CONFINAMENT 6: Paral·lelismes

 

Aquest text el dediquem a totes les persones que un dia o altre segueren a l’orxateria de La Farta (va, i també a la Xixona, ara que ja no som guaites), que en foren multitud i feren poble.

 El llenguatge es dobla sobre si en la poesia i aquesta el sustenta, li fa de tensor. El llenguatge existeix, per tant, perquè conté zones de convergència on tot esdevé centre, sense final possible. En l’univers els forats negres són els tensors que suporten les cordes que el teixeixen, on cap final és realitzable. Els forats negres i la poesia ens fan possibles. No hi ha final, tot ha estat un perpetu recomençar.

El Passeig: L'abans i l'ara o tot allò que hem perdut

L’estiu de 1970, Octavio Paz, a Cambridge, escrivia  El Mono Gramático [1] (perdut entre els seus símils), i jo, a Tavernes de la Valldigna, passejava la meua germana. Aleshores no ho sabíem, però tots dos compartíem un objectiu, completar un viatge (l’alliberació, el món, seguida de la reconciliació, el llenguatge), òbviament no el mateix, per bé que la impossibilitat d’assolir-lo ens apropava, perquè en aqueix lloc on s’ateny un final del camí, qualsevol, per definició, no hi ha res. Hem aprés (tothom, crec) que la qüestió no és si el camí ens duu enlloc, sinó que aquest són llocs successius, i, tanmateix, sempre caminem a l’encontre de...malgrat sapiguem que res ni ningú ens espera.

Orxateria la Farta enmig de la fotografia

Ma mare volia una xiqueta des del primer part, segur. Ho sé perquè en parir el primer fill, el germà gran, que tot d’una es convertiria en el preferit - era el primogènit - de mon pare, va tenir clar que el següent seria seu o seva definitivament. Jo vaig ser, així, el menut per a tot i tots, amb els privilegis maternals que això implica, durant un llarg i deliciós període de temps. I finalment va arribar la xiqueta, i el meu regnat va acabar. Em vaig convertir en el lacai de la nina, i la passejava per la mateixa ruta sempre per on tornar a caminar, anar de bell nou a l’encontre: el camí estret que puja i baixa, passar per davant de La Xixona i guaitar si hi havia molta o poca activitat empresarial, de la qual cosa n’informava al pare, si la terrassa n’anava plena de gom a gom o més aïna si hi clarejava de taules buides, anar amb compte de no davallar de la vorera, més estreta quan trencaves a la dreta i enfilaves el carrer Carnisseria, on s’estrenyia al màxim la senda amb la fosca i el cor alenava per atènyer la llum i ca l’Eduardet el Nano, la fita, a l’amplària del breu tram del Major, i iniciar la davallada passada l’entrada septentrional del Montecarlo per voltar altre cop i creuar la principal, situada ja al món conegut i familiar de l’orxateria, en trànsit, canviat, crescut en una mena d’instantània de la perfecció on cada metamorfosi, al seu torn, és altre moment de fixació al qual segueix una nova alteració i altre insòlit equilibri, així que tornava a il·luminar-se el món en veure la cara de ma mare plena de goig tot i havent ella constatat que tots dos (la germaneta i jo) érem sans i estalvis després de l’odissea, sabia que el cercle s’iniciava una vegada i una altra just per reviure aqueix instant, imminència de la presència abans de presentar-se, el llenguatge.

Una vista del Passeig no massa diferent de la que veuria l'autor en aquells anys 70. L'orxateria La Farta quedava a l'esquerra, enmig de la imatge

Els passeigs amb el carro (el ‘paquet’ tenia sis mesos) eren més freqüents com més feina hi havia a casa, de tal manera que per festes del poble d’aquell estiu em vaig convertir en carreter, hàbil, ho haig de reconèixer, un punt agosarat fins i tot, com qui condueix un F1 esquivant els obstacles que la irregularitat de les voreres et presentaven obligatòriament de prova, i en alguna ocasió, atès que el moviment solament és una il·lusió de la immobilitat, provava de soltar-lo per comprovar la meva capacitat de control i fixava la mirada en un punt del trajecte i el llançava, però, com tothom sap, la fixació és sempre momentània, no sempre amb el suficient i necessari encert i hi queia per sota dels marges de la vorera sobre l’asfalt del carrer i els meus ulls, per atenuar la violència del contrast entre el moviment i la immobilitat, temptaven d’acollir-lo, com en cotó-en-pèl l’helicoide del vol, per esmorteir el colp, sense poder evitar-ho, un ensurt que de tornada a casa ma mare desvetllava amb la mirada perquè allò que realment es diu és allò que el llenguatge calla i prestament s’atansava al bressol per comprovar que tot estava en ordre, en silenci, sense delatar-me, i era aleshores quan més seu era, i jo feliç.

Carrer de la Carnisseria. Una vista actual, però pel carrer no ha passat el temps i no seria massa diferent en l'època a la qual ens transl·lada la narració de l'autor

Tot s’esdevé molt ràpid, haig de fer un esforç...i arribar a(l) Portal; no cal, és ma mare qui ha sortit de darrere de la barra i s’aplega a la frontera, els límits del frenesí, el paratge dels bassiols de l’hivern calm, ara convertit en un bosc il·luminat, arbres de les rames dels quals fileres de bombetes avancen i teixeixen unes amb altres a la manera de les cordes, els cables (...) d’un veler una mena de sostre protector on els devots, els clients, esdevenen cintes de colors, totes destenyides per la pluja i el sol, instal·lats en la simplicitat, necessitat, felicitat d’un rectangle perfecte sota els canvis, els capricis i les violències de la llum. Un espai fet d’aire i on (...): res pesa, un irreal que observe amb indiferència, la mateixa que m’assigna la invisibilitat per a tothom, cambrers, passavolants, coneguts, saludats, amics, familiars, excepte ma mare, l’única que sap que del viatge al voltant de l’illa de cases he tornat altre (la reconciliació, les paraules), el seu nin al càrrec de la xiqueta tan esperada, germanet vigilant de la seguretat remota del regal més desitjat. Entre milers d’espectadors ocupats en tasts dolcíssims m’escapolisc a l’aventura d’altra ronda (l’alliberació, les coses) que qui sap què em depararà, malgrat la fosca del Carnisseria i que camine gairebé temptejant, endevine que el recinte és espaiós com una sala de reunions o de festes, el passeig, que deixe enrere.

             Rien n’aura en lieu que le lieu.

Josep Franco i Giner

 [1] En cursiva les referències extretes d’aquest llibre.