CONFINAMENT 5. La tradició (1a part)

L’oest d’Euràsia, el nostre western, on vivim, és una cruïlla apassionant bastida a partir de tres eixos, fonamentalment. Som antics, parlem un llatí adaptat de quasi dos mil anys. Som cristians, pràcticament d’ençà de la caiguda de l’Imperi Romà. I som bàrbars, ja no en el sentit dels grecs (forasters que parlen diferent), també. El nostre western, fet de catedrals i universitats, però, es diferencia una mica del nostre Orient eurasiàtic, arrelat a la tradició grega i ortodoxa, bàsicament. Tant fa que miren cap a Bizanci com cap a Roma, travessats de judaisme i cristianisme, sobretot; uns gegants, com ens recorda Bernard de Charthes el segle XII, sobre les espatlles dels quals ens hem acabat de fer, ens precedeixen.

El llegat de la fase mediterrània d’Europa (grega i romana) apareix tanmateix velat per les invasions i la cristianització. Pareixeria puntejat d’ombres: on hi havia tradició monumental, s’instal·là el conreu de la terra i els boscos; on l’home era la mesura de totes les coses (Sòcrates, Aristòtil, Plató), i la raó i la metodologia sustentaven el coneixement, Déu i la fe acabaren comandant; la llengua pura i precisa que s’usava per parlar i escriure, va transformar-se i multiplicar-se. Monuments, biblioteques, manuscrits, gairebé tots desapareguts. Tot i així, la resistència del grec i del llatí en la litúrgia, però també en els documents recuperats a través dels àrabs, les croades, i mitjançant els bizantins que fugien dels turcs, així com les recopilacions de gramàtica del retòric Donat (s. IV), els principis de l’ensenyament de Martianus Capella (s. V), que Boeci recollirà en els cicles trivium i quadrivium (s. VI), juntament amb les seves traduccions del grec, les Etimologies d’Isidor de Sevilla (s. VII), és palesa. També la durabilitat de les construccions religioses, que copien les antigues estructures civils, basíliques amb frescos i mosaics, i les ciutats que s’assenten sobre llurs ruïnes, fan evident la persistència del món antic entre nosaltres.

Les dues tradicions religioses que posen els fonaments hermenèutics, l’avantsala d’allò que cohesionarà la nostra forma de mirar el món, i que ja no ens abandonarà, la recerca minuciosa del sentit, atents al valor de les paraules i els conceptes que aquestes contenen, són el judaisme i, després, el cristianisme, que basen el coneixement en la interpretació, quasi peirciana, de la Torà i la Bíblia, textos intangibles que els comentadors (pares de l’església) no poden més que explicar i aprofundir. Una exegesi que durant els segles IV i V, la patrística, posa les bases del pensament cristià. La familiaritat amb què es viuen els personatges de l’Antic i Nou Testament, i el martirologi conseqüent, conformen una Literatura que és el Relat constituent de la nostra Història.

Les influències altres, els anomenats bàrbars, funcionen de manera molt distinta en l’entorn d’Orient i d’Occident. Aquí assistirem a una mena de paganització a través dels cicles artúric, Nibelungs i sagues escandinaves. Un món que brolla de l’interior de la terra, animal, fantàstic i estilitzat a l’ensems, cristianitzat a Irlanda (Celtes), després a Anglaterra, arribarà per dissenyar objectes de la litúrgia i il·luminarà els manuscrits medievals, posant en valor un món mineral d’orfebreria subtil que decorarà analògicament el quotidià seguint models de la natura, àdhuc abstractes, artísticament. Les tècniques de cultura, la metal·lúrgia, les pràctiques eqüestres, armes, combat, s’expandiran. Són francs artesans que impulsen la riquesa i l’eclosió de materials preciosos. I jueus, clar.

A Orient, Bizanci, les coses varen anar més lentes. Hereus de Roma, la seva ortodòxia (oikouménè bizantina), en què la Santíssima Trinitat esdevé model de perfecció d’unitat, s’accelera amb la conquesta de Constantinoble (1204) pels Occidentals (Llatins i Croats), per fer-se, amb l’arribada dels turcs (1453), Slavia orthodoxia (hésichaste), on una mena de retorn a l’hel·lenisme patrístic allibera l’energia de l’Esperit Sant, l’església de l’Imperi, i es reprèn un providencial diàleg amb l’Islam. Entre 1204 i 1453 es consuma, així, la vertadera ruptura de l’Imperi Romà. Ortodòxia i Hel·lenisme a Orient. Catedrals i Universitats a Occident. Puresa i retrobament amb els textos de l’antiguitat (classicisme arcaïtzant, àtic) en un lloc, i llatí, en l’altre. Filosofia i Història i Teologia convivint a Orient, en una perfecta simbiosi de cultura pagana i cristiana on l’església protegeix l’hel·lenisme al mateix temps que permet el contacte de l’home i Déu, i en canvi, a Occident, un església que controla la cultura a través de la Formació (Catedrals i Universitats). A una banda i l’altra, però, un fet indefugible: les llengües nacionals, una forma de popularització del saber, són ja una realitat.

Continuará: Europa a partir del segle X

Josep Franco i Giner