CONFINAMENT 7: La mala educació.

             Des de finals dels cinquanta i primers seixanta del segle passat la condició humana ha experimentat, en termes de comunicació i intercanvi d’informació, una revolució desconeguda, inèdita i de conseqüències incontrolables. Si fins els anys vint del passat segle al país que aviat esdevindrà la potència mundial incontestable del planeta la gent amb prou feines hi feia feina per a un altre, al marge de les grans ciutats, cadascú era pràcticament autònom, ara, els vint del vint-i-u, cent anys després, quasibé ningú a la terra està exempt de les conseqüències d’allò que passe en qualsevol punt del nostre món, tant se val que estiga llogat o vaja per lliure. Tothom a la Terra hi estem ’aparentment’ vinculats. Fortament vinculats en una relació que va molt més enllà d’una simple i marxista (si alcés el cap!) relació laboral. Allò que ens posa en correspondència als humans entre nosaltres i entre nosaltres i el món és d’un altre calibre. Molt més fort. I absolutament nou.

 Prove d'escriure des del mòbil. No és un missatge, sinó alguna cosa amb la voluntat de presentar més resistència al pas del temps. És la primera vegada que el faig servir d'aquesta manera. De fet, és la primera vegada tecnològica per a moltes coses, en aquest temps de confinament. Ho prove així per preparar-me a l'avenir que ens espera a la cantonada. Gens prometedor, segur.

Aquesta pandèmia resultarà un cernent per a la gent i en deixarà molts mullats de carència a la vorera. A aquells que no afecte vitalment els baratarà a la força la forma de viure, els farà la guitza. Això és quasi un imperatiu. Els 7500 milions d'éssers humans al món hem passat el punt d'inflexió de no retorn. Els paradigmes que hem anat coneixent durant les diferents etapes de la nostra existència com a espècie els vàrem accelerar de tal forma a partir de finals del XIX que des d'aleshores vivim en un 'altre' context. Una persona del XV podia, esforçant-se, reconèixer un humà del XII, posem per cas, però també hagués pogut identificar-se amb moltíssimes de les accions fetes pels consemblants del XVIII, si més no en molts llocs del planeta. Ara, en canvi, ja som gairebé una altra cosa per a qualsevol dels períodes en què hem segmentat la nostra història. Som ja uns 'estranys' per a la nostra pròpia casa genètica. El bressol que ens acollia i agermanava s'ha fos. L'hem diluït a força d'encalentir-lo. Som, tot ho és ja al nostre voltant, d'una plasmàtica consistència que escapa del nostre control. Ens hem, senzillament, dissolt, excedit, fets polsim. Hem comès, que ningú s'esgarrife, un crim d'abast incalculable. El llenguatge que hem conegut s’esborrarà com en el límits del mar un rostre de sorra.

 Els records que teníem d'allò que ens ha precedit, aviat, es perdran. Els referents que havien ajudat a seguir trobant el camí de tornada, prest, esdevindran invisibles. Com en tantes obres de ficció, ara hem begut oli; ho crec sincerament. No és apocalíptic aquest escrit, contràriament pretén participar en temps real d'una actualitat que capgirarà el que hem conegut, el que sabem, el que hem menjat, com hem estimat, quins varen ser els nostres somnis i esperances. No és cap final, és l’inici d’una obligada presa de consciència. Hi haurà, ho diuen els experts, més virus, més mortífers, més globals. Únicament un 1% de la població està en condicions de fer amb el 95% dels recursos naturals allò que li vinga de gust, perquè en són els propietaris. La resta, ens podem fer tantes trampes com vulguem, al capdavall, ens haurem de mirar a la cara i reconèixer-nos com famèlics supervivents d’una bestiesa, la que hem permés. Únicament una formació sòlida podria lliurar-nos de no trobar el camí de la reconciliació.

 

 

Aquesta formació (educació) passa per saber contestar en el món digital ‘correctament’ les qüestions que la ‘modernitat’ ens va posar per deures. Lluny d’una continuïtat il·lustrada el relat ara està fet de bocins, i les respostes també, necessàriament. A la xarxa global aviat l’haurà de ‘subjectar’ un seguit de xarxes secundàries, fins un nombre incalculable, de manera que les accions dels humans tornen a estar parcel·lades i esdevinguen altre cop aparentment pròximes, susceptibles de ser compartides. Si no es fa així, prest estarem parlant d’una espècie distinta el referent de la qual ja no formarà part del món analògic, el que podem tocar i oldre. De fet podrem assegurar que el correlat home / terra s’haurà desdibuixat fins desaparèixer de l’imaginari, que ja no hauríem de considerar com col·lectiu. En el ‘món’ de les pandèmies la digitalització de la vida s’accelerarà i allò que podem considerar avui socialment comú tendirà a dissoldre’s. Els virus i la xarxa actuen, de fet, igual. Aïllats ‘realment’ en el primer cas, i ‘virtualment’ en el segon (malgrat la paradoxa que la xarxa insinuava), som ja una promesa de retrobament impossible en un codi la sistematització del qual és pura aleatòria. El llarg itinerari de camí a la parla l’haurem de reprendre de bell nou i quan en tornem serem ja ‘altra’ cosa que humans. Badocs?

 Josep Franco i Giner