PUNT DE VISTA: Qüestió d'oficis i sexe

                                      

 Sabíeu que abans estava mal vist que un home anara a comprar menjar a una botiga? Pareix increïble hui en dia pensar això, no?

 I és que abans, certes coses només les podien fer les dones, però d’altres, només els hòmens. Comprar menjar o roba, netejar casa, criar els fills... tot això eren coses només per a les dones (les mullers, les iaies, les ties, les cosines, les germanes majors...). I si algun home gosava fer algunes d’aquestes tasques, potser s’hauria d’enfrontar a les mirades burletes i alguns comentaris insidiosos provinents tant d’hòmens com de dones. “Mireu eixe, es veu que la seua dona no té ganes de fer faena”. 

 Però és que les dones tampoc podien fer qualssevol tasques. I és que abans, la vida i el treball estaven estrictament reglamentats i separats per sexes. Per tant, les dones no podien per exemple fer les faenes predestinades als hòmens. Tot i que això podia diferir una mica segons les zones geogràfiques i les circumstàncies socials i econòmiques. Una dona no podia tindre ofici, amb la qual cosa, no podia treballar d’obrer, de fuster, de manyà o de ferrer, posem per cas. Tot i que tal volta i en un moment donat, sí que podia  ajudar en algunes faenes, sobretot les agrícoles. I probablement no hi havia cap llei que ho indiqués així, però era així. Lleis tàcites, podríem dir-ne. 

  De fet, una de les grans ambicions dels hòmens era guanyar treballant, els suficients diners com per a mantindre casa, és a dir, mantindre muller i fills. Per a un home era quasi una humiliació consentir que la dona treballara; això era, necessàriament, senyal de pobresa. Pitjor encara, era senyal de no ser prou home. Quina baixesa més gran, que per no tindre un sou digne, vore’s obligat a consentir que la seua dona treballara!

   Amb l’arribada del segle XX, la societat i els costums començaren a canviar, però els rols i altres coses simplement es transformaren una mica però sense perdre, realment, la seua essència secularment patriarcal. Així, amb l’arribada de l’automòbil, era quasi una obscenitat vore una dona conduint. Això era cosa d’hòmens, quina classe de llibertinatge era allò?

 

 I també, les primeres dones que començaren a fumar cigarretes, tot imitant els hòmens, foren titlades de llibertines i poc menys que prostitutes. O beure alcohol en un bar! Quina infàmia! “Mireu eixa, fuma i beu com els hòmens!”, deien escandalitzades les altres dones.

 El món de l’esport també era cosa exclusiva dels hòmens. I la professió de les armes (si és que de tal cosa se’n pot dir “professió”); o la de la política, o la de la judicatura, etc, etc, etc.

 Ara, ja en el segle XXI, hem d’admetre que les coses han canviat i han millorat molt, tot i que no podem pas oblidar que en aquest món, sobretot en qüestions de llibertats i drets civils,  res s’ha regalat mai a ningú. La lluita per la justícia social continua i sempre correm el perill de retrocedir. Massa exemples n’hi ha en la història. El camí encara és llarg.   

 El patriarcat no és un invent dels hòmens, és una “creació” de la societat. En certa manera, tots en som “culpables” i, per tant, tots ens hauríem de comprometre en la lluita per la igualtat entre hòmens i dones... Bé, potser més els hòmens.

 

Sico Fons