Jonatan Penalba obri amb èxit i gran acceptació del públic el festival "Sete Sois Sete Luas".

Jonatan Penalba no va decebre ningú en la seua participació a la XXVa edició del Festival “Sete Sois Sete Luas” a Tavernes. No va decebre pel conjunt de cançons elegides, pròpies, d’arrel valenciana o cant d’estil, o les versions d’altres grups o cantants, aconseguint un equilibri i un ritme al llarg del recital que va ser la justa mesura del que és ara mateix en el panorama musical valencià aquest jove vetarà de la cançó.

 

Jonatan Penalba ens va demostrar que pot tocar diversos “pals musicals” en els recitals i reeixir-se’n sense cap problema en tots, gràcies a la seu veu, capaç d’interpretar des de la música més tradicional valenciana, fins a versions de cançons més intimistes i pròpies dels cantautors, fent-les atractives al públic assistent.   

 

I és que el recital va contar a més de les cançons pròpies- era la presentació oficial del seu segon disc “Reversions”, el primer “De soca-rel” ha estat tot un èxit – altres més conegudes pel públic per haver estat o ser encara temes de cantautors i grups actuals, va ser el cas costat de l’homenatge a Ovidi Montllor (M’aclame a tu, De manars i garrotades) i a Vicent Andrés Estellés (La Rosa de paper), sense oblidar eixos “clàssics” com “Veles e vents” de Raimon o “El tio Canya” d’Al Tall, interpretat conjuntament amb el seu germà, passant per versions magnífiques de temes tan coneguts com “El que diuen els arbres” del xativí Feliu ventura, “El  país de l’olivera” d’Obrint Pas o “El dia que tot rebente” de la Gossa Sorda.

 

Se’ns havia avisat al principi del concert que escoltaríem un Jonatan Penalba diferent del que hem conegut fins ara, ho notàvem més quan recordàvem la primera vegada que vingué a Tavernes convidat pel grup de Balls Populars. Se’ns deia que amb el seu segon disc que s’hi presentava s’allunyava un poc de la sonoritat tradicional per a acostar-se al pop, cosa certa potser perquè ara són cinc els musics que l’acompanyen, i j ja no són només instruments tradicionals els que sonaven acompanyant-lo a l’escenari, però així i tot sempre en el fons podíem trobar la melodia de la música d’arrel, eixa que tan coneix i domina, i amb la qual es va donar a  conèixer.

 

I ens en va fer un tast amb interpretacions tan nostres del folklore valencià com “L’U d’Aielo”, el conjunt d’albaes “modernes” que interpretava amb el seu germà i un homenatge al seu poble “El bolero d’Alcúdia”. Tancava el recital “Que tinguem sort” de Lluís Llach que va ser corejada per molt de públic, que es va quedar amb ganes de més.