CONFINAMENT 2. L’assalt al centre.

Una nit d’hivern ens endinsàrem a l’institut enfilant-nos per les finestres dels banys dels professors. Érem gent bé i hi deixarem petjades, clar. Era ca nostra, durant set anys, els millors que la memòria pot regalar-nos. Malgrat que coste d’imaginar-ho, manàvem nosaltres, teníem aspiracions. Ho he comprés passat el temps, i d’haver exercit, de professor, catedràtic i doctor, tant se val.

Arribàvem a les vuit i formàvem al pati, com en un quartell militar qualsevol, ens alineàvem i escoltàvem el sermó del dia, que solia ser una abatussada dialèctica monumental de la qual sortíem baldats, l’especialitat monacal mallorquina de la casa. Era una mena d’escalf mental que afectava molt més els pobres docents que ho havien d’escoltar, alguns oficials de rang, però també de baixa o nul·la graduació, els civils PNN, tutos que venien des de València i amb prou feines s’aguantaven el pes de les lleganyes. En rompre files cadascú s’atansava delerós a les aules corresponents, 6èB, 2nA, COU, on regnàvem.

Per entendre-ho, hom s’ha d’imaginar la cara que els ensenyants mostraven en aparèixer pel final dels passadissos, abatuts, un pànic absolut els glaçava el cor fins al punt que el blanc de llet els l’entelava, i una mena de rigidesa cadavèrica hi emergia. Nosaltres els esperàvem a les portes del seu infern i ens els miràvem com si foren codonyat, com els joves ho fan als tancats de vaquetes en festes quan bavegen, i escridassàvem. Una irrenunciable victòria que precedia el triomf definitiu.

Allí t’hi podies trobar amb gent de pau i assenyada, obvi, d’excel·lència i tot, però també bròfecs d’una qualitat insuperable, una vertadera colla d’insurrectes, una bona dinà d’aquells el cervell dels quals no entenia d’empaties, cínicament disposats a reduir a cendres l’ànima més innocent, l’esperit més vocacional, savis que rebien pluges de guix en girar-se cap a la pissarra, una bacanal de fraus els dies dels exàmens, amb tot de llibres oberts a les faldes, fulls que volaven, malnoms on escollir, alguns d’una genialitat, val a dir, insubornable, tant que amb els anys s’han mantingut vius entre la gent.

Hi havia entre els professors, no cal dir-ho, el gos de presa sense boç habitual en qualsevol disciplinari, desiguidats de marmoló fàcil i tronador que en plena efervescència entròpica al cau es permetia el luxe d’irrompre i posar ordre, o creure’s que ho feia, perquè tot d’una que se’n sortia el caos hi tornava redoblat, i qui pagava penyora, clar, era el pobre desgraciat que es quedava entre els llops famèlics de revenja. Meravellós.

De dia i de nit, érem els amos del corral, per això vàrem decidir d’anar a caçar un examen, dels de física i fotuts, precisament. I la benemèrita ens va enxampar. Passàrem la nit al calabós de l’ajuntament. Al dia següent, d’hora, avisats els pares, el meu es quadrà com pertocava per a l’ocasió i em va llançar una galtada que va fer somoure els fonaments i el sentiment dels presents, el ca de física entre altres, i aleshores vaig entendre que, poc o molt, també tenia el seu coret. La MH de final de curs no m’evità de comparèixer davant del tribunal de menors, però.

Josep Franco i Giner