Eugeni Alemany arrasa amb ironia, humor àcid i socarró demostrant que "en persona, guanya".

 

Venia precedit Eugeni Alemany de la popularitat guanyada en programes com “Caiga quien caiga” o “Trau la llengua” de la desapareguda Canal 9 o d’accions que podríem qualificar de cíviques com  fer que Unicode-Consorcio inclogues la paella entre els emojis dels mòbils sense oblidar el concurs “Atrapa’m si pots” o de l’aprofitament del confinament amb els episodis “Diari de la quarantena” emés per les xarxes, i pràcticament tots els espectadors el coneixien.

 

Amb eixos antecedents, d’eixida semblava tindre guanyada la partida, però calia vore si davant del públic, en un “show” personal la cosa rutllava tan bé com darrere una càmera de televisió i veritablement Eugeni Alemany no ha decebut ningú, i fins i tot, podríem dir que “En persona guanye” (els sona el títol?), perquè realment és així i, de seguida, es va posar el públic a la butxaca.

Un públic que va omplir de gom a gom la plaça de l’escriptor Rafael Chirbes en allò que abans es deia en el cinema “sessió de vesprada i de nit”. El seu humor enginyós, descarat, divertit tant arrelat als grans sainetistes del seu poble Sueca – Bernat i Baldoví-  i per tant amb tots els estereotips que veiem també en un altre conegut, Xavi Castillo, humor gros, la sàtira tan prop de la que veiem en les falles, els jocs jugant amb les paraules, i de vegades una sensació de superficialitat en tot el que fa sobre l’escenari.

Però quan les analitzes, quan li lleves la corfa de damunt com fem amb les cebes, et trobes que és una excel·lent fotografia de la manera que tenim els valencians i les valencianes d’entendre el Món en que vivim i/o de passar-nos al meninfotisme militant del “per a ofrenar” o al cabreig impressionant de la situació que vivim amb el nostre València CF. “Lin go Home”.

 

I igual responen així per oblidar-nos de les moltes garrotades que ens han donat - i ens donen-  en les darrers dècades: una agricultura per terra i que serveix de moneda de canvi a Europa perquè es beneficie la pesca o la ramaderia; un infrafinançament que no ens deixa avançar, una falta total d’inversions, el menyspreu envers la nostra llengua dels dirigents que l’han de potenciar i només com el president Puig només l’empra en ocasions, tants i tants greuges que al final els/les valencians/es hem de refugiar-nos en l’humor, encara que siga per diferenciar-nos de qualsevol localitat castellana. Vaja, ja ens ha eixit la reivindicació del 9 d’Octubre, potser perquè esperem alguna més d'on pertocava fer-la. Disculpeu i tornem a l’Eugeni Alemany.

Doncs això, Eugeni Alemany va fer passar una bona estona a tothom, ens fa fer oblidar en quin Món vivim i fa muntar la seua "falla" personal (al cap i a la fi el seu humor beu de la ironia i la sàtira fallera) damunt de l’escenari, amb acudits, contalles completament valencians i  alguna "picanteta", però sempre inesperades per la manera que l’Eugeni li trau “punxa”. Un vertader espectacle dins de l’espectacle, un “show” televisió en directe, i per tant sense cabuda a les rectificacions: o agrades o no agrades, i Eugeni Alemany va demostrar que “en persona, guanya”.