"De complicitats negres i blanques" per Encarna Sant-Celoni i Verger

 

L'article d'opinió ha estat publicat originàriament a "Diari La Veu", i l'autora ens ha dit de publicar-lo també ací, cosa que fem amb satisfacció.

Avui, dilluns 15 d’octubre, serà la tercera edició del Dia de les Escriptores, dedicada a “la insubmissió intel·lectual d’aquelles autores rebels i transgressores que remaren a contracorrent” –diu la convocatòria signada per Clásicas y Modernas–; un bon dia per a insistir en la necessària visibilització de l’obra de les dones –tota–, i també per a denunciar-ne l’ocultament i la desvergonyida o sinuosa apropiació per part de pares, marits, germans, amics, desconeguts..., un robatori massa freqüent arreu, i també en els ‘salons’ tan fins i exquisits de les belles lletres. No volem haver d’apedaçar-ne els fragments, d’ona en ona, perquè n’hi haja constància en els manuals escolars, els cànons i els projectes curriculars, ni tampoc haver de trenar de nou, cada vegada, les cordes que ens enxarxen amb les que ens precediren.

Fa set dies, el diumenge el 7 d’octubre –una setmana més tard del que tocava–, festejàrem, a la Casa de la Cultura de Tavernes, el VI Dia Internacional de la Traducció a la Valldigna, amb el lema 'Negres i blanques. Jazz, blues i poesia', que tingué com a protagonistes 25 poetes estatunidenques –de naixença o d'obra– dels segles XIX i XX; 25 escriptores ben rebels i transgressores, com podeu comprovar: Djuna Barnes, Elizabeth Bishop, Gwendolyn Brooks, Gertrude Bustill Mossell, Emily Dickinson, Hilda Doolittle, Sarah Louise Forten, Louise Glück, Susan Griffin, Carolyn Kizer, Joan Larkin, Denise Levertov, Audre Lorde, Amy Lowell, Alice Ruth Moore, Marge Piercy, Sylvia Plath, Henrietta Cordelia Ray, Adrienne Rich, Muriel Rukeyser, May Sarton, Anne Sexton, Anne Stevenson, Alice Walker i Frances Ellen Watkins.

L’acte el va obrir una cançó de Nina Simone, I’m feeling good (‘Em sent a gust’), la mateixa cançó que tancava la primera temporada de la sèrie televisiva basada en el Conte de la criada de Margaret Atwood, la qual acompanyava una successió d’escenes de la vida quotidiana de dones nord-americanes –negres i blanques, esclaves i lliures–, dels camps de cotó als carrers de Nova York. Tot seguit, després de la part reivindicativa, mentre es projectaven imatges de les poetes seleccionades, gent de Tavernes i vinguda de fora vam llegir una quarantena de poemes seus, a l’escenari, durant quasi una hora. Esborronador. Simplement, meravellós. I el va tancar, l’esdeveniment, el toc de l’Ajunt de la Bóta, també amb veu femenina.

 

Doncs bé, he volgut aprofitar aquest espai per commemorar ambdues avinenteses, i ho faré amb el preliminar que Margarida Castells i jo mateixa vam escriure per a la segona:

«Enguany celebrem aquesta festa de les paraules viatgeres –viatgeres d’espai a espai, de temps a temps, de llengua a llengua– en clau de vers i a ritme de blues i de jazz, perquè la nau que porta els poemes que llegirem prové d’Amèrica –en concret, del país dit de les oportunitats i de tantes esperances frustrades, els Estats Units del Mississippí, Missuri i Manhattan–, i duu bandera negra i blanca, pirata i llibertària. Sense aranzels ni taxes de port, l’hem ben acollida i, traslladada llur llengua saxona a la nostra, mediterrània i llatina, sentirem el ressò de les veus que crearen tan magnífic estol de fets i mots.

Així és, en un any feminista i insubmís a desdir, #WeToo, donem la paraula a 25 poetes nascudes entre 1814 i 1944, una mostra de les escriptores que, al nou món –i al vell–, i durant més de dos segles, trencaren i trenquen el silenci imposat per la crítica canonitzada pels patriarques de la literatura oficial. Algunes d’elles veren la llum en la ‘terra de les llibertats’ sota el jou de l’esclavatge, pel “tiny diabòlic” de la seua pell; d’altres patiren ostracisme i oblit per llur opció sexual, vida o idees... I totes, alliberades o lliures, negres o blanques, testimònies sempre, patiren i pateixen un robatori freqüent als exquisits salons de les belles lletres d’ací i d’allà, només per ser dones: el reconeixement. I, amb la invisibilitat, els furtaren un dret inherent a tota obra: el dret a traducció, l’activitat humana que fa possible la transmissió de coneixement entre cultures vàries.

“És que no sóc una dona?”, s’exclamava Sojourner Truth, nascuda esclava, en la Convenció de Dones d’Akron (Ohio) el 1851. S’hi va fer sentir, ¡ausades que sí!, i les seues paraules aviat es traduïren al dialecte del sud dels Estats Units, perquè era del nord, tot i que s’havia criat en neerlandés, però no en farefare ni en cap altre dels 79 idiomes de Ghana –la terra dels seus avantpassats–, car a les africanes dutes per la força a Amèrica, a més de la llibertat i la dignitat, els llevaven la llengua. Més d’un segle després, prosseguint la lluita, la poeta Aude Lorde, que parlava en l’anglés de Harlem i escrivia en l’anglés d’Oxford i Cambridge, va escriure: “Els pares blancs ens van dir: «Pense, per tant existisc». La dea negra que hi ha en cadascuna de nosaltres –la poeta– ens xiuxiua en somnis: «Sent, per tant puc ser lliure»”.

Hui, gràcies a les vostres veus, ressonaran per totes els tam-tams de la vella Àfrica i, recuperant l’art poètica d’unes ànimes esmaltades pel foc de l’endurança i les flames de la rebel·lia, farem tremolar la Terra. Sí, hui, gràcies a les vostres veus, posarem en el tauler de la memòria les fitxes que, en negre sobre blanc, i en blanc sobre negre, ens recordaran els vaitots del joc, i ‘a joc de dames les acompararem’.

Gaudim, doncs, de la jornada, de paraules i lletres, de poesia i música, d’all that jazz d’allà reinterpretat d’ací. I ho fem retent donatge i homenatge a les traductores i traductors que ho han fet possible: Montserrat Abelló, Pere Bessó, Núria Busquet, Lluís Calvo, Andreu González, Carme Manuel, Mireia Mur, Jaume Pérez Muntaner, Isabel Robles, Encarna Sant-Celoni, Paul Scott Derrick i Dolors Udina.»