PUNT DE VISTA: Déu no existeix, idiota!

- Com estàs tan segur que Déu existeix?- li vaig dir mentre conduïa el cotxe per la carretera comarcal.

-Perquè està escrit- em va contestar amb determinació.

Ell anava assegut al meu costat i em mirava amb els seus ulls negres, amb un posat que bé podia ser de condescendència, d’incomprensió o de compassió.

-Està escrit? -vaig dir fingint sorpresa- On?

-A l’Alcorà.

-I qui ha escrit eixe llibre?

 -Déu! – va respondre Khalil. 

 Khalil era un marroquí que vivia i treballava al poble des de feia més de vint anys. La seua fe en Déu o Al·là era tan forta com la passió que sentien alguns dels meus coneguts pel futbol. 

-Déu? I com saps que l’ha escrit Déu? 

Ell va fer un gest de contrarietat i va observar els tarongers que vorejaven la carretera. 

-Mira tot açò. Mira les persones, mira els animals. Tu creus que això s’ha fet a soles?

-Bé, es podria dir així, però seria simplificar-ho tot excessivament.

-Déu ens ha creat, Déu ho ha creat tot. En cas contrari, la vida no tindria sentit.

-I a tu qui t’ha dit que la vida ha de tindre cap sentit? La vida no té sentit en si, la vida és... i s’ha acabat. 

 Khalil va somriure menejant el cap com si negara alguna cosa. Crec que em tenia un cert afecte com amic, però en el fons pensava que jo era una mica boig. 

-Tu eres lliure per a creure tot el que vulgues -va afegir amb desgana-, però el dia de la teua hora final, hauràs de retre comptes davant d’ell.

Jo vaig posar l’intermitent per a desviar-me per un caminal i li vaig dir: 

-A vore si ho he entès. Vols dir que Déu ens crea, i si no ens portem bé o no creiem en ell, quan ens morim, ens castiga. No és això?

-Sí -va afirmar ell, escarit.

-I no et sembla ridícul això?

-No.

-Jo crec que la vida, en si, no té massa sentit, però la vostra religió, les religions en general, encara en tenen menys.

-Tu creus en la ciència, però la ciència no pot explicar el per què de les coses.

-Però és que la ciència no és cap religió, la ciència és una eina que tracta de demostrar, de provar coses. Vosaltres, en canvi, teniu un llibre que va escriure algú fa mil o dos-mil any i que tracta de convèncer-nos que hem de passar-nos la vida adorant i donant les gràcies a algú que ningú no ha vist mai. 

Vaig aturar el cotxe al marge del camí, al costat de l’hort on anàvem i vaig parar el motor. Khalil, va obrir la porta del vehicle, i mentre en baixava, em va etzibar sobtadament: 

-I tu, per què no creus en Déu?

Jo, alhora que començava a eixir, li vaig dir:

-No és tant, que no hi crega; és que m’importa ben poc la seua possible existència. Un ésser, un ens, que es veu que s’avorreix, rodat de tanta soledat, i un bon dia, decideix crear-nos... Oh (he estat a punt de dir Déu meu), em sembla tan infantil, tan poc seriós, tan patètic, que si no fóra que hi ha gent que mata per defensar eixes idees, em baquejaria de riure. 

No vaig poder evitar, però, riure’m amb posat divertit. Khalil també se’n va riure. Em semblà un adult rient-se de les facècies d’un infant.

Ens vam endinsar dins de l’hort, i a pocs metres el vam veure. Tal com m’havia explicat ell, un eixam d’abelles penjat de la branca d’un taronger. Era esplèndid i vigorós. Per a Khalil, una meravellosa creació divina, per a mi, una meravellosa evolució de la natura.

 Ell i jo, ens vam mirar amb posat de triomf i ens vam colpejar els palmells de les mans amb joia.

 Ho vaig calcular, i vaig decidir que amb una caixa i un ganivet, no em costaria gens agafar l’eixam i endur-me’l al meu abellar.

 Lloats siguen el déus... Déu... o la natura. Khalil i jo érem, amb tota seguretat, molt diferents; però si una cosa ens feia semblants, era la fascinació i l’amor que sentíem pel món que ens envoltava.

Benediccions... atees.

Sico Fons