PUNT DE VISTA: El "pobre" valencià per Sico Fons

Llengües romàniques a Europa

"La nostra gran tragèdia és que valencians, catalans i mallorquins estem dividits darrere de tota classe de subterfugis per a no dir que compartim llengua i cultura” ( Albert Hauf)

L’home jove va beure un glop del seu got de cervesa i, després de tornar-lo a dipositar damunt el taulell del bar, em va parlar amb posat sorneguer.

 -Jo és que no ho acabe d’entendre -em va dir sense mirar-me els ulls-. Segons dieu, els catalans van vindre a València i ens van ensenyar a parlar català? I resulta que el valencians parlem català?.

 Jo el vaig mirar amb la mateixa sorna que ell, i vaig beure del meu got de cervesa. Era fresca i entrava bé. Ens trobàvem asseguts en un bar ocupat per gent de diferents edats i condicions, on un televisor que vorejava la porta d’entrada semblava entestat en omplir el local i el món sencer de colors, rialles i crits. Ningú, però, el mirava.
-Efectivament, et done la raó -li vaig contestar per fi-, no ho acabes d’entendre. Els catalans, no és que vingueren ací i ens ensenyaren la seua llengua; és que van vindre i s’hi van quedar. Ho entens, Llorenç?
-Vols dir? -va fer Llorenç amb cara de contrarietat.
-Vull dir -nou glop de cervesa-. Sí. Els catalans es van quedar ací i van continuar parlant la seua llengua -cosa bastant lògica, altrament.
-I els valencians van deixar de parlar la seua llengua?

Mapa de la repoblació de l'antic regne de València

Jo vaig mirar el sostre del local, que era la cosa més semblant al cel que hi havia i vaig pegar una bona alenada. Llorenç era un home d’uns quaranta-cinc anys d’edat que havia treballat al llarg de la seua vida en moltes i diferents faenes i que jo coneixia per ser del mateix veïnat.
-A vore, els habitant d’ací, que llevat dels que habitaven la ciutat de València difícilment podrien anomenar-se valencians, parlaven àrab. I els nouvinguts parlaven català o aragonés.
-Ah, i va ser aixina que ens van ensenyar a parlar català!
-No -la meua negació sonà com un coet en Falles-. Els musulmans d’aquestes terres, en una època d’analfabets, l’únic que podien fer era continuar parlant la seua llengua, l’àrab. Mentre que els cristians, tampoc tenien cap altre remei que parlar-ne la seua: el català, majoritàriament els que s’establiren en la part més costanera i oriental del nou regne i l’aragonés els de la zona més occidental. No sembla complicat d’entendre.

Llorenç va dirigir el seu esguard envers la tele i es va gratar la coroneta del cap. Una dona molt coneguda hi feia preguntes a un polític també molt conegut.
-I per què hi ha gent que diu que el català i el valencià són dos llengües diferents? -em va demanar ell, ara amb posat més seriós.
-Què vols que et diga, Llorenç? També hi ha gent que diu que la Terra és plana, que parla amb els morts o que se’n va tots els dies a dinar amb els extraterrestres; no podem pas creure’ns tot el que ens conten pel carrer. A més a més, també hi ha motius polítics; que la dreta espanyolista té moltes fantasies i mala bava. Tu no has anat mai a Lleida o Tarragona? No els has entès quan parlaven?
-Sí, entendre’ls sí. Però deien paraules rares com vermell, petit o senglar.
-Tu no has sentit parlar mai els argentins o els mexicans? 

 

Mapa dels dialectes del català

Llorenç no va contestar i es va quedar, aparentment, observant els prestatges de la paret. Hi havia botelles de whisky, ginebra, conyac i cassalla, molta cassalla.
-I què va passar amb els musulmans? -em va demanar sobtadament.
-Els van expulsar, els van tirar. Nosaltres som, bàsicament, els descendents dels cristians catalans que van repoblar el regne de València.

Llorenç va fer cara d’estar reflexionant, es va tornar a gratar la closca i per fi, després d’escurar el got de cervesa d’un glop, es va alçar del tamboret.
-Vols que et diga una cosa jo ara? -va dir ell mentre s’encaminava cap a l’eixida.
-Soc tot orelles.
-A lo millor tens tu tota la raó del món. No m’estranyaria gens. Però no vages dient eixes coses pel carrer molt fort, que jo conec gent que ens acaçaria a bescollades després de sentir-te.

Va somriure de manera amistosa i va tirar a anar-se’n.
-Per cert, Llorenç, tinc una curiositat. Quin és el teu cognom? No ho he sabut mai.
-Català -va fer ell amb cara de circumstància- Llorenç Català Sansaloni.
Jo el vaig mirar contenint-me una rialla i vaig exclamar amb un aire de fingida resignació:
-Genial!
-No, no em diuen Genial, em diuen Català, ja t’ho he dit.

Vam riure tots dos a la gana i, finalment, vaig observar com Llorenç se’n tornava a eixir al carrer. No era mal xicot.

La presentadora famosa continuava xarrant i xarrant mentre la gent del bar bevia, menjava i raonava indiferent a la resta del món. 

Allò era el poble valencià, vaig pensar; per a bé i per a mal.

Sico Fons