PUNT DE VISTA: La força de les paraules

 Quan jo era menut, al meu poble -Tavernes de la Valldigna- tot el món, en ple estiu, s’estimava més anar per l’ombra; ara no, ara van per la “sombra”. Quan jo era menut, al meu poble, la gent menjava amb deler llobarros i lluços; ara no, ara mengen “lubines” i “merlusses”. 

 Quan jo era xiquet, la gent contemplava amb certa preocupació les panderoles passejant-se per dins de casa; ara no, ara el que contemplen són les “cucaratxes”. O les sargantanes per la muntanya, que ara s’han convertit en “lagartijes”. O les “golondrines”, que per als meus pares i per a qui açò subscriu, sempre s’han anomenat oronelles. 

 Abans, moltes persones esmorzaven o berenaven pastissets d’espinacs, mentre que ara s’estimen més menjar “empanadilles d’espinaques”. 

 A estiuar, ens n’anàvem a la mar o a la platja; i ara “veranegen en la playa”.

 

 

 Podria continuar amb més exemples que palesen la imparable castellanització i degradació de la nostra llengua, i no ho faré, però almenys que servisca de mostra per a refregar-ho pels morros a tots aquells que diuen que hem de respectar la natural evolució de les llengües i llur convivència. Per favor, deixeu de fer el borinot... o “gilipolles”. Això nostre no es diu “natural evolució”, això es diu extinció progressiva imposada i consentida. 

Sabeu de què parle? Parle d’un Estat que ens devora, a poc a poc amb el consentiment nostre. Parle de la vida i de la mort; d’això parle. Ells intentaran destruir-nos, va implícit en el seu tarannà, però l’obligació nostra és oposar-nos-hi; el nostre deure és lluitar per la nostra supervivència i la nostra cultura; la dels nostres pares i avis. Encara que siga per dignitat. Coneixeu la paraula? Doncs això. Dignitat! Estem lluitant per nosaltres, pels nostres fills. És llei de vida... i de mort! 

Visca la terra i visca la nostra llengua!

Sico Fons