Hem celebrat amb goig i alegria la nit màgica de Sant Joan

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, l’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.
Les flames del foc la nit tornen dia,
Si arribes l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa,
Comença a tancar-se. Doneu-me xampany!

Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany! 

Tavernes va celebrar anit la Nit de Sant Joan, la nit que és considerada més màgica de l’any i on festegem l’arribada de l’estiu, amb el solstici que des del punt de vista astronòmic ja havia passat fa uns dies i per tant, encara que li diguem que és la nit més llarga de l'any, doncs.... ja ha perdut uns valuosos minuts.

La celebració del solstici d'estiu és un costum arrelat de sempre en la història de la humanitat i exemples al llarg del Món hi ha milers. En el cas de la nostra cultura-tradició cristiana els antics ritus pagans foren assimilats per l’Església Catòlica que fa coincidir la celebració amb la data de naixement de sant Joan Baptista, encara que es conserven els elements i costums molt marcats i simbòlics de la festa: el foc purificador, els banys de mitjanit, les herbes de sant Joan, les cançons, el ball o els guariments i més rituals màgics.

Cal dir que Tavernes no celebrava com ho fem ara la nit de Sant Joan. Era més tradicional celebrar la vespra o Nit de Sant Pere el dia 28 del mateix mes de juny, amb fogueres fetes a les places i encreuament dels carrers del poble, i que s'encenien després de la missa de la vesprada de la vespra, quan un gran revol de campanes des de la parroquial de Sant Pere avisava de la imminència del dia del Sant Patró de la parròquia, el pescador d'homes. Tot això ha desaparegut i les darrers fogueres que recordem són de finals dels anys 1970.

I hem assumit la festa de Sant Joan com a nostra, com hem assumit les falles per Sant Josep quan perfectament haguessen pogut celebrar-se com a continuació de les fogueres de carrer que feiem a Sant Pere. Bé, però la cosa va com va i, mira per on, compartim una festa que es ben típica, ben arrelada i mira per on, comuna a tots els territoris que compartim la mateix llengua, i saludem l'eixida del sol amb un "bon dia". 

 
Ahir mateix, les comarques del Pirineu celebraven el solstici en forma de “fogueres” ( estan declarades declarades patrimoni immaterial de la Humanitat, com les falles), a Alacant tenim les nostres “fogueres” de Sant Joan a Alacant i podem esmentar altres celebracions molt conegudes com les de Ciutadella (Menorca) a Ses Illes i, com a unió de moltes comarques la flama del Canigó. 

A la nostra ciutat, i com bé sabeu, ho celebrem amb les fogueres a la platja, on la tradició manar cremar tot el negatiu de l’any i fins i tot de la nostra vida, com a acte previ a la renaixença espiritual simbolitzada per la mullada de peus a vora mar, dir un desig, un per cadascuna de les ones que pugues botar o solcar entre els teus peus soterrats dins de l'arena, allò on baten les ones. Ho mana la tradició.

Un any més hem complert la tradició, envoltat de centenars i centenars de vallers i vallers, que havien preparat primer tot el sopar a vora mar i la foguera on els més menuts demostraven les seues qualitats atlètiques amb salts per damunt del foc. 

Hem complert la tradició, i hem enunciat desitjos que no direm tots, però si que expressem que pensàrem en la nostra taronja, en Tavernes i el nou cicle polític de quatre anys que comença i hem demanat trellat, seny, companyonia i sentit del deure a fer, on es pose la ciutat per damunt del partit, el bé comú per damunt dels personalismes, tot perquè les coses canvien a millor. Ens escoltaran els déus?