En temps de pandèmia, un homenatge a Julio Magraner Marinas, el fill més insigne de Tavernes .

Tothom coneix que a la nostra ciutat hi ha un centre escolar nomenat “Magraner”. Si preguntem el perquè del nom, potser ens trobem amb el silenci com a resposta. El “Magraner”, des de la seua creació, nova ubicació i nou edifici està dedicat a la figura del doctor Julio Magraner Marinas, i potser hauríem de considerar de nomenar-lo com cal, o almenys, posar-li una jota davant, “CEIP J. Magraner” per deixar palés que està dedicat a la memòria d’un valler gran, insigne.

Centre escolar dedicat a la seua memòria

En temps de pandèmia, volem retre un record/homenatge a la seua figura perquè va ser un dels primers investigadors que, a l’estat espanyol i des de la càtedra de Clínica Medica de la Universitat de València, iniciava l’estudi de les malalties dels microorganismes en el cos humà, allò que quan és en molta població en diem epidèmies o pandèmies, segons els casos. 

Julio Magraner Marinas va nàixer a Tavernes el 8 d’abril del 1841, fill del farmacèutic de la ciutat. Va estudiar medicina a la Universitat de València, on va presentar la tesi doctoral el 1872, i el 1876 per oposició va obtindre la Càtedra de Clínica Mèdica, impartida fins a jubilar-se. Va ser company i amic de Ramon y Cajal, catedràtic d’Anatomia a València en aquells temps. El mateix Cajal escriu: "Fui cordialmente acogido en la Facultad de Medicina. Brillaban en el elenco docente maestros tan prestigiosos como Campá, Jimeno, Magraner “.

Julio Magraner va col·laborar activament en institucions mediques i científiques de València: l’Ateneu Científic, Literari i Artístic; l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia i l’Institut Médico Valenciano, des d’on va dur una gran tasca de promoció de la higiene pública, fins i tot amb investigacions sobre la propagació de la triquinosi. Com a president de l’Institut Médico Valenciano, va publicar en el seu butlletí els primers treballs científics de Ramon y Cajal, que el durien al Premi Noble.

Com a professor universitari i investigadors va organitzar i modernitzar l’ensenyament de la seua assignatura amb l’ús de tècniques noves i pioneres com la termometria, l’esfigmografia, l’espirometria, l’anàlisi química i densimètrica de l’orina, l’electrodiagnòstic de malalties nervioses i, amb un enfocament semblant, va dedicar esforços i treballs a la tuberculosi pulmonar, diabetis sacarina, malalties hepàtiques i a la nefritis parenquimatosa.

Els seus estudis de malalties epidèmiques va ser publicat l’any 1887 amb el títol “Estudio general de las enfermedades por impregnación”, on oferia una rigorosa síntesi de bacteriologia descriptiva, sobre l’acció patògena dels microorganismes, segons les idees de Koch i la patogènia de la infecció, i considera la infecció com a una lluita entre dos classes de cèl·lules, amb estudis sobre la immunitat i la vacunació. En poques paraules, una gran obra avançada al seu temps quan la microbiologia mèdica a Europa començava a obrir-se pas com a disciplina mèdica.

Narrar ara i ací totes les seus actuacions i treballs, ens duria a una biografia extensa que no és l’objectiu sinó la divulgació del nom d’aquest il·lustre valler. Així va intervindré en les epidèmies del tifus dels anys 1870 a València, o del còlera del 1885 a València ciutat, i altres localitats de l’Horta, amb estudis de les aigües i remeis per barrar el pas de les epidèmies i la propagació. Només dir, per copsar com era el seu prestigi com a metge i investigador, que a més de múltiples distincions mèdiques (President de la Real Academia de Medicina i de l’Institut Médico Valenciano) i altres d’organismes oficials valencians, al Congres de Medicina de Barcelona del 1888 va ser elegit president per aclamació unànime. Entre altres distincions va ser condecorat amb l’Encomienda de Isabel la Católica pel govern d’Espanya de l’època. 

Esquela publicada l'endemà del seu traspàs

Persona culta, va ser soci numerari de “Lo Rat Penat” on va participar i va ser president de la Secció de Jocs Florals, a més de participar en molts actes de l’entitat. L’amistat amb els prohoms valencians de la Renaixença, feia que a la seua mort, el 20 d’octubre del 1905, el mateix Teodor Llorente publicarà, encara que anònima, una extensa nota biogràfica a l’Almanaque Las Provincias.

Julio Magraner Marinas és un gran oblidat, almenys eixa és la impressió que fa, de Tavernes. Cap carrer o via pública recorda el seu nom i potser seria el moment de, a la façana del CEIP Magraner, col·locar una placa al·lusiva on es recorde aquest fill de Tavernes i alhora informe a la ciutadania el perquè del nom del centre.

Tota la informació es pot trobar en desenes i desenes de referències de Julio Magraner Marinas a Google. Les hem extractades i donat forma, molt resumida. Donem testimoni que no és cap fake news.