Al marge dels cofinaments... Text d'actualitat: Joan Fuster i el nom dels carrers

 

A les societats democràtiques, en general, els noms dels carrers es decideixen en funció de l’imaginari social dominant, que és aquell derivat del consens. Si la societat, en canvi, se’n ressent de la qualitat del govern, això és que tot i anomenar-se democràtica no arriba a ser-ho en plenitud, solen ser els polítics, i llurs interessos de part, els qui els decideixen. Passa que a les colònies d’aquests països no completament democràtics –que no deleguen en el poble les decisions últimes, ni quan van a votar ni durant els períodes entre votacions- els noms dels carrers directament exclouen tots aquells referents que recorden que, precisament, som en una colònia.

       Al País Valencià fins ben entrats els anys setanta no podem dir que, en general, la gent tingués un imaginari social dominant derivat del consens. Podríem afegir que l’imaginari social era, obertament, el dominant espanyol. A més a més, encara no teníem, ni molta ni poca, gent formada a les universitats, provinent del poble pla. Hi havia, no gaire, gent amb carrera, poca, la família dels quals o era benestant, o, excepcionalment, eren fills de persones amb estudis. En general, notaris fills d’orxater no n’hi havia. Persones capaces de llegir i escriure en castellà poques. En català, descompteu les raríssimes excepcions, ningú.

 

      En un imaginari espanyol imposat, no de consens, en plena dictadura colonialista, que procura que els efectes funcionen –tothom s’ha de sentir espanyol- sense que les causes es vegen –vivim en una societat feixista-, on els pocs que saben de lletres i que foren ‘crítics’ amb l’estat de coses callen, un senyor de Sueca, advocat de carrera, ens diu tot el temps què se sent sent Joan Fuster, tant se val que ens ho diga des de la música, la filosofia, la literatura, la història, la guia de viatges, les paraules i les coses, les amistats, les menges i els beures, les tertúlies, la investigació, les nits sense dormir, sol o acompanyat, les amenaces de mort, les bombes, les falles, els polítics vells, els polítics nous, la vida.

 

        I el que ens diu, bàsicament, és que som un poble d’ignorants. Que ens convé formar-nos ràpid, que allò que no fem nosaltres es farà contra nosaltres, que el temps passa i la llosa que ens acull el nostre silenci i la nostra inacció la fa cada dia més gruixuda. Que ens mereixeríem ser altra cosa que espanyols subsidiaris, una colònia. Que no serem res si no és amb tot el territori català de referència. Que l’enemic no farà altra cosa que procurar mantenir-nos al cau quiets, i muts. Que el nostre consens l’hem de fer entre nosaltres, i el nostre imaginari social, ho hem de recuperar, és situat entre els límits de Salses i Guardamar, Fraga i Maó.

 

             Una generació després, anys noranta, quan l’home ja fa deu anys que va decidir de callar perquè li varen dir que així ens faria un favor a tots, que els polítics nous se’n farien càrrec de les seves tesis, a poc a poc, canviant alguna cosa, això sí, però que era imprescindible que abandonara les armes, altrament no hi hauria transició possible cap a la democràcia i l’apropament de presos del colonialisme cap a les posicions llur, continuem –i avui mateix, 2020-, sense tenir gent formada en la nostra llengua, capaç de llegir i escriure en català, que sàpiga què ha de fer amb les premisses del mestre si no és amagar-les. El nostre imaginari, pres, continua sent espanyol. Els retornats se n’han fet. Catalunya i Angola n’estan tan lluny del País Valencià somniat per Joan Fuster com les seves posicions dels ignorants que l’habiten. I els noms dels carrers se’n ressenten.

 Josep Franco i Giner