, si més no si es té la pretensió de conversar, on cadascú arribarà convertit en altra cosa distinta de l’original, però preparat a moure’s per compartir l’experiència sense traduccions ni mitjancers, capacitat absolutament. Aquesta condició, poder pensar mancomunadament sobre l’assumpte amb la mateixa lingüisticitat, és prèvia a qualsevol opció d’acord en la conversa.

 

 

 Tornava d’Alacant en un Mitja Distància de les 18.56, cotxe 3, seient de finestra, i tot d’una que em vaig instal·lar l’orella se’m va obrir invitada pels jocs de parla que dues nines, germanes que viatjaven amb la mare, una d’uns tres/quatre anys i l’altra d’uns vuit/nou anyets, practicaven en absoluta despreocupació, ara cantant, ara endevinant, o bé provant d’implicar els veïns de taula, una mare amb el seu fill d’uns onze/dotze anys, amb la xerrera desenfrenada, alegre, sense aturador, contagiosa, pròpia de l’edat, i ja no se’m va poder cloure l’orella fins arribar a València. Va ser una delícia de viatge, tot el temps immers en el joc conversacional de les dues germanes, primer, i en el monòleg de la major, després, en caure la petita guanyada per la son en braços de sa mare. A la meua dreta seien una parella de persones d’edat, alienes al devessall de vida que brollava dues fileres més endavant. De tant en tant l’orella s’atansava al seu discret diàleg, molt més mesurat i quasi invisible. Invisibles per a la jove que seia devora meu, enganxada a la tauleta digital, auditivament i visual. Vectors gairebé invisibles i silenciosos. Però els de les nines atreien l’atenció de tothom. La mare provava de deixar fer sense deixar d’estar pendent. Mirava que la cosa, tot i que ostensivament expressiva, no acabara molestant el veïnat de taula, el món pròxim, molt discrets, la veritat. Pràcticament no varen badar boca. No sé si pel natural propi o superats pel desenfré lingüístic de les dues actants del davant. En un moment determinat la mare del xiquet li digué a aquest alguna cosa prou audible perquè la nina parés l’orella, atenta a la proposició, la possibilitat d’afegir-los al seu discurs, prèvia mirada a sa mare, com demanant-li permís. I fou així que la xiqueta passà la ratlla i entrà en l’horitzó dels veïns de taula, i de llengua, fent servir llur codi, com jugant, per provar si la inclourien o no en l’opció que s’obria, però els forasters se’n retragueren i es protegiren de la temptativa de la nina. Òbviament no tenien cap certesa que en un moment o altre la nina tornara als seus jocs en la seua llengua i els invitara a passar al seu horitzó, lloc que no era de cap manera alternativa per a la mare i el seu fill, així que la varen ignorar amb delicadesa, quasi bé amb indiferència. Com que la nina no ho va entendre, cercà en la mirada de sa mare una explicació, i aquesta li aclucà els ulls com mostrant-li afecte i seguretat, però en cap moment va voler fer de traductora, sabia que no serviria de res. La resta del trajecte la nina es va entretenir a parlar-li a la seua Barbie en la llengua que totes dues compartien. El contacte amb els altres actants no va poder-se produir per evident manca d’empatia d’aquests veïns de taula. Era extremadament fàcil que s’hagués produït, però la nina no era ni tan sols un jugador assumible, sinó una provocació per a la mare i el fill que havien d’estalviar-se. No es varen deixar invocar pel posar-se a càrrec (l’encomanar) de la nina en el joc de la parla (on coses i món s’apleguen). Varen defugir l’espai comú de la diferència, amb delicada indiferència.

 

 Eixe espai d’operacions entre vectors actants és el llenguatge, un espai vectorial de mòduls en posició i direcció, amb consciència històrica i horitzó, els parlants d’una llengua. Les accions i les reaccions conseqüents, que interactuen, depenen del fet d’entrar en contacte, connectar-se, és a dir, que puga haver un horitzó de fusió, i també del fet ineludible de poder-se reconèixer en la tradició. En un context de multilingüisme cal, així, tenir meridianament clar que la proposta d’aprenentatge de llengües, el plurilingüisme tan maltractat, serà una tècnica amb opcions d’èxit si abans s’assumeix per part de tothom que és imperatiu situar-se entre els marges adients a l’operativa, possibilitar un horitzó comú. Llei Integral Valenciana d’Educació? I Usos Lingüístics?

 Al País Valencià tenim una tradició, no dues, i és catalana. No podem obviar que hi ha segments incorporats, alguns històricament –de l’antiga Corona-, altres forçosament –afegits del XIX-, però ha estat un ingrés, sobretot el d’aquests darrers, sense pretensions de compartir el sòl al qual s’adscrivien, l’horitzó, la tradició, i en un context on amb prou feines podíem parlar de sòl, ni tan sols d’Estat. És ben cert que tampoc a ca nostra hem fet l’aprenentatge que s’esqueia per entrar a la modernitat, reprendre la tradició. Per imaginar una fusió d’horitzons hom no pot partir d’un engrillonament tal que li impedisca el desplaçament –el cas de la mare i el xiquet de l’exemple-, o d’un relliscar tan accentuat que li impossibilite un lloc d’eixida –que hagués estat el cas de la mare fent de traductora-, sinó que els vectors han de reconèixer-se en l’espai d’intercanvi, que és la tradició on es mouen. Promoure les interaccions passa, pel que fa a la nostra responsabilitat, per no desestimar el nostre horitzó, exercir la invitació a l’acord instal·lats en la nostra història, sempre en moviment.

 

Assatjament del valencià: Llibertat d'elecció per arraconar-lo?

 

 Ens han assetjat tant i durant tant de temps que tenim la sensació d’haver de posar-nos a la disposició de l’altre en preveure’l i així fem dues coses. La primera, renunciar a exercir una opció d’accés, perquè hem de tenir clar que situats en l’altre horitzó no som vistos sinó com estranys. La segona, renunciar a que l’altre, si és el cas que estigués disposat a obrir-se, es puga atansar ni que siga una mica a l’acord. Renunciem, per tant, en dimitir de la nostra llengua, a les condicions de possibilitat mínimes per conversar. Creem un món de sords i de muts esbiaixats en evitar la diferència, i en fer-ho, desactivem el camp vectorial, ens desconnectem del món.

 

Josep Franco i Giner