PUNT DE VISTA: Vint-i-cinc d'abril

A tomb de la celebració del 25 d’Abril, em vénen a la ment algunes reflexions. Els que em coneixen solen retraure’m que sóc un pèl massa nacionalista i em titllen de monotemàtic. Potser tenen raó i deuria desempallegar-me un poc del tema de la llengua, les banderes, els himnes i tota el reguitzell dels assumptes relacionats amb el nacionalisme. 

Trobe, però, que és normal que un valencià es preocupe i, fins i tot, s’obstine amb aquestes coses. ¿Que algú li reprotxaria a una persona que passa fam, que estiga sempre obsessionat pensant en el menjar? Doncs això. 

Tothom, m’imagine, coneix de per ací, què és el 25 d’Abril. Ja sabeu, la luctuosa “festa” que commemora tot allò de la batalla d’Almansa, que fou en definitiva la declaració oficial de la mort dels valencians com a poble. 

Bo, puix com anàvem dient: “Qui parla clar, tot lo món l’entén”, que diuen els vells. Així doncs, jo parlaré clar i ras. 

Sí, ho confesse obertament, sóc nacionalista, sóc catalanista, valencianista, independentista, separatista o com vulgueu dir-ho. Advoque per la unitat política i cultural del Països Catalans. Crec fermament que allò únic que pot salvar el nostre país de la seua definitiva desaparició –i quan dic “nostre”, naturalment no em referesc a Espanya– és la independència. 

Les meues paraules no pretenen ser un crit de guerra; són més aviat un crit d’auxili, un desesperat clam d’un malalt en fase terminal.

Reproducció d'un segell del 1915 editat per la Joventut Valencianista. (Autor: F. Mellado)

Cal estar cecs per a no adonar-se’n; nosaltres, tant valencians, balears, com catalans, som moribunds, gairebé cadàvers, i no sols no semblem disposats a fer res per evitar la nostra mort, sinó que, a més a més, donem les gràcies als nostres botxins. 

Que conste, però, que quan parle d’unitat política no vull dir annexió del País Valencià a Catalunya. Això ho hem de tindre molt clar; primer el País Valencià i després els Països Catalans. 

De totes maneres la cosa sembla fotuda –i ja em perdonareu la grolleria– i si no hi posem remei, ben aviat podrem llegir un epitafi que cobrirà totes les costes mediterrànies de la península Ibèrica. Hi dirà: “Ací jaç tota una nació. Morí d’apatia, estupidesa, por i covardia. Descanse en pau... i merescudament”. 

Vaja, al final m’ha eixit un míting polític. Sóc incorregible! Però no acabaré sense abans no afegir-hi una cosa més: la culpa del meu nacionalisme, que alguns consideraran radical i uns altres anacrònic, no és meua. La culpa és d’Ausiàs March, de Jordi de Sant Jordi, de Roís de Corella, de Joanot Martorell, de Jaume Roig, de Ramon Llull... els vaig llegir quan era poc més que un xiquet i em vaig enamorar de la nostra llengua, de la nostra cultura, del nostre país. Què hi farem! En el fons sóc un romàntic sentimental. 

Així que ja ho sabeu, estimats governants espanyolíssims, haureu de prohibir també els clàssics valencians. Hi fomenten el radicalisme nacionalista. 

Bé, i ja posats podríeu prohibir tota la literatura. És molt perillosa, fa pensar.

Sico Fons