"Notes de La Vall" per Josep Franco i Giner

L’audiència ha de saber que la visió d’aquest vídeo pot provocar danys irreparables en l’estructura mental i política dels espectadors. És el primer capítol.

La protagonista, Maria Irene Beneyto de Laiglesia (Partit Liberal, UCD, UV, PP, regidora de Servicis –sic- Socials, presidenta del Palau de la Música, regidora de Cultura), empresària i política destacada de la Ciutat de València els darrers quaranta anys, fins 2015 en teoria, tempta de mantenir-se ferma en les seues conviccions, malgrat l’estat d’alarma imposat pels rojos nacionalistes.

El text oral costa d’entendre, però vaja, intentarem una aproximació: com que no es pot anar pel carrer a fer ‘los monumentos’ –se suposa que per Sant Vicent Ferrer- la insigne ciutadana s’ho organitza a casa, primer passa per l’altar fet amb les seues pròpies medalles i cristos, després s’apropa a la capella de la Mare de Déu dels Desemparats, i finalment s’atansa cap a un Sant, que no acaba de reconèixer (de fet l’àudio esborra el nom que s’esmenta), perquè es recorde de tots els valencians. En aquest punt no voldríem malpensar però és més que probable que la llengua que feia servir el sant habitualment hi haja tingut alguna cosa al respecte. Una mena d’obstrucció en la ment de la creient. Transitòria, gràcies a..., al sant?  Una perla de la imatgeria valenciana. 

 Hem estat governats normalment des de la transició per personatges d’aquest calibre, amb parcel·les temporals excepcionals que no han bastat per regirar els conreus profunds. Som això que surt a les imatges. La persistent presència del blaverisme més ostensiu. Des d’un punt de vista polític ens ha representat durant tota la mal anomenada transició. No caldria cercar gaire per trobar exemples comparables al nostre estimat municipi. Quan era cambrer a l’orxateria ho veia cada dia, senyores que ben bé podrien haver vestit els sants dins de casa si és que no les deixaven fer-ho al carrer. De fet els tenien tot l’any en llocs preeminents de la casa. No s’ha de menystenir el saber de l’hostaler, no he vist mai un tipus així, va dir l’hostatger, en tota la meua vida, escriu Kleist a Anècdota sobre l’última guerra prussiana, 1811-12; frase que citarà Thomas Mann en fer una recensió (1920) del recitador fora de sèrie Ludwig Hardt, per fer-se creïble.

El nostre imaginari n’està farcit d’aquesta coentor, barreja de prozac i whisky. La líder de la colla va voler-se acomiadar d’aquest món a la capital d’Espanya fent-se un homenatge a l’alçada dels ínclits seguidors. I ho va fer així, segurament, per ésser a prop dels seus. Rita se n’hi anà però va fer forat. Quasi vint-i-cinc anys són molts anys. Al cap i casal la ferum roenta al voltant de l’arquebisbat i la dreta feixista (l’única que hi ha) mana de valent, i la recorden amb fruïció. Tot i el triomf de la coalició d’esquerres nacionalista encara venteja de sagristia. I els exemples sovintegen força. Aquí en teniu un entre tants.

En aquest temps de confinament, ja ho sabíem, n’hem vist de tots colors. Una cosa hauríem de tenir en compte, si no volem romandre eternament en mans d’aquests cràpules: u, no tots els polítics són iguals; i, dos, encara s’ha de fer la vera transició cap a la democratització de l’estat (forces i cossos de seguretat, església, i, en general, tots aquells als qui plau de seguir fent processons). Ara bé, perquè u siga creïble cal acomplir el punt dos necessàriament. 

Josep Franco i Giner