Acte institucional del Dia 9 d'Octubre

José Antonio Martínez Giner, conegut en el renom com a José Colero, ha estat qui ha protagonitzat la celebració de la Diada del 9 d’Octubre, dia dels valencians i valencianes, amb una reflexió sobre la llengua i el paper de la mateixa en la formació i identitat del nostre poble valencià.

Prèviament, l’alcalde Sergi Gonzàlez, ha introduït l’acte institucional amb un breu parlament sobre el aquell dia 9’octubre del 1238, l’arribada de Jaume I a València,  per fer un ràpid repàs sobre la situació actual del nostre país, les mancances quan a infraestructures i finançament i les necessitats.

El Saló del Plenari valler estava ple de representants d’estaments, entitats i associacions locals que han seguit atentament el parlament de José Antonio Martínez, que ha aprofitat la seua condició de professor per a il·lustrar als presents des del que podia ser una classe, amb l’anàlisi-comentari d’un text, en concret la poesia de Vicent Andrés Estellés “Assumiràs la veu d’un poble”.

Martínez Giner ho ha dit en iniciar el parlament: no anava a fer cap exposició de la historia, ni dels colors de la bandera, ni tampoc parlar de l’infrafinançament ( ja estan les historiadors i polítics) sinó parlar de la meua realitat de professor de llengua, la que viu amb els seus/seues alumnes.

I deia que, com que li agrada la poesia i és professor de llenguatge, a l’hora de preparar el text a llegir es va situar en la classe i com s’analitzaria el poema d’Andrés Estellés, i com ja des dels primers  versos sorgeix el debat en el concepte de “poble”.

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble.

Uns primers versos que fan debatre a eixa classe sobre que és ser poble, quina és l’essència, per arribar a comprendre què és el conjunt de població que comparteix una llengua, una cultura, una història... una llengua que serveix d’unió, que ha de ser respectada i estimada per tothom , sense cap odi al nom acadèmic de la llengua, català, només perquè la compartim amb els nostres veïns.

 Martínez Giner (José Colero) assenyalava que cal estimar-la, conrear-la, que  ja ha patit prou persecucions des de Felip V i amb el regim franquista i demanava que “ja hi ha prou de prejudicis contra la llengua”.

Ací per donar-li importància va esmentar els literats que l’han conreada, escrita, els  més importants al llarg de la historia, omplint i formant un cos lèxic amb molta riquesa i que és el sistema educatiu qui té la responsabilitat de donar a conèixer el llegat que ens han deixat.

 

Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.

I seguint els versos d’Estelles ens ha parlat del temps en que sentir-se valencians era una utopia, allà on anàvem la nostra historia era un oblit i portàvem tatuada en el front la paraula corrupció i ens sentíem culpables perquè érem nosaltres qui havíem elegit els corruptes, érem nosaltres qui havíem estat els consentidors de convertir la nostra terra en un paradís de lladres i defraudadors, mentre i renunciàvem cada vegada més a la nostra identitat.

Una identitat atacada que ens portava a renunciar la llengua, que només la podíem sentir en els mitjans de comunicació en uns quants programes de l’Alqueria Blanca, fins que l’únic petit reducte va ser tancat.

Per al professor Martínez Giner s’obri un camí d’esperança, de canvi: parlem valencià i el fomenta les institucions, els xiquets i les xiquetes l’aprenen a les classes i això implica transmetre la nostra cultura, el nostre patrimoni que havia quedat en l’oblit i fa que cada dia més  ens sentim orgullosos de saber on som i on anem.

I per això, afegia, el País Valencià, ha evolucionat,  som un poble obert i acollidor, som un país que respecte drets de les persones  i que respecta la decisió de cada poblador de ser i sentir-se tal com és.  Demostrem que acceptem les nostres arrels, amb moltes varietats, i acceptem tots els accents de la llengua, siga de la gent del nord o la del sud, o la de l’est.

 

I així és com serem poble i caminarem entre la pols com ho feren tants valencians que han lluitat al llarg del temps pel nostre poble, estimant una llengua que ens farà germans.

I amb les darreres paraules seus, s’acaba la classe i la poesia s’apaga i els alumnes comprenen que el nostre país ha de ser la suma de homes i dones que l’estimem , que la respectem que l’acceptem com és  i agafem a les espatlles la responsabilitat de crear un futur per als que vindran, talment com segurament sentiren els que entraren un 9 d’octubre del 1238 a València.

I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.