RECORDEM I PARLEM DE TRADICIONS: Avui segon dimecres de juliol és el "Dia del Clot de la Font" o "Dia de la Sang"

Tavernes, Benifairó i Simat haurien de celebrar avui el  “Dia de la Sang” o “Dia del Clot de la Font”, que són els noms que emprem segons en quina de les poblacions germanes de la Valldigna hi vius. L’efemèride és perd en la nit dels temps i des de temps immemorials  té lloc el segon dimecres de juliol amb un lloc de celebració comú:  el Clot de la Font, al peu de la Muntanya de l'Ombria, amb independència de la festa que cada localitat puga organitzar en fer-se de nit.

Enguany serà un any que no celebrarem el porrat. La Covid-19 s’ha endut per endavant moltes celebracions que no hem pogut gaudir, les falles, pasqües, Sant Vicent i també ara aquesta tradició més secular del Clot de la Font. 

No només la Covid-19 se’ns ha endut alguna tradició, sinó que ja abans, amb la regulació general de festes, la diada del Clot de la Font va perdre la categoria de festa local i la celebració no té l'embranzida que tenia al segle passat. Encara és viva a la memòria de la gent més major de Tavernes quan la jornada era festa local, i grossa, a les poblacions de la Valldigna i se celebrava amb diversos actes, essent els tradicionals el porrat del Clot de la Font, comú a la Valldigna, i a Tavernes, la festa del Crist de la Sang.

No podem deixar de banda que fins els anys 1970 l’estiueig a la platja era cosa només d’unes quantes famílies benestants. La gent romania al poble, només alguns afortunats anaven a passar uns dies, majorment entre Sant Jaume i Sant Llorenç, i una jornada festiva com el Dia del Clot de la Font era tradicionalment per a molts vallers dia de retrobament familiar i d'amics en una jornada de paella en el paratge, assajar el primer meló d'Alger i celebrar el porrat.

I a les cases fer demostració de la sapiència culinària amb tocs de la gastronomia popular i tradicional: el berenar amb la coca oberta de tomaca i pebres, adobada amb tonyina de sorra i també el tast de la coca morena.

Molts veïns i veïnes hi passaven el dia sencer al Clot de la Font, però era més habitual anar-hi a la vesprada, quan la calor ja minvava, i a peu, entre horts de tarongers i camins de terra i pedra, encara sense asfaltar.  mentre xerraves amb els amics de la colla, per tornar a casa amb les primeres foscors de la nit. A partir també dels 1970 la modernització va imposar els canvis i les comoditats: anys els vehicles de motors s’han fet els amos i senyors dels camins veïnals, i el que abans era un passeig agradós entre el tarongerar de la Valldigna esdevenia, de vegades, un trajecte perillós.

Al Clot de la Font, els xiquets-adolescents s’entretenien amb pilotes nugades a una goma, i s’acaçaven les xiques en allò que era els primers passos amorosos de l’adolescència, car sempre – o quasi- era la perseguida la nineta dels teus primers ulls amorosos. No sempre la cosa acabava bé, i la pilota més d’una vegada acabava  dins del vas de la font, sobre tot quan el sentiment no era recíproc ni correspost.

I la resta del temps era gaudir del porrat: els majors compraven torrat en les parades, torró, alguna llepolia i també els pares obsequiaven els menuts amb els joguets venuts en improvisades paradetes o podies refrescar amb algun “mantecado helado” o orxata totalment artesanal, oferts per fabricants locals.

A Tavernes  era també la festa de la barriada del Crist, veïns i veïnes que fins ara han sabut conservar la tradició dels actes festius i populars de les revetles, els sopars tradicionals a la fresca del carrer, tan tradicionals en molts punts del poble fins entrada la meitat del passat segle XX, i mantindré la devoció religiós amb els actes litúrgics i processó dedicada al Crist de la Sang.

Algunes referències històriques de principi del segle XX nomenen també aquesta  celebració com  “les Festes de la Granota”. Era fa un segle, i eixe nom ens parla de vivències dels nostres avantpassats, de quan la Partida era un lluent, plena de camps d'arròs.

El nom “Festes de la Granota” fa referència  a la tasca d’alguns veïns de la barriada, que per obtindré uns quants guanys,   capturaven granotes pels arrossars de la Partida i les venien pels carrers de Tavernes.  Mitja dotzena, una dotzena...  que la granotera escapçava i pelava en un tres i no res per preparar un saborós arròs caldós amb les cuixes.

La granota és una menja exquisida encara que no ho semble, pregunteu-ho als vostres majors, encara us podran parlar d’aquest plat de la gastronomia local que, malauradament, quasi s’ha perdut.  El nom "Barri de la Granota" feia referència a aquesta activitat de molts veïns de la zona. ¿Curiós no?

Temps era temps. Som fills d’un temps que, sota el nom de modernitat, canvia costums i els unificat en honor de la globalitat, massa vegades mal entesa, que fa que molts trets de les festes populars es perden i amb elles, perdem una part de la nostra cultura, una part de la nostra identitat com a poble.

SEGLES I SEGLES ENRERE...

La tradició d'anar al porrat del Clot es perd en la nit dels temps i sobre l’origen...  potser hauríem de guaitar segles i segles enrere, quan a la vall d’Alfàndec manava la llengua i la religió del Profeta  i  l’aigua, font de vida, tenia gran valor en una societat agrícola.

El Clot de la Font, un paratge estratègic, prop dels nuclis antics desapareguts de Xara, Alfurell i Ombria, i dels encara existents de Taverna, Benifairó i Simat. No hi ha res que ens justifique un origen religiós, almenys cristià, perquè al contrari d’altres porrats , no hi ha cap ermita o església rural en les rodalies que ho justifique.  

¿Pot  ser l’actual porrat l’herència d'algun mercat musulmà? Prop de les poblacions, amb aigua, és un bon  lloc per passar una jornada o més dies de transaccions, quan la calor permet dormir al ras.  No ho sabem, és evident que si fos aquest l’origen, al llarg del temps el sentit segurament es modificaria pels costums i pressió de la nova població cristiana.