Confinament 25

La serenor és una propietat de l’ànima, la felicitat ho és del cos. La primera és un element d’un espai vectorial, mentre que la segona no passa de ser un escalar. Aquella és un camí, i aquesta és un final d’alguna cosa. La condició de seré és noble, com els gasos que han col·laborat a establir les lleis de la termodinàmica, i en canvi feliç ho pot ser un element ben radioactiu. Aquella és imperfectiva i precisament per això dura en el temps, i aquesta, en esmentar-la, pot estar ben perfectiva i acabada. Si vols córrer sigues sempre a l’encalç de la felicitat, i si contràriament vols viure, ja ho saps, vés a la recerca de tu i prou, sere...no!

Un il·luminat al encalç de la llanterna. Anònim del segle XXI.

I Retorn a casa

Avui m’he procurat l’espai de confessió, excepcionalment, per escriure, on d’habitud hom mastega paraules, mai prou digerides, d’aquí que la culpa no s’esvaneix del tot i ens persegueix tota la vida, són les recialles de no haver acabat d’entendre, nosaltres tampoc, què som i on és que mengem.

En aquest confinament generalitzat, voldria parlar del ver ramat particular, aquell que ens ha fet de company interior, tant de dins que costa de trobar-li la cara. Si ens situem en la perspectiva històrica, per exemple la Praga que s’independitza de l’Imperi Austrohongarès, i la conseqüent desfeta d’aquell món conegut, amb Viena com a representant d’una centralitat que mor per parir-ne una altra, Berlín, 1919, ràpidament em ve a la memòria la capacitat de moviment, de desplaçament de llengua, àdhuc de lloc, que molts escriptors en llengua alemanya hagueren d’assumir des de la capital txeca. Primer els eslaus, els txecs, hi estaven confinats pel supremacisme germànic. Si eres jueu, a més, parles alemany. L’única manera de passar-hi mínimament desapercebut era l’assimilació lingüística i cultural i l’ascensió social de classe. I ho era, necessàriament, sobretot després d’iniciada la primera guerra mundial, quan, a finals de 1914, pels carrers de Praga comença a haver multitud de jueus orientals de Galizia, la dels Carpats, que miren amb ulls esbatanats com els suposats germans de confessió, realment, s’han convertit en una mena de bufons del règim. Pocs mesos després, els desorbitats són els ulls dels ciutadans de Bohèmia en comprovar que el riu de desplaçats no cessa, i els han d’expulsar, pel gener de 1915. Als jueus fossilitzats ja els va bé. Quatre anys després, amb la independència de la República Txeca, seran ells els qui s’hauran de fer els fonedissos. Igual que els escriptors en llengua alemanya. Fondre’s en la invisibilitat, cosa que no serà suficient, com tothom sap, poquíssim temps més tard. Alguns no ho varen poder suportar. 

 

 

Plaça de Wenceslao de Praga celebrant la independència.

 

Això d’autoconfinar-se sembla que més aviat esdevé un confit, finalment. Ho dic perquè nosaltres som uns mestres de l’operació, hem viscut ‘al marge’ de la centralitat històricament. Ens hem procurat un racó on poder-nos expressar inlassablement més minúscul cada vegada, tan minso que costa de respirar. Vaja, una UCI quasi. I no vull ser frívol. Únicament és un clam perquè en sortir-ne, si fóra possible, pensem com és que volem viure, què volem menjar, si volem tenir alguna cosa a dir, si no des del centre encara inexistent, sí des d’una perifèria que modifique els usos i costums de tots plegats i deixem de ser unes bitlles rondinaires a l’abast de tothom. Això és, recuperar-nos del tot de camí a la parla; la nostra. Fer el camí per entendre’ns, com feia Heròdot en relació a les ciutats gregues i la resta del món, ni més ni menys. Hom precisa d’un punt des d’on poder parlar, i sempre serà un punt que mira i és mirat, si vol assolir la categoria de punt, de plataforma de relat, de llar capaç de fer seure els comuns per escoltar, altrament la seua posició no passarà de ser un bram de cantonada.


II Comiat

Ho va dir la sentència (27.01.2021) i la confirmació llur per part de l’Audiència (26.03.2021), la violència exercida durant l’agressió (25.02.2020) va ser la causa de les seqüeles d’estrès posttraumàtic, i des d’aleshores l’exili d’allò fou l’única opció de seguir, de seguir, sense els bens acumulats, les pertinences estimades, els drets somniats sobre les coses que et pertanyen, una senzilla caràtula d’un llibre, una música reconeguda, una il·luminació guaridora, però la casa és on ets, la casa has de ser tu mateix, de fet, i el camí que transites són les paraules que crees, els gestos que regales, les mirades creuades amb els desconeguts habituals, amb la inexistència amical que el temps confirma però que el record s’entesta de mantenir, ens ho deia la teràpia, la vida únicament té una direcció possible, un sentit únic, i no ens podíem permetre fer altra cosa que seguir-lo, resistir i seguir, en silenci, discretament, sense fer partícips dels nostres anhels quasibé a ningú, amb les excepcions necessàries, les mínimes assistències perquè la via no es fes encara més feixuga, amb el convenciment que el temps, escàs ja, acabaria posant-ho tot al seu lloc. Ho va dir la sentència. Ara cal que el món ho sàpiga, nosaltres no érem en aquell calaix. 

 

 

 

També hi ha sentències sordes, com aquelles bodes de l’edat mitjana, que únicament eren escrites en la sang dels afectats i romanien transparents als ulls del proïsme, i poden ser tan efectives com les publicades al DOGV. Agafen vol de portes endins i s’alimenten de la manca d’oxigen que caracteritza els llocs obacs, on les veus amenaçadores esdevenen terrorífiques perquè afecten la intimitat de la persona agredida, i ningú més en té constància. És la violència exercida sobre els menors, els xiquets, que una i altra vegada tornen a per més, en la creença que rebran altra cosa, i torna a començar. És l’aplicada contra el més feble, dona, gent gran, que incapaços de fugir i denunciar suporten l’horror fins que la mort els allibera. Són les sentències sordes que ningú vol escoltar.

I després està l’amor que tothom ha d’haver conegut, tot i que molts pocs, uns pocs agraciats pels déus, poden verament dir que l’han tastat, perquè la cosa no és solament lliurar-se, i fer-ho enèrgicament fins i tot, sinó intercanviar-se per l’altre, exercir una acció que posa en parèntesi aqueixa possessió tan preada que és cadascú en relació a si mateix, i a l’inrevés, obvi, altrament no era una qüestió d’amor, a tot estirar, una penjada passatgera, que en alguns casos, els més preocupants pel dolor infligit, poden fer-se crònics, i és aleshores quan reapareixen els personatges de l’època eduardina, tan novel·lescos però tan poc adaptats al món modern. En general la gent s’aplega per raons que no tenen res a veure amb l’amor, entre altres raons perquè ningú està ja capacitat per renunciar-hi. El segle XX ens ha demostrat amb foc que l’empatia per l’altre, primer graó per accedir a l’estima, s’ha fosa als crematoris dels camps. El segle XXI ens ha acabat de convèncer que ocupar-se de l’altre, ni en temps de pandèmia, no és el nostre fort. Així les coses, que ningú s’esborrone, els comptadíssims espècimens de la nostra espècie en condicions de posar-se en el lloc de l’altre, més que enamorats, els podíem anomenar...sarvatxos? Per la resistència que han demostrat, s’ho mereixen. 

 

 

Supèrbia

 
De tots els pecats capitals, segurament, la supèrbia, l’arrogància, perdre la condició d’humil, és el més allunyat de la base que ens defineix com humans, per tant, aquell que més ens separa del proïsme, i això en quasibé totes les filosofies i religions del món, des de l’escola jònica, passant pel budisme, confucianisme, taoisme, hebraisme, arabisme, cristianisme, i tos els ismes imaginables, perquè s’oblida de la pregunta clau a la condició humana, què haig de fer per sobreviure, i és des d’aleshores que comences a morir en haver ignorat que, en definitiva, tothom hi va i en ve igual d’exposat, aparences al marge, clar, perquè si bé la cultura, els costums, és la cosa feta pels poderosos, bàsicament, que la gent en general assumeix com a pròpia per fer tribu i diferenciar-se dels altres, que en poden ser tants com petita siga la nostra llar, únicament la memòria, els relats que en parlen, són el fet diferencial que ens fa persones racionals, és la raó per la qual esquivem la ignorància, això és, no existir, i qui creu en la seva altivesa i desdeny agosarat que pot sobreviure menystenint aquest doll morirà de set, maldament visca voltat de beuratges celestials.

El Poble Valencià haurà d’escollir. Sobreviure li serà difícil, si no impossible, mentrestant no acare el món circumdant i trie. Des del meu humil punt de vista, si no elabora un relat propi sense complexos. No podem ser colònia d’Espanya. Podrem ser devora i juntament amb aquells que volen i ens deixarien decidir. I res més. O l’assimilació o seguir sent, el foc encès i mirar-nos als ulls, com feien els nostres avantpassats. I seria una llàstima esborrar de la Mediterrània aquest somni secular. Som fills dels grecs a través d’una Roma enriquida a la Tarraconense i d’uns comtes catalans que serviren lleialment a Carlemany i després s’independitzaren cap al sud, ca nostra.

 

Josep Franco i Giner