Halloween, ni valencià, ni tan sols espanyol: Per Tots Sants, monstres valencians.

Ni és valencià ni espanyol. Totalment influïts per l'imaginari i els costums nord-americà de la festa de Halloween, , els valencians i valencianes hem oblidat els monstres i personatges desagradables que perviuen encara en la tradició oral dels nostres majors i que servien per atemorir els nostres iaios i iaies quan eren menuts.

A casa nostra ens hem oblidat, per exemple, del Butoni (entra a les cases pel forat del pany); del dimoni Quarantamaula (va saltant per les teulades, a la recerca d'infants descreguts); de les encantades (de llacs i brolladors d'aigua); del Saginer (rapta xiquets per fer sagí amb el seu greix), de la bruixa Pinta; de la Tarasca (semblant a la cuca fera, una horrible serp d'ulls rogencs i alè pútrid), de l'home dels nassos (té tants nassos com dies té l'any i es fa presents en els llocs més insospitats); dels gambosins (homenets que viuen al bosc, semblant als donyets); de la Cuca Fera (un drac monstruós) o del Drac del Patriarca.

Monstres populars, amb més o menys grau,  segons la comarca on es viu, servien per espantar els menuts, per fer-los obeir o simplement per contar contes a la vora del foc en les nits d’hivern quan la televisió, la play o, fins i tot els mòbils i tauletes, no se’ls imaginava ningú.

Uns  personatges que feien por els menuts, i eren els protagonistes dels contes a la vora del foc la Nit d'Ànimes i després, a les nits d’hivern. I ara ja ho veieu:  Els valencians vivim una constant pèrdua de les nostres tradicions, bombejats per tradicions anglosaxons introduïts via televisió o matxacona propaganda, Sant Valentí pel Corte Inglés, p.e.,  mentre la veritable festa dels enamorats valenciana, Sant Dionis, són pocs qui la celebren. Forasters vindran que de casa ens trauran!.

Halloween s’ha fet l’amo de les celebracions de Tots Sants,  una festivitat d’origen en les  celebracions celta, assumides i acceptades pel cristianisme, i que va arribar a USA duta pels irlandesos que emigraren amb la gran fam.

Com és celta el costum que també hem fet nostre:  les disfresses. Els celtes encenien fogueres per foragitar els mals esperits (¿ara és la carabassa amb la llum dins?)  i com que estaven convençuts que les ànimes dels morts visitaven les cases per trobar un cos on habitar, i en eixe viatge eren acompanyades per bruixes i mals esperits, la gent es vestia així, disfressada,  per tal de confondre aquella ànima interessada en prendre-li el cos.

 

El Butoni en un monument faller

 

“NO M'AGRADA HALLOWEEN”
 

No m'agrada Halloween,
perquè és una festa importada.
Vull que m'acollonen,
els fantasmes de la meua terra.
Vull a l'home del sac,
que sempre estava pel carrer.
Un home alt i flac,
que t'agafava sense córrer.

O l'oncle de la falç,
que tallava caps i peus.
Per carrers places i bancals,
i els ensenyava com a trofeus.

 Fantasmes que mai veies,
però notaves, la seua presència.
Que t'aborronaven tots els dies,
a muntó i a consciència.

Vull a "la bruixa Moixa"
que ma tia "coneixia"...
I quan en mi veia angoixa,
m'abraçava i protegia...

 I al "Tio carassa"...
que era més lleig que un pecat.
Que anava de plaça en plaça...
i li tènia por... fins al "gat".

 No vull costums forasteres,
que facen oblidar les nostres...
Tenim històries pròpies,
per a espantar-nos, entre nosaltres...

 Vull estar acollonat,
en la nit de les "animetes".
De veure il·luminat,
racons de casa i finestretes.

Vull tindre por a la nit,
de pujar a la habitació.
Per si les ànimes dormen al llit,
després d'entrar pel balcó.

No vull festes importades,
que venen d'altres cultures.
Vull escoltar històries contades,
dels esperits tenebrosos nostres.

I ho dic alt i clar, a uns i altres,
perquè tots i totes m'escolten.
M'agraden els nostres fantasmes,
i no... no m'agrada Halloween.

 José Ramón Cerdà. (Trellater)