PUNT DE VISTA: Matemàtiques inexactes

             

Potser el problema del racisme es podria explicar fent un, no sé si agosarat i temerari, exercici de reduccionisme. Hom podria dir que el racisme és una pura qüestió de matemàtiques, o si ho preferiu, de nombre i estadística.

Intentaré explicar-me: si per exemple agafem un país qualsevol, més o menys civilitzat (és a dir, europeïtzat), blanc com cal —i com la calç— i honradament laboriós, amb 10 milions d’habitants i li inserim una minoria d’emigrants de posem-ne 1.000, més o menys obscurs i amb alguna extravagant religió, el més probable és que no passe absolutament res. Els honrats i blanquinosos pobladors d’aquest país no sols no se sentiran molestos, sinó que és ben possible que es mostren afalagats i cofois en comprovar que la seua prosperitat i la seua tolerància atrauen gent d'indrets remots.

 

 Però si aquesta mateixa minoria l’augmentem a 100.000, la cosa canviarà bona cosa. De seguida se sentiran les veus alarmants avisant del perill de perdre llocs de treball, veure incrementar-se la delinqüència i mil calamitats més. I si –ai!– convertim els 100.000 en un milió d’obscurs i extravagants emigrants, tot el país sencer cridarà en un clam de protesta i indignació. Ni tolerància ni pardals! Mà dura contra els estrangers i que se’n tornen al seu país. Què s’han cregut! Es pensen que poden vindre ací –un civilitzat, honrat i blanc país com cal... i com la calç– a furtar-nos el treball, a robar els nostres diners i violar les nostres filles? No, i mil vegades no!

 Qui açò subscriu encara recorda que no fa tants anys, quan l’emigració era una cosa anecdòtica i gairebé sorprenent (ans al contrari, el més normal era que els d’ací fugiren a altres llocs més civilitzats, pròspers i blancs), hom deia que ací no existia el racisme, es pensava que això era una mena de dèria d’altres països. Nosaltres érem pobres, però íntegres i hospitalitaris. Clar, pense jo, qui pot odiar un negre o un xinés si no n’ha vist mai cap en sa vida? El negres i els xinesos eren odiats pels nord-americans, els francesos, els alemanys; que sí, que potser eren molt pròspers i civilitzats, però una mica rarets, la veritat siga dita. Quin mal els haurien fet els pobres, tan simpàtics com s’hi veien a les pel·lícules! Ací, allò més normal aleshores era odiar i menysprear els gitanos, però clar, això no és racisme, això és... normal, lògic...

  Doncs ja veus tu, com han canviat les coses des de llavors. Així doncs, tot açò que comente sembla ser un problema, com ja he dit adés, de números. Mil contra deu milions, cap problema, però un milió contra deu... guerra, odi i menyspreu! Pura estadística. Matemàtiques inexactes, és a dir, humanes... irracionals...

 Ara, amb tot açò de la crisi, tornem a emigrar a Europa i altres indrets com feren en el passat els nostres pares i avis. La vida, ja ho sabem, pega moltes voltes, i ara ens torna a tocar ser el blanc dels odis i els temors dels blanquinosos —com la calç— habitants d’altres països. Quines coses! La vida, a banda de ser matemàticament inexacta, es veu que és també curiosa, divertida i sorprenent. Bé està.

 Sico Fons