Confinament 23 : Paisanatges (I): Catalunya i Les Illes

El feixisme mai es des-anima, mai està sol, qui els observa i calla els acompanya, els re-força, i en són multitud, solen ser, de tot plegat, coneguts de coneguts de qui hom voldria rebre re-coneixement, un coneixement que els animés a ells (als muts), que se senten sols, en la zona gris del món, quasi invisibles entre el paisanatge, a no desanimar-se mai més. Ningú no sortirà en defensa de ningú, víctima del feixisme, si no és que reba alguna re-compensa, ni que siga en la forma d'aspirar per un instant a fer-se present, i en aquest cas el protegit sol ser-hi afí. Per això re-vé sempre, viu entre els RE, la repetició incessant del mal de la banalització, el feixisme.

Paisanatges (I): Catalunya i Les Illes

L’experiència docent a Catalunya fou molt curta, per bé que especial, perquè hi vaig fer de professor de Castellà a Sant Carles de la Ràpita. Era una substitució, tan breu que amb els alumnes em vaig poder dedicar a llegir textos del segle d’Or, comentar-los i fer-ne anàlisis completes. Una bona opció per prendre-hi contacte. M’hostatjava a Alcossebre, on tenia un apartament la família (Serra/Nadal i Puig/Escoí) de la meua parella d’aleshores, i les vesprades les passava assegut a la terrassa del restaurant Ca Batiste, guaitant la mar i escrivint, encara que el restaurant Montemar, devora, sobre una escullera que feia de vaixell, era el meu referent preferit. Això d’escriure, sembla que era ja una forma d’estar al món. Coneixia la zona de molts anys, quan vàrem començar a freqüentar-la els Nadals, els cursos que vaig viure a Castelló, 86-89, Avinguda de la Mar, 27, Entresòl dreta. Aquell era un apartament de nova planta, acollidor, petit, orientat al sud i, per tant, de sol de tarda, bàsicament, amb una terrassa suficient com per estirar-se els capvespres d’estiu. Aquelles setmanes de tardor, idò, feia el camí fins Catalunya des del refugi meridional de la Serra d’Irta. Un passeig que travessava els termes d’Alcalà de Xivert, Santa Maria de Polpís, Peníscola, Benicarló, Vinaròs, Alcanar i Ulldecona, uns seixanta kilòmetres i quaranta-sis minuts d’anada, i altres tants de tornada. No es feia pesat. El paisatge ajudava. Algun tram del trajecte era, però, d’alta intensitat d’accidents mortals, i ja t’avisaven. Havies d’anar amb compte, òbviament. La feina, per la seva banda, era lleugera pel que fa al tarannà dels alumnes, la poca implicació que es corresponia amb el temps minso de la substitució i la relació quasi inexistent amb la resta dels companys. Els substituts no arriben a fer forat, si no és que parlem de llargues estades als centres, i, així, és possible fer-se l’escàpol de tot allò que no siga el temps estricte que duren les classes, la meua especialitat. 

 

Paisatge d'Alcossebre

 

 
Pel que fa al pis de Castelló, també dels sogres, era espectacular, immens, més de cent cinquanta metres quadrats, orientat al sud, i des del qual fiu la carrera de Filologia per la UNED, a la seu de Vila-real, on cada dijous m’hi atansava per assistir a les tutories i després sopar amb els col·legues i algun professor –el de Llatí- que s’afegia. Es pot dir que el meu paisatge el darrer quinquenni dels vuitanta fou Castelló i la costa d’Alcossebre. Foren anys de formació, i de feina d’estiu a l’orxateria, finalment contractat (84-94), i d’anades i tornades de Castelló a Tavernes els caps de setmana d’inici de temporada. Un món, això de moure’s per treballar, ja siga a ca teua o a un centre de secundària, que molta gent no ha hagut de tastar. Ho recomane. Viure i treballar al mateix lloc massa temps et fa de corfa fina. D’aquell paisanatge destacaria les hores dedicades a estudi, la facilitat amb què hom es podia acomodar a la presència d’altres sense deixar de funcionar com si estigués tot sol, amb la parella, la fosca intensa dels carrers de la de la Plana en arribar-hi la nit i la poca o nul·la vida nocturna que li feia de companyia, les matinades per arribar al tren primer amb destinació València, que era on feia feina Maite, al Palau de la Generalitat (87/89), i els materials d’estudi, que engolia amb devoció de clausura, quasi com una mena d’oració sacra amb el déu del poder facilitar-te sortir a la llum, desvetllar-te del somni alienant del temps perdut. 

 

Havia estat un any a Florència (84/85), absolutament indocumentat, i havia comprés que ja feia tard, que el darrer tren passaria i encara no tenia bitllet, que el món era més complicat d’allò que jo havia après al Passeig de l’Orxateria, i que hi pul·lulaven éssers que de molt lluny s’havien forçat un viatge a la Toscana solament d’anada –alguns, com jo, també de tornada- i mai sabrien, aprenents de cineastes com érem, si la vida seria prou ficció com per no haver d’engolir-se la quotidianitat d’un glop, o l’estranyesa de les coses els faria emmudir. Allà vaig saber que de tots els camins el de la formació em podria alliberar de la realitat. Formació.

 

El Passeig de l'Orxateria

 

Això és el que he predicat als meus alumnes tota la vida, des del dia que em vaig estrenar de bon de veres a l’IES Juníper Serra de Son Cladera, a Ciutat de Mallorca. El primer dia em va presentar al centre, dins de l’aula on faria de tutor d’un grup de diversificació, Josep Palou, aleshores secretari general d’ERC a les illes. Una presentació estàndard. Tot d’una veié que allà en passava alguna, que els alumnes –quins alumnes, si no en coneixia cap, excepte els del segle d’Or- em miraven encuriosits, insistentment interessats. Ja havien copsat que era el primer pic que em feia càrrec d’una cosa semblant, i a partir d’aleshores ells serien els comandants del viatge. Ho vaig acceptar de bon grat. Un dia, a la sala de professors, Josep va comparèixer amb un vaixell fet de furgadents que segons ens va dir li havia fet un amic seu traçut de Murcia. Era la imatge de la campanya electoral del ’95 a les illes d’ERC: ‘barco rejilla’. Varen treure de fora del secretariat el Josep, en passar les eleccions. Eren els temps de la Rahola i el Rovira. No varen entendre res, perquè a Mallorca, ja feia anys i panys que sobraven forasters i gent afí. Altre dia, Josep, en escoltar que parlava a la sala de professors del DCVB, em feu un comentari poc amable de l’obra d’Alcover. Tampoc havia entès que la Romanística no anava sobrada d’estudis sobre el català quan el sant home la va iniciar. Pocs anys després, en una reunió a conselleria, es va sospitar, cosa que jo compartia, que l’AVL, que estava per concretar-se, no duria res de bo. I així va ser, els primers anys. Fins que va esclatar el conflicte pel nom de la llengua i Font de Mora va haver de mostrar les cartes. Ara l’AVL col·labora amb l’IEC i la pràctica totalitat dels membres saben que el camí ha estat costerut però la fita l’han assolida. Segurament, si tot anés com caldria, una sola institució bastaria per fer-se càrrec d’allò que la Romanística ja fa temps que té clar. La crítica del Josep Palou, però, estava fundada. Entenia que cap cosa la procedència de la qual, per regionalista, pogués agradar a individus com ara Aznar o González, o a mitjans de comunicació d’àmbit estatal, com ara El País, al qual seguia minuciosament des de temps immemorials en totes les agressions continuades contra el nacionalisme català, i en menor mesura el basc, podia ser bona per a una suposada futura República Catalana, per bé que escalada primer de Mallorquina. 

 

El DCVB: un dels primers estudis sobre la llengua comuna

 
Formació, sempre, i ara més que mai, que les crisis econòmiques i del COVID mostren a les clares qui serà qui en sortirà més perjudicat. En aquell centre de Son Cladera em pertocà defensar el Projecte Lingüístic, que defensava allò que la norma proposava, que un 50% de les matèries, com a mínim, es fessen en català. No va sortir endavant. Hi havia massa forasters que no pensaven ni canviar ni partir amb el ‘barco rejilla’. Quan vaig haver de visitar tots els centres de secundària de les illes, inclòs aquest clar, per comprovar l’aplicació del Decret de Mínims, no com a docent sinó com a cap de Secció del Servei d’Ensenyament del Català, tothom, a la Comissió Pedagògica, va ser molt amable, la direcció havia canviat i els elements més reticents a moure’s, alguns, ja no hi eren, no sé si embarcats o traspassats.

 

 

Josep Franco i Giner