En una primera entrega (La Processó) d’aquesta sèrie encara no sabíem que l’alcoià Francisco li feia de cor a la superba Maria Irene. Tothom sap que de jove no va fer de cambrer. Nino Bravo, en canvi, sí. Mai ho ha pogut superar.
“Per molt gran que siga el respecte que li tinc, vostè [un agrimensor] segueix sent un foraster, no pot remetre’s a ningú, la seua situació domèstica aquí és desconeguda, així que les garanties són necessàries (...). Certament jo no pertany al Castell, i sóc solament una dona, i solament una hostatgera, aquí, en una hostal d’última categoria (...) però durant tota la meua vida he mantingut els ulls ben oberts i he conegut a molta gent i jo sola he dut tot el pes de l’economia (...) la responsabilitat (...). Malauradament, tanmateix, vostè és alguna cosa: un foraster, algú que sempre resulta superflu i sempre està en camí, algú pel qual sempre es produeixen trastorns, per la causa del qual cal amagar les criades, algú les intencions del qual són desconegudes (...) ja he vist molt en la meua vida com per no suportar ara aquesta situació (...) per la meua part no he vist una cosa pareguda (...)” .
El fragment pertany a El Castell, del capítol, “Conversa amb l’hostatgera”, de Franz Kafka, Frank per als amic. Recorde les carreres de cambrers de festes del poble, els anys de la glòria. Els reis eren Llorens i Vicent, tots dos cambrers del Montecarlo. Hom s’havia d’instal·lar a la cantonada dels carrers L’u i el dos i Major per veure’ls arribar planejant per embocar la plaça de l’Ajuntament. La grandesa d’aquestes persones era doble, eren cambreres, i eren els millors. Havien escoltat i sabien coses que els mortals no es podien ni imaginar. "He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida ... He vist com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió ... He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser ... Tots aquests... moments segur que es perdran... en el temps... com ... llàgrimes... en la pluja ... És hora ... de morir." [Del monòleg “Llàgrimes en la pluja”, Blade Runner, de Ridley Scott]. I corrien més que ningú.
“Per molt gran que siga el respecte que li tinc, vostè [un agrimensor] segueix sent un foraster, no pot remetre’s a ningú, la seua situació domèstica aquí és desconeguda, així que les garanties són necessàries (...). Certament jo no pertany al Castell, i sóc solament una dona, i solament una hostatgera, aquí, en una hostal d’última categoria (...) però durant tota la meua vida he mantingut els ulls ben oberts i he conegut a molta gent i jo sola he dut tot el pes de l’economia (...) la responsabilitat (...). Malauradament, tanmateix, vostè és alguna cosa: un foraster, algú que sempre resulta superflu i sempre està en camí, algú pel qual sempre es produeixen trastorns, per la causa del qual cal amagar les criades, algú les intencions del qual són desconegudes (...) ja he vist molt en la meua vida com per no suportar ara aquesta situació (...) per la meua part no he vist una cosa pareguda (...)” .
El fragment pertany a El Castell, del capítol, “Conversa amb l’hostatgera”, de Franz Kafka, Frank per als amic. Recorde les carreres de cambrers de festes del poble, els anys de la glòria. Els reis eren Llorens i Vicent, tots dos cambrers del Montecarlo. Hom s’havia d’instal·lar a la cantonada dels carrers L’u i el dos i Major per veure’ls arribar planejant per embocar la plaça de l’Ajuntament. La grandesa d’aquestes persones era doble, eren cambreres, i eren els millors. Havien escoltat i sabien coses que els mortals no es podien ni imaginar. "He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida ... He vist com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió ... He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser ... Tots aquests... moments segur que es perdran... en el temps... com ... llàgrimes... en la pluja ... És hora ... de morir." [Del monòleg “Llàgrimes en la pluja”, Blade Runner, de Ridley Scott]. I corrien més que ningú.
Mentrestant, què fan la nostrada Maria Irene, i el sacrificat sant Vicent Ferrer? En aquesta segona entrega, més asserenada, segurament acabada d’aixecar del llit i amb els efectes dels facilitadors atenuats, i gairebé amb la certesa que ha vist el primer capítol de la sèrie, i com de malament hi va quedar amb el pobre exiliat de nosaltres, els valencians, en no reconèixer-lo de primeres, pobra, ella, com l’havia de reconèixer si parla com parla, penedida, se li adreça, avergonyida, protegida per la veu de Francisco (eixe gran valencià), i s’acara al sant, que sembla amb el gest voler sortir volant ben lluny d’aital plaga, i li demana per tota Valenciaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.
La nostra convicció ens duu a pensar que si surt a parlar-li al sant és perquè també és el seu sant, santa Irene, i bastaria per confirmar-ho el detall següent: quan es dirigeix al pobre Vicent (“tu lo sabes, tu puedes, València es una tierra solidaria”) sembla renyir-lo per haver-se’n anat, cames ajudeu-me, quan per aquí anaven maldades. Ara, però, no se’n pot escapolir de la pesta blava. De fet li parla com si fora un foraster, igual que l’agrimensor de la cita inicial, un desconegut que ha perdut tot el crèdit, esperem que no estiga pensant en la necessitat d’amagar-li les criades, però tot podria ser possible...Si en la primera entrega li havia perdut el nom, en aquesta, hostatge, el sacrifica a retrets.
El replicant, Roy Batty, l’hostatgera, aquell final de Kleist que usa Mann per fer creïble els elogis envers Hardt, tots persones solvents, Vicent, Llorens, mai, mai han vist una cosa així. Ni l’amic Kafka, obvi. Francisco, sí, perquè mai va fer de cambrer.
La nostra convicció ens duu a pensar que si surt a parlar-li al sant és perquè també és el seu sant, santa Irene, i bastaria per confirmar-ho el detall següent: quan es dirigeix al pobre Vicent (“tu lo sabes, tu puedes, València es una tierra solidaria”) sembla renyir-lo per haver-se’n anat, cames ajudeu-me, quan per aquí anaven maldades. Ara, però, no se’n pot escapolir de la pesta blava. De fet li parla com si fora un foraster, igual que l’agrimensor de la cita inicial, un desconegut que ha perdut tot el crèdit, esperem que no estiga pensant en la necessitat d’amagar-li les criades, però tot podria ser possible...Si en la primera entrega li havia perdut el nom, en aquesta, hostatge, el sacrifica a retrets.
El replicant, Roy Batty, l’hostatgera, aquell final de Kleist que usa Mann per fer creïble els elogis envers Hardt, tots persones solvents, Vicent, Llorens, mai, mai han vist una cosa així. Ni l’amic Kafka, obvi. Francisco, sí, perquè mai va fer de cambrer.
Josep Franco i Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Podeu enviar els vostres comentaris d'actualitat. La Cotorra de la Vall els publicará com a notícia sempre que siguen d'interés general i després de comprovar-ne la veracitat.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.