INFORME: Immatriculacions de la Santa Mare Església a Tavernes

Parroquial de Sant Pere

 

L’Església, a Tavernes, només ha immatriculat al seu nom els dos temples parroquials. I diguem només perquè va intentar també registrar-se al seu nom l’ermita del Crist de la Sang i el Calvari en el casc urbà i l’ermita de Sant Llorenç en el Racó Joana

El Consell de Ministres ahir va informar al Congres el llistat complet dels bens immobles immatriculats per l’Església entre el 1998 y 2015, període en que la jerarquia catòlica per quantitats simbòliques de pocs euros es va apropiar de propietats com la Mesquita de Córdova (2006); la Giralda i la Catedral de Sevilla (2010) i la Seu de Saragossa, a mes de catedrals com les de Valladolid, Granada, Jaca i Màlaga. 

Tot emparant-se en una reforma de la Llei Hipotecària de l’expresidente José María Aznar, que considerava l’Església com a l’Administració Pública i li permetia registrar ben immobles de manera ràpida, sense presentar la documentació exigida a persones físiques o jurídiques per acreditar la propietat, sense cap obligació d’edicte públic i sense pagar cap impost de transmissió patrimonials. Només calia que un bisbe certificara la propietat de l’Església per a registrar-la al seu nom. Sense comentaris.

Ara amb el llistat ja públic, els particulars que es consideren amb drets sobre les propietats immatriculades podran reclamar-les.

LES IMMATRICULACIONS A TAVERNES

José Vicente Calza, rector de Sant Pere, va immatricular a nom de la Santa Mare Església el Calvari i l’ermita del Crist de la Sang, sense informar, ni dir res a ningú, tal com va publicar i confirmar la premsa en aquell moment. També ací vam informar i explicar els fets en el seu moment, i com el 22 de novembre del 2011 s'havia sol·licitat al Registre de la Propietat la immatriculació al seu nom de l’ermita de Sant Llorenç ubicada al Racó Joana. 

El govern de Compromís, presidit per Jordi Joan, es va oposar a les immatriculacions i  l’alcalde va donar l’ordre d’iniciar tràmits judicials, que detindrien les iniciatives del rector de Sant Pere.  L’Ajuntament afirmava que el Calvari és un bé municipal, i així ho avalaven els documents en el seu poder. Cal dir que no era la primera vegada que hi havia un intent per part de l’Església de posar al seu nom el Calvari, doncs a  principi de l’etapa democràtica de l’Ajuntament ja ho va intentar.

 

En el cas de l'ermita de Sant Llorenç, es va poder demostrar que l’ermita es trobava registrada a nom de l’Ajuntament des del dia 1 de setembre de 1976. En tot moment l’Ajuntament es va considerar titular del Calvari i de l’ermita de Sant Llorenç, mentre reconeixia que l’ermita del Crist de la Sang dalt del Calvari sí que és propietat de l’Església per l'origen de la seua donació.

En aquest temps els ciutadans de Tavernes es feien un munt de preguntes: ¿A qui del poble va comunicar el rector la seua intenció? Va intervindre alguna persona del poble en el procés? ¿Algú de Tavernes va assessorar o va dir al rector els passos que havia de seguir?  Si algú sabia que pretenia el rector, per què va callar? Preguntes que mai no han tingut resposta.

Al finat, el conflicte Església-Ajuntament es va reduir només a la immatriculació de l’ermita de Sant Llorenç, i es va acabar amb un acord entre parts: l’Església anul·lava la immatriculació, reconeixia la propietat municipal i l’Ajuntament li cedia l’ús durant 75 anys, amb l’obligació de mantindré el culte catòlic.